sociolingüística

f
Sociologia
Lingüística i sociolingüística

Estudi de l’ús que hom fa de la llengua en general o de qualsevol forma o varietat particular.

Es diferencia de la lingüística estricta pel fet que no s’ocupa tant de l’estructura lingüística com de la mateixa llengua en si, del seu ús, el qual és una totalitat finita, complexa, diversa i canviant de relacions dinàmiques. Lliga, així, l’estructura lingüística amb els seus marcs socioculturals, dels quals l’havia desglossada la lingüística estricta. Com la totalitat sociocultural de què és part integrant, l’estructura lingüística és un sistema diferenciat en diverses direccions. A més de la seva articulació “interna” en formes, consisteix, de fet, en varietats estructuralment diferents i escampades dins l’espaitemps. Hi ha dues menes fonamentals de varietats, espècies (idiomes/dialectes) i tipus (estils/registres), que constitueixen en principi dimensions independents, tot i que en realitat apareixen sovint embullades. A la primera dimensió pertanyen les nocions de diversitat inter i de patrimoni col·lectiu; i a la segona, les de variació intra i de repertori individual, dins el qual hi ha el passatge reversible d’una varietat a una altra. L’enfocament sociolingüístic és, en primer lloc, situatiu. L’àmbit d’ús d’una forma o varietat és el conjunt d’ocasions en què és usada, i n’expressa la posició, l’extensió i la distribució relatives dins els sistemes socioculturals. A més d’àmbits lingüístics, hi ha àmbits de comunicació; i la imbricació entre els uns i els altres és un fenomen universal i essencial. Tot i que hi ha correspondències i correlacions entre la diferenciació estructural de la llengua i la de la resta dels sistemes socioculturals, no hi ha pas coincidència perfecta; d’aquí els desfasaments o asincronismes, que són part integrant de tot procés històric. La imbricació sociolingüística implica tant la complexitat sociocultural interna (distribució) dels àmbits lingüístics com la diferenciació lingüística (diversitat i/o variació) dels àmbits de comunicació. I aquest entrellaçament implica i explica el contacte de tota varietat amb d’altres. No és pas, doncs, per atzar que el bilingüisme ha estat el tòpic sociolingüístic més popular. De fet, el plurilingüisme és una característica de la humanitat que no sembla pas haver canviat essencialment dins la història universal. L’enfocament sociolingüístic és també normatiu. L’ús pot ésser descrit i entès, perquè no és pas caòtic. La noció de norma d’ús és correlativa de la d’àmbit. Tot i que les normes qualitatives (distintes de les freqüències quantitatives) formen sistemes més o menys coherents, dues normes de contingut diferent poden ben bé entrar en conflicte per imbricació de llurs jurisdiccions (quan totes dues són aplicables al mateix subconjunt d’ocasions). Els conflictes posen dilemes i ofereixen opcions que permeten o exigeixen de modificar les normes preexistents. En tot cas, sempre hi ha normes, generalment implícites. L’ús lingüístic intencional (infraccions i transgressions distintes dels lapsus o les inadvertències) és possible i significatiu dins el marc de l’usatge convencional. L’enfocament normatiu completa el situatiu i permet d’abordar els canvis històrics (diacronia). La diferenciació sociocultural, típica de la humanitat, exclou la uniformitat lingüística. La cohesió és, tanmateix, possible en cada cas gràcies a fórmules d’integració que, tot i ésser variables, impliquen sempre imbricació sociolingüística. Hi ha, així, fórmules i models típics alternatius que impliquen sistemes de normes i corresponen a etapes possibles dins els processos històrics. Cap fórmula o model d’integració sincrònica no és pas, però, necessàriament definitiu. Una (entre moltes) d’aquestes fórmules és la diglòssia, definida per C. Ferguson, en què dos idiomes/dialectes diferents són complementaris, per tal com funcionen exclusivament com a estils especialitzats dins els nivells socioculturals respectius; i és