El seu pare era català del Conflent. Estudià al conservatori de París (1893-95) i amb Vincent d’Indy a la Schola Cantorum, on fou professora de piano (1901-21). Professà també als conservatoris d’Estrasburg i de Praga. Al voltant del 1922 s’establí a Catalunya, on residí fins el 1937. Impulsà l’Acadèmia de Música de Barcelona i des del 1927 col·laborà estretament amb l’Associació Obrera de Concerts de Barcelona com a pianista i conferenciant, i quan, el 1934, l’Obrera organitzà el seu ensenyament musical, aquest dugué el nom d’Estudis Musicals Blanca Selva. Renovà la tècnica pianística i publicà La sonate (1913), L’enseignement musical de la technique du piano (en tres volums, 1922-25). Publicà també Les sonates de Beethoven (1927), publicades anteriorment en forma d’articles a la “Revista Musical Catalana”, i la biografia Déodat de Séverac (1930). Especialista de Bach, de Beethoven i de César Franck, interpretà amb igual perfecció obres de d’Indy, Debussy, Albéniz, Séverac i Garreta, alguns dels quals li dedicaren moltes de les seves obres. Col·laborà sovint amb el violinista Joan Massià en les seves memorables sessions de la Sala Parés de Barcelona (1925-28).
Blanca Selva i Henry
© Fototeca.cat
Pianista, pedagoga i musicòloga.