Fill d’un periodista dissident, que fou arrestat i enviat a un camp de treball, i d’una mestra, del 1951 al 1955 serví a l’exèrcit soviètic. En 1957-59 estudià a l’Institut Pedagògic de Moscou i, posteriorment, treballà a la ràdio, entre altres ocupacions. Juntament amb Aks’jonov, Kazakov i altres, és un dels principals renovadors de la literatura russa dels anys seixanta. La seva obra és una sàtira de la vida quotidiana a la Unió Soviètica. Cal esmentar les narracions Mij zdes živjom (‘Vivim aquí’, 1961), Khoču byt Čestnim (‘Vull ser honest’, 1963) i, especialment, Dvatovarisča (‘Dos companys’, 1967), en què denuncia la manipulació de la literatura per motius ideològics. El 1974 fou expulsat de la Unió d’Escriptors de l’URSS per haver donat suport públicament a Aleksandr Solženicyn. Tanmateix, continuà escrivint sàtires que publicà clandestinament o a l’estranger: el 1975 aparegué la que es considera la seva obra cabdal, la novel·la Žizn i neobičajne priključenija soldata Ivana Čonkina (‘Les memorables aventures del soldat Ivan Čonkin’), inspirada en l’obra de l’escriptor txec Jaroslav Hašek, a la qual seguiren Ivankiada. Ili rasskaz o vselenij pisatelja Vojnoviča v novuju kvartiru (‘La Ivankiada. Història de la instal·lació de l’escriptor Vojnovič al seu nou apartament’, 1976), paròdia de la burocràcia, i una segona part de la història d’Ivan Čonkin, Pretendent na prestol. Novje priključenija soldata Ivana Čonkina (‘Pretendent al tron. Noves aventures del soldat Ivan Čonkin’, 1979). El 1980 s’exilià a l’antiga Alemanya Occidental i residí també als Estats Units. Aquests anys i fins el 1990, que li fou restaurada la ciutadania soviètica, continuà publicant satires del règim en el mateix to: Anti Sovetskij Sovetskij Sojuz (‘La Unió Soviètica antisoviètica’, 1985), la distopia Moskva 2042 (‘Moscou 2042’, 1987) i Šapka (‘La gorra de pells’, 1988). Retornat a Moscou, entre altres obres publicà nous lliuraments d’Ivan Čonkin, la novel·la Monumentalnaja propaganda (‘Propaganda monumental’, 2000, premi estatal de Rússia) i una controvertida denúncia d’Aleksandr Solženicyn (Portret na fone mifa, ‘Retrat sobre fons mític’, 2002). Els darrers anys de la seva vida fou un crític acèrrim de Vladimir Putin.