per això que, tot i ésser jeràrquica, la diglòssia és equilibrada i pot ésser indefinidament estable. Per contra, és desequilibrada i inestable la situació en què la gamma de funcions d’un idioma/dialecte conté i excedeix la d’un altre; de tal manera que el primer, a més d’ésser usat tot sol dins alguns àmbits, és també usat en concurrència amb el segon en d’altres. Si una varietat és indispensable i una altra és dispensable, la primera reemplaçarà probablement a la llarga la segona. El procés més important de redistribució és la substitució per desplaçament, generalment complexíssim i de llarga durada. Tot i que un desenllaç possible a la llarga és l’extinció d’una varietat per desús, el procés no és pas necessàriament irreversible. La substitució consisteix en una concatenació alternant d’etapes o estats relativament estables i tombs o mutacions, analitzables en termes d’àmbits, normes i freqüències d’ús. Els desfasaments o asincronismes en són part integrant, com a producte i motor de les transformacions successives. Un mecanisme dinàmic típic s’assembla a la dominància-recessió genètica, i generalment manifesta les desigualtats socials, que expliquen la paradoxa d’idiomes inicialment majoritaris reemplaçats per idiomes inicialment minoritaris. La substitució és segurament el fenomen sociolingüístic més global i intricat. L’estudi diacrònic reclama anàlisis sincròniques a intervals successius, en funció de totes les variables socioculturals pertinents: nivells d’edat, generacions, sexes, comunitats, classes, funcions i relacions socials, ocupacions especialitzades, sectors generals d’activitat (públic/privat, treball/oci, sagrat/profà), etc. A més de l’ús efectiu, la sociolingüística s’ocupa també de l’ús simbòlic concomitant (connotacions, valors i actituds). Tot i que l’ús simbòlic té un paper dins els processos històrics en interacció amb l’ús efectiu, la mesura en què pugui transformar radicalment aquest sembla problemàtica. En tot cas, els processos alternants de distinció i imitació en termes de prestigi/estigma (com ara la moda) són cíclics. No hi ha dubte que les condicions i exigències de l’ús modifiquen i configuren l’estructura lingüística mateixa, la qual és mantinguda i produïda en definitiva per l’ús. La readaptació funcional de l’estructura a l’ús és un fenomen constant i omnipresent. A més de les interferències estructurals atribuïdes al contacte entre varietats (calc), (manlleu), (adstrat), (substrat), (superstrat), la sociolingüística pot abordar així tots els canvis estructurals que són l’objecte de la lingüística històrica (diacronia) i assajar d’explicar el fet mateix del canvi, mentre que la lingüística estricta ha de limitar-se a descriure’n la forma. Un altre gran tema de la sociolingüística, encara mal definit, són els processos de normalització, que contrasten amb l’evolució “natural”. Hi ha una gran abundància de casos històrics comparables, que autoritza certes generalitzacions. L’aspecte estructural i central del procés és l’elaboració deliberada (fixació i/o desenvolupament) d’estils/registres dins un idioma/dialecte, en resposta a demandes socials. L’elaboració estructural és normalment part integrant de la promoció qualitativa de l’ús de l’idioma/dialecte en qüestió, generalment dins dels col·loquials locals, un estàndard comú adaptat als usos públics i formals que el requereixen (impremta, ensenyament institucional, burocràcia, mass-media). L’adopció o aplicació real de l’estàndard consisteix en el seu ús efectiu dins els àmbits apropiats. Els processos en marxa de normalització són un context històric en què la sociolingüística és indispensable i ha d’assumir responsabilitats amb relació a les decisions col·lectives i a les pràctiques socials quotidianes. Las sociolingüística moderna emergeix com a paradigma vers el 1953 i comença a cristal·litzar en una disciplina cap al 1978, paral·lelament a la popularització mundial del rètol i al desenvolupament de línies de recerca connexes. Tot