Situació i presentació
El terme municipal de la Selva de Mar té actualment només 7,19 km2; s’estén al sector interior i septentrional de la península del Cap de Creus, als vessants orientals de la serra de Rodes, a l’E de la muntanya de Verdera, i comprèn la capçalera de la riera de la Selva, que recull els escòrrecs d’una part de la serra i l’aigua de diverses fonts i desemboca al Port de la Selva. Fins el 1787 comprenia un extens territori al sector septentrional de la península esmentada (uns 48,4 km2), però la segregació del barri mariner del Port de la Selva, que havia esdevingut econòmicament i demogràficament més important, li llevà, a més d’aquesta població, els llocs de Santa Creu de Rodes, la Vall de Santa Creu, Sant Baldiri de Tavellera, el monestir de Sant Pere de Rodes i el castell de Sant Salvador de Verdera.
A tramuntana, el límit del terme segueix un llarg tram del camí de muntanya del Port de la Selva al monestir, el qual passa per la carena d’un contrafort de la serra de Rodes, que culmina al Puig Dijous (357 m); el castell de Sant Salvador, al cim de la muntanya de Verdera (670 m), a l’extrem nord-oest, fa de límit amb els termes del Port de la Selva i de Palau-saverdera. A l’W, el límit segueix la carena des del castell fins a la muntanya de Queralbs (659 m) i el pla d’Està (separació amb Palau-saverdera i Roses) fins al coll de Sant Genís (per on passava el camí a Roses). El sector sud-est del terme és accidentat pel serrat de la Glòria i el de Can Berta, que el separen de les terres del Port de la Selva. Una carretera comunica la vila amb el Port de la Selva.
La població i l’economia
Des del 1787 la població de la vila de la Selva (selvatans) ha anat disminuint progressivament: 684 h el 1860, 529 h el 1900, 332 h el 1930, 219 h el 1960, 191 h el 1970 i 158 h el 1981. Cal atribuir aquest despoblament a l’èxode rural, agreujat al segle XIX a les zones vitivinícoles a causa de la fil·loxera. Al final de la dècada del 1980 i fins entrat el segle XXI s’experimentà un lleuger increment demogràfic fins a arribar als 216 h que registra el padró del 2005. S’hi han restaurat algunes cases com a segona residència, malgrat que el turisme ha tingut poca incidència al municipi en comparació amb les zones costaneres. El nombre de segones residències supera les de caràcter permanent.
L’agricultura i la cria de bestiar, que havien estat els recursos econòmics bàsics del municipi fins a la dècada del 1980, ha patit una notable recessió. El bosc fou substituït, sobretot a partir del segle XVIII —si no havia desaparegut abans—, per les vinyes plantades en estrets bancals apuntalats amb espones de paret seca que s’esglaonen per les muntanyes, i que en alguns punts alternaven amb les oliveres. Després del desastre de la fil·loxera, a la fi del segle XIX, es replantaren només les feixes més accessibles, prop del poble i la riera o als vessants més baixos de la serra. La població es dedica sobretot a la indústria i als serveis.
La vila de la Selva de Mar
La vila de la Selva de Mar és a 48 m d’altitud, al fons de la vall, en un racó obert vers la mar només per llevant, de la qual dista 2 km, encaixada entre els vessants escarpats de les serres que l’envolten i amb la característica silueta del castell de Verdera que domina el paisatge. La seva situació, vora la mar i alhora amagant-se’n, és pròpia de molts pobles del litoral com a protecció de la pirateria, i per això el nucli del Port no es desenvolupà fins al segle XVIII, que el perill ja era lluny.
El nucli urbà, prou reduït, és una mostra de l’arquitectura popular empordanesa. Algunes cases tenen portals d’arc de mig punt fets amb dovelles de llicorella o amb rajols de cantell, i les construccions són de lloses de llicorella sense treballar. Els carrers són estrets i desnivellats, alguns empedrats amb còdols. L’església parroquial moderna s’alça al mig del poble i fou fortificada, com l’església de Sant Sebastià (la parròquia primitiva), a l’extrem de ponent. Al nucli hi ha quatre antigues torres de defensa, fetes als segles XVI i XVII, que han estat en part reconstruïdes: la torre del Camp de l’Obra (adossada a Can Vives), la torre de la Plaça de la Constitució, totes dues cilíndriques, la torre del Carrer Estret i la torre del Carrer Baix, rectangulars. A més de Can Vives, que té una galeria d’arcades a l’alçada del pis i elements decoratius romànics procedents de Sant Pere de Rodes —cosa freqüent en diverses cases del poble— destaquen l’antic Casino Federal, també amb elements romànics; Can Maranges, amb interessants obertures renaixentistes (el portal podria procedir de l’antiga església de Santa Creu de Rodes), i el petit i arcaic edifici medieval dit la Casa de les Lloses.
