OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

sobresalt gamma

substantiu masculím
Astronomia
astronomia astr
Emissió de radiació gamma de breu durada, que arriba a l’alta atmosfera provinent de l’espai exterior.

Les primeres emissions d’aquest tipus foren detectades pels satèl·lits militars nord-americans Vela, els quals vigilaven les emissions gamma produïdes durant les explosions nuclears. Encara que les primeres observacions dels sobresalts gamma extraterrestres foren registrades pels satèl·lits el 1967, no foren objecte de l’estudi fins el 1969, i, a causa del caràcter militar del programa, els resultats de les investigacions no foren donats a conèixer fins el 1973. Des d’aquella data s’han registrat un centenar de fenòmens d’aquesta mena i el ritme actual d’observacions és d’una trentena cada any. La durada d’una d’aquestes emissions varia entre unes quantes desenes de mil·lisegons fins algunes desenes de segons i hom ha observat que durant un mateix sobresalt poden aparèixer diversos pics d’intensitat, de molt curta durada. Tot i això, malgrat aquesta diversitat, hom observa moltes vegades la presència de dos pics d’intensitat separats per un interval de 2 a 3 segons. Les longituds d’emissió dels sobresalts van d’unes quantes desenes de keV fins a alguns MeV, és a dir que corresponen a la radiació gamma denominada de baixa energia. De tots els sobresalts gamma detectats fins ara, solament en quinze casos ha estat possible de localitzar amb precisió la regió del firmament a la qual s’han produït, mentre que per a la resta, la seva posició es coneix amb un marge d’error de diversos graus quadrats. Tanmateix, cap dels quinze casos localitzats amb precisió no coincideix amb la posició d’un estel visible. Respecte a la seva posició real a l’espai hom pensa que es produeixen en astres de la Galàxia, a una distància del Sol i de l’ordre de 300 anys llum o més petita; per tant, l’energia que intervé realment en aquests fenòmens és d’uns 103 0 watts. Encara que actualment no hi ha establert cap model prou segur que expliqui aquest tipus de fenomen, hom pensa que les emissions normals provenen de la superfície d’estels de neutrons, i que el seu origen és constituït per veritables explosions nuclears que es produeixen en aquesta superfície quan per efecte de la caiguda de matèria, sia en forma d’un gran cos asteroïdal, sia com a acreció contínua de matèria interestel·lar, la temperatura superficial puja fins a nivells prou elevats perquè produeixin localment processos de fusió nuclear. Un altre model suposa que inestabilitats internes en l’estructura d’un estel de neutrons obligarien a una reorganització de l’estructura interna que a la vegada donaria lloc a una mena de moviment sísmic, com un terratrèmol, amb producció d’esquerdes per on sortiria matèria nuclear de l’interior, la qual, en les condicions regnants a la superfície, seria inestable i es fissionaria espontàniament alliberant energia.

Llegir més...