i que la prolificitat quantitativa sembla haver excedit fins ara la creativitat qualitativa, l’enfocament sociolingüístic s’ha revelat ja l’embrió d’un paradigma científic prou coherent i molt fecund en construccions teòriques originals i recerques empíriques pioneres que poden revolucionar el conjunt de les ciències socials —a despit de la preconcepció “interdisciplinària”, que voldria reduir la sociolingüística a un arsenal de tècniques auxiliars i aplicades, sense sentit propi. Encara que, a partir del capdavanter Uriel Weinreich, el nucli inicial més potent i famós ha estat nord-americà (J. Fishman, C. Ferguson, W. Labov, E. Haugen, J. Gumperz, D. Hymes, S. Ervin-Tripp, S. Lieberson, etc.), hi ha hagut també línies europees autònomes (H. Kloss, M. Halliday, B. Bernstein, etc.). El centre actiu de la sociolingüística sembla desplaçar-se ara a Europa i, alhora, es perfilen dues orientacions polítiques contràries. A la sociolingüística tecnocràtica, al servei dels poders establerts i d’una certa ideologia del “desenvolupament” que recorda el despotisme il·lustrat, s’oposa més i més una sociolingüística heurística i crítica, al servei de l’alliberament i lligada a l’experiència i a l’acció de moviments històrics populars. Els termes favorits de la primera són el language planning i la remedial education, que són programes administratius oficials, més que no pas temes de debat públic o qüestions epistemològiques. La història de la sociolingüística, a Europa, arrenca de l’inici mateix de la civilització occidental (segle VII). Tot i que hi ha dos grans temes recurrents (la promoció dels vernacles nacionals i la comunicació supranacional i internacional), el conjunt presenta potser més dispersió que cohesió, i més interrupcions que evolucions prolongades. El pensament sociolingüístic pren forma i força durant el Renaixement, amb la interacció a canvis de tota mena i, en especial, a processos de normalització. El català Ramon Llull n’és un exponent de primera categoria. Durant la Il·lustració el pensament sociolingüístic es desenvolupa dins el marc de les especulacions, indagacions i polèmiques filosòfiques i filològiques, els correlats ideològics de les quals són el cosmopolitisme i el xovinisme, que algunes grans figures (G. von Leibniz, G. Vico, J. Michaelis, J. Herder, G .Necker, W. von Humboldt, etc.) pervenen a transcendir. A la segona meitat del segle XVIII cristal·litza un esquema de les relacions i influències recíproques entre la llengua i el conjunt sociocultural, que ateny la seva plenitud amb A. Comte. Mentrestant, però, l’erupció romàntica alemanya produeix (~1808-~1868) una filologia vitalista i metafísica, que perd impuls precisament quan els seus mètodes i resultats més positius, decantats pels neogramàtics, atenyen difusió internacional. Durant la Belle Époque (~1868-~1918), la dispersió monogràfica (H. Schuchard) preval damunt l’esforç de síntesi (W. Whitney), s’obren noves línies de recerca empírica —geografia lingüística— (dialectologia) i sorgeix una industriosa linguistique sociologique (A. Meillet). Durant el període següent (~1918-~1953), mentre que es prolonguen les tendències anteriors i es desenvolupa i s’institueixen alguns temes sociolingüístics: el context i les funcions, i el bilingüisme i les minories, als quals cal afegir la normalització, que esdevé una qüestió pràctica d’una envergadura sense precedents (a la Xina, a la Unió Soviètica, a Turquia, etc.). Bé que els problemes de l’ús del llenguatge als Països Catalans han estat sempre —i particularment des dels segles XVII-XVIII amb l’increment de l’ofensiva assimilista— presents en la literatura i la ciència catalanes (cal destacar les temptatives de vindicació i promoció de Carles Ros i Hebrera), fins al segle XX no cristal·litzaren els intents més sistemàtics sobre aquest tema. Cal destacar, històricament, la primacia de les qüestions relacionades amb la normalització lingüística (polèmiques ortogràfiques dels segles XIX-XX, el Primer