L’actual església parroquial de Sant Esteve de la Selva de Mar, al mig de la vila, és un edifici de grans proporcions, amb una nau amb capelles laterals i capçalera de planta semicircular. Serví de magatzem d’explosius durant la Guerra Civil Espanyola; el 1939, que fou volat, se’n destruí tot el sector de migdia, amb la façana, el campanar i les primeres crugies de la nau, a més del retaule major, barroc. La nova façana es reconstruí a nivell de la part que havia quedat dreta, i ara hi ha una petita placeta davant el temple. Aquesta església havia estat construïda probablement al segle XVII i, malgrat les alteracions sofertes, es pot definir com una obra popular en la qual es repeteixen formes tradicionals d’arrell molt arcaica.
L’església de Sant Sebastià de la Selva de Mar (o Sant Esteve de la Mata), antigament parroquial, és avui la capella del cementiri del poble. Aquesta església romànica, probablement del segle XII, fou sobrealçada posteriorment amb una fortificació. Conserva una pila baptismal semiovoide, tallada en un bloc de pedra i decorada amb relleus, del segle XIII.
Entre les celebracions més tradicionals destaquen: la festa major, per Sant Esteve, el 3 d’agost; durant les festes de Nadal es fa la “quina” al Centre Cultural, a benefici dels regals per a la mainada (per Reis) i pel gener se celebra la festa major d’hivern, dedicada a sant Sebastià.
Altres indrets del terme
Sant Sebastià
A l’extrem de ponent de la vila hi ha el petit veïnat de Sant Sebastià, format per dos rengles de cases a banda i banda de la riera, comunicades per petits ponts. Enlairada en un replà, a uns 200 m del veïnat, hi ha l’església de Sant Sebastià, al costat del cementiri, dominant la vila. Aquesta església, romànica, dedicada ara a sant Sebastià, correspon a la primitiva parròquia de Sant Esteve de Mata, i el seu emplaçament sembla demostrar que el primitiu poblament de la vall era disseminat. És un interessant monument dels segles XII-XIII, d’una nau amb volta apuntada i absis semicircular, però que conserva a la capçalera vestigis del temple anterior, del segle X amb opus spicatum. Al frontis hi ha la porta formada per tres arcs de mig punt en degradació, sense llinda ni timpà. Fou notablement realçada pel mur de la fortificació que s’afegí en època baixmedieval. Al gener s’hi fa un aplec.
Al llarg del veïnat de Sant Sebastià i als seus voltants hi ha diverses fonts; la de més anomenada és la font dels Lledoners, en una raconada, que juntament amb altres aspectes de la vila forma part del paisatge poètic de Tomàs Garcés, arrelat a la Selva des de la seva joventut, el qual l’ha glossat en L’ombra del lledoner (1924) i altres obres.
En aquest sector destaca el pont del Molí, de construcció rústega, de llicorella. A l’inici del vell camí a Sant Pere de Rodes hi ha un pedró oratori datat l’any 1690, on segurament es deturaven les processons dels veïns de la Selva de Mar a Sant Pere i a Santa Helena.
Les restes arqueològiques
Al terme s’han localitzat restes d’edificacions altmedievals, com els escassos vestigis d’una torre al lloc dit el coll de la Torre i les ruïnes del Salt del Moro i les situades a la Selva de Sant Romà i els seus voltants, com els casals del Redòs, del Turó d’en Batlle i de l’Estepera. La Selva de Sant Romà és a la vall alta de la riera de la Selva; amb aquest nom ja s’esmenta l’any 974 quan el comte Guifre se la reservà com a pròpia dins el territori que cedí al monestir de Sant Pere de Rodes; posteriorment, l’any 1063, passà al dit monestir.
Al Pla d’Està hi ha un dolmen que se sol citar erròniament com del Port de la Selva.
La història
La Selva i el Port pertanyien, com tota la rodalia, a la jurisdicció del monestir de Sant Pere de Rodes. Els primers documents que parlen del lloc daten del segle X, i fan referència a l’església de Sant Esteve. L’epístola de Benet VI confirmant les propietats del cenobi del 974 afirma que aquesta església es troba “in valle Subiradellos”, però aquest topònim no es mantingué. El lloc és esmentat el 1068 amb el nom de Mata, i en les Rationes decimarum del 1279 figura l’església de Silva. Al segle XIV és sovint documentada la parròquia de Sant Esteve de Mata i també de Sant Esteve de Mata de Selva, i així encara consta a la fi del segle XVII i al llarg del XVIII (el 1742 encara és citada l’església de Sant Esteve de Mata de la Selva de Mar). Cal remarcar que els dos topònims, Mata i Selva tenen un significat semblant, “zona de bosc espès”, que fa referència a l’esponerosa vegetació que antigament cobria tota la vall i les muntanyes properes.
Quan Carles III concedí al Port de la Selva el títol de vila i la independència, la segregació motivà greus enfrontaments i malestar als habitants de la Selva, que perdien un extens territori; pel que fa a l’àmbit eclesiàstic, fins ben entrat el segle XX (1929) l’única parròquia de la rodalia fou la de la Selva, i les de la Vall de Santa Creu i del Port n’eren sufragànies.