OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

urbanisme

urbanismo (es), urban development (en)
substantiu masculím
Urbanisme

Sumari de l’article

urbanismo (es), urban development (en)
Projecte de ciutat ideal de Sforzinda, al segle XV
© Fototeca.cat
urbanisme urban
Ciència i tècnica de l’ordenació de les ciutats i el territori.

Entesa habitualment com a ciència de la planificació urbana, hom tendeix actualment a parlar d'urbanística com a disciplina científica i d'urbanisme com a pràctica d’aquesta disciplina. L’urbanisme és el punt de convergència de diverses disciplines, com la història, la geografia, la sociologia, l’economia, la jurisprudència i l’arquitectura, interessades en l’estudi de la ciutat i el territori i en la intervenció en ells. Iniciat amb la vida sedentària, l’urbanisme més arcaic apareix en les anomenades cultures del poblat, retrobables tant en el Neolític europeu (a Xipre, Sardenya, Portugal, Anglaterra, les valls del Rin i del Danubi, etc) com en tribus amazòniques o de Nova Zelanda o en els kraal de l’Àfrica subsahariana; es caracteritzen per recintes circulars o el·líptics amb grups de cabanes, sense cap ordre aparent o bé disposades segons una rigorosa jerarquia que sovint inclou espais a part o sagrats. Llur esquema, més que funcional, és una formalització ritual de concepcions màgiques, cosmològiques i psicològiques. Hom ha trobat vestigis d’una successiva elaboració de models de poblat a Jericó en els estrats del V mil·lenni. Arran de l’anomenada revolució agrària del IV mil·lenni sorgiren les cultures urbanes de Mesopotàmia (Ur, Babilònia) i de la vall de l’Indus. El model d’Ur, caracteritzat per la xarxa rectangular de carrers, amb cases obertes al pati interior, amb el recinte sagrat rectangular, tot cenyit per una muralla el·líptica, esdevingué el prototip de metròpoli: Babilònia (final del III mil·lenni) n'és l’ampliació monumental, bé que probablement correspon a les concepcions cosmològiques babilòniques. A la vall de l’Indus, al III mil·lenni sorgiren grans ciutats, com Mohen-jo Daro i Ḥaṛappā, relacionades amb les de Mesopotàmia i d’una estructura semblant. El mateix fenomen urbà es produí més tard, durant el II mil·lenni, a la Xina, a la vall del riu Groc. A la vall del Nil l’urbanisme egipci (ja des del IV mil·lenni) s’aplicà més a les grandioses ciutats dels morts, bastides a occident del riu amb pedra, que no pas a les funcionals i efímeres ciutats dels vius (no en resten vestigis, llevat de ciutats creades circumstancialment per als obrers de les piràmides, com Ilahum, Dayr al-Madīna o el cas excepcional d’Al-Amārna), construïdes a la riba oriental quasi sempre amb tova crua (àdhuc el casal del faraó). Els nuclis urbans més antics d’Egipte eren generalment emmurallats en planta circular o el·líptica, amb sectors quadrats o rectangulars, formant retícules ortogonals, amb cases rectangulars i pati interior (com en el jeroglífic anàleg). Les cultures urbanes de Mesopotàmia i d’Egipte, entrecreuades, foren trasplantades a l’Europa mediterrània, primer de tot a Creta (~III mil·lenni), on trobaren les antigues civilitzacions hel·lèniques urbanorurals que havien de cristal·litzar en la polis, integrada en el medi natural, dúctil, que racionalitzava l’espai urbà i subratllava l’intercanvi personal.

Obertura de l’avinguda de l’Òpera enderrocant una part de la trama medieval de París, en la reforma de Haussman, el 1853
© Fototeca.cat
A la cultura minoica l’esquema mesopotàmic de palau reial fou engegantit fins a esdevenir l’element dominant dels nous nuclis urbans, sense muralles, de Mallia, Faistos, Hagía Triáda i, sobretot Cnossos, on fou introduïda també la plaça tancada i envoltada d’edificis, espai focal del palau i de la ciutat —tema urbanístic bàsic també de Gurnia (minoic mitjà)—, disposada al cim d’un turó, al qual s’adapten amb ductilitat totes les construccions, com a les ciutats medievals europees. Aquest devia ésser l’embrionari model urbà de Micenes, successivament enriquit i exemplificat a Atenes amb una articulada compenetració d’elements, de funcions i d’espais, adaptats a la topografia: l’acròpolis, el buleuteri, l’àgora, el teatre