Congrès de la Llengua Catalana del 1906, les Normes ortogràfiques del 1913 i, en particular, l’obra de Pompeu Fabra). A la segona meitat del segle XX, coincidint amb l’aparició de la sociolingüística com a disciplina autònoma als EUA, es produïren nombroses anàlisis o meres presentacions del conflicte lingüístic català, aguditzat del 1939 ençà. Cal assenyalar, primerament, les contribucions dels filòlegs i gramàtics (J. Coromines, M. Sanchis i Guarner, F. de B. Moll, J. Carbonell i, especialment, A.M. Badia i Margarit, introductor d’U. Weinreich als Països Catalans), les d’alguns escriptors (J. Fuster, M. de Pedrolo, J. Triadú, J. Melià, F. Vallverdú, P. Verdaguer) i les dels sociòlegs, més lligats a les descobertes de la nova disciplina (Ll.V. Aracil, R. Ninyoles, D. Bernardó). en el camp del bilingüisme escolar destaquen els treballs d’A. Galí, M. Mata, M. Siguan, L. López del Castillo i molts altres. Els problemes de la integració lingüística dels immigrants han estat tractats, entre d’altres, per C. Esteva i J. Maluquer. Finalment, cal destacar les enquestes sociolingüístiques d’A.M. Badia, M. Reixach, J. Arnau, H. Boada, etc. Des del 1972 la sociolingüística és ensenyada a la Universitat Catalana d’Estiu i a les escoles d’estiu. A la darreria del 1973 començà les seves activitats el Grup Català de Sociolingüística, que es donà a conèixer al Vuitè Congrés Mundial de Sociologia a Toronto (1974), fou present al Seminari Internacional de Sociolingüística de Perpinyà (1977) i publicà, a València, Treballs de Sociolingüística Catalana (a partir del 1977). Des del 1976 la sociolingüística forma part del programa d’estudis de la Universitat de Barcelona, i el 1977 començà a funcionar el Seminari de Sociolingüística de Barcelona. Des del 1980, a mesura que es completa la transició democràtica espanyola, part de la sociolingüística als Països Catalans tendeix a ésser menys reivindicativa i assagista que sota el règim franquista. Hom continua estudiant el tema de la llengua nacional i el procés de minorització del català amb relació als marcs estatals i, cada vegada més, amb relació al marc europeu (Ll.V.  Aracil, R.L. Ninyoles, V. Pitarch, X. Lamuela, etc.). Les nombroses regulacions jurídiques de l’ús lingüístic en el nou context sociopolític fan que es multipliquin els treballs sobre dret lingüístic, publicats molts d’ells a la revista Llengua i Dret, apareguda el 1983. La introducció progressiva de l’ús del català en l’administració pública, en el sistema educatiu i en alguns mitjans de comunicació de massa de les principals regions del domini lingüístic arriba acompanyada d’aportacions i debats sobre l’extensió social del català i sobre els models de llengua orals i escrits, en què participen, entre d’altres, J.A. Argenter, I. Marí, A. Moll, J. Murgades, M. Prats i F. Vallverdú. Hom disposa per primera vegada d’anàlisis sociològiques sobre el coneixement del català a partir dels padrons i els censos de població a Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears (M. Reixach), i sobre l’ús lingüístic habitual i la transmissió lingüística intergeneracional a la regió de Barcelona (M. Subirats). Els anys vuitanta la sociolingüística esdevingué més investigadora, més empírica i més relacionada amb corrents internacionals. Hom l’ensenya a la majoria d’universitats dels Països Catalans i es diversifica temàticament i metodològicament, bé que encara no tingui un nucli teòric plenament coherent i continuï aprofitant conceptes d’altres matèries. Cal assenyalar els estudis realitzats des de la sociologia de la llengua i la planificació lingüística (A. Bastardas) i des de la sociolingüística interactiva de tipus antropològic (H. Calsamiglia, A. Tusón, K.A. Woolard, C. Bierbach, etc.). Destaquen també les recerques sobre la variació lingüística, que descriuen els canvis interns de la llengua amb relació a factors socials. (M.T. Turell, F. Gimeno, B. Montoya), i les recerques de psicologia social del llenguatge (M. Ros, M. Strubell