Fenomen relativament modern en el món occidental, la convivència de religions i llur sincretisme caracteritza altres cultures, sobretot a l’Orient asiàtic. La intolerància, en canvi, és un fenomen de les comunitats polítiques que s’identifiquen amb una religió determinada, considerada com a únic camí de salvació: de fet, s’ha donat especialment en el judaisme, l’islam i el cristianisme. Els pares apologistes, sobretot Tertul·lià, foren els primers a exigir una actitud tolerant a l’imperi Romà enfront del cristianisme; l’edicte de Milà (313) concedí la llibertat religiosa, fundada sobre un cert latitudinarisme (latitudinari), que exigia únicament de reconèixer una suprema divinitat. Les controvèrsies ariana (arianisme) i donatista (donatisme) motivaren la intervenció coercitiva dels emperadors, en la tradició del cesaropapisme religiós, i els edictes de Tessalònica (380) i Constantinoble (392) donaren oficialitat al catolicisme, mentre que el paganisme passava a religió no tolerada i l’heretgia passava a ésser considerada delicte públic. Aquest concepte de crimen publicum fou recollit en part per les capitulars de Carlemany i passà al temps medieval, en virtut de la unió de les societats religiosa i temporal en la cristiandat. L’aparició del catarisme, en un moment marcat per la renaixença dels estudis del dret romà, empenyeren a la seva aplicació, així com a la creació d’un òrgan especial per a la repressió de l’heretgia, la inquisició. La Reforma, amb la implantació del principi estatal de cuius regio eius religio, i la Contrareforma feren del s XVI un dels més intolerants, malgrat l’esforç dels humanistes; anabaptistes, mennonites i socinians, però, defensaren la tolerància religiosa i l’aconseguiren en part, a Polònia. Al s XVII, mentre d’una banda era implantada a les colònies americanes de Providence i Maryland, de l’altra era afavorida a partir de la defensa d’una religió natural per J.Bodin i E.Herbert de Cherbury, defensa recollida per la Il·lustració. Implantada la llibertat religiosa en la constitució federal dels EUA i reconeguda com un dret de l’home en la declaració revolucionària francesa, s’anà obrint pas al llarg del s XIX, tot i que en molts casos el seu reconeixement no comportava la totalitat dels drets polítics. A la segona meitat del s XIX aquestes limitacions pràcticament desaparegueren, llevat en alguns estats confessionals en moments de restauració. El problema de la tolerància religiosa, d’altra banda, ha estat superat per l’altra actitud, de mires força més amples, de la llibertat religiosa l’acceptació de la qual per la mateixa Església (encíclica Pacem in terris de Joan XXIII el 1963, declaració de llibertat religiosa del concili II del Vaticà l’any 1965) ha tret els fonaments eclesiàstics de qualsevol intolerància religiosa per part de l’estat.
f
Història
Política