i M.A. Viladot). Creix el nombre d’investigadors interessats en el multiculturalisme (G. Puig) i en el contacte de llengües i l’anàlisi de converses i interaccions espontànies (Ll. Payrató), sobretot des de la celebració del Congrés Internacional de Pragmàtica a Barcelona el 1990. Tots aquests treballs es divulguen cada vegada més fora dels Països Catalans (el 1984 aparegué l’exemplar 47 del International Journal of the Sociology of Language dedicat a la sociolingüística catalana). Cal assenyalar els estudis de X. Albó sobre conflictes lingüístics entre el quítxua i l’aimara, i el castellà al Perú i a Bolívia. El 1986 el XI Congrés Internacional de la Llengua Catalana es feu ressò d’aquesta heterogeneïtat de corrents de la sociolingüística i presentà propostes per a l’extensió de l’ús de la llengua catalana. La Generalitat de Catalunya i la Generalitat Valenciana crearen respectivament l’Institut de Sociolingüística Catalana (1981) i el Gabinet d’Ús i Ensenyament del Valencià (1983) —aquest darrer passà a anomenar-se Gabinet d’Ús del Valencià el 1987—, els quals duen a terme i promocionen investigacions sociolingüístiques, especialment amb relació a la política lingüística dels governs autonòmics de què depenen. Cal destacar-ne els Estudis i propostes per a la difusió de l’ús social de la llengua catalana (1991), encarregats per la Direcció General de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, que donen una visió pluridisciplinària de la situació en aquell moment de l’ús de la llengua catalana. La característica principal de la sociolingüística als Països Catalans els últims anys és la diversificació en les línies d’investigació, i una major implicació en la recerca i els esdeveniments internacionals de la disciplina. La pragmàtica i l’anàlisi del discurs són dues perspectives d’anàlisi que experimenten un gran desenvolupament, amb estudis d’autors com L. Payrató, E. Casalmiglia, A. Tuson o L. Nussbaum. A la Universitat de Barcelona s’elabora un corpus de català contemporani, dins el projecte Variació en el llenguatge, que permetrà estudiar la variació social i funcional a l’àrea metropolitana de Barcelona en situacions comunicatives diverses. La qüestió de la transmissió lingüística intergeneracional ha rebut força atenció per part d’autors com B. Montoya i E. Boix, especialment en nuclis familiars lingüísticament mixts, com també la llengua en l’àmbit escolar, per part d’autors com I. Vila. L’ecologia del llenguatge és un nou paradigma que ha tingut un important desenvolupament els darrers anys, amb aportacions destacables d’A. Bastardas, C. Junyent i P. Verdaguer. Autors com la mateixa Junyent i Argenter plantegen la qüestió del futur del català en el marc general del futur de la diversitat lingüística, i destaquen la necessitat de preservar les llengües amenaçades. La planificació lingüística ha tingut aportacions destacades de X. Lamuela, que ha analitzat els problemes relatius a l’establiment i el funcionament de les normatives lingüístiques; el 1995 se celebrà a Barcelona el Congrés Europeu de Planificació Lingüística. En l’àmbit de la legislació lingüística cal destacar la publicació de la Revista de Llengua i Dret i la tasca que desenvolupa el programa Mercator: Dret i Legislacions lingüístiques del CIEMEN, que ofereix dades sobre la legislació en matèria de llengua de gran part dels països del món; l’any 1996 s’aprovà la Declaració Universal dels Drets Lingüístics, promoguda pel PEN Club Internacional i el CIEMEN, en la Conferència Mundial de Drets Lingüístics celebrada a Barcelona. El 1998 s’aprovà la nova llei de Política Lingüística de Catalunya, reforma de la llei del 1983, que té com a objectiu principal promoure l’ús social de la llengua catalana. El 1999 se celebrà a Barcelona un Col·loqui Internacional sobre Polítiques i Legislacions Lingüístiques Comparades, organitzat pels governs de Catalunya i el Quebec, en el qual participaren responsables en la matèria de diferents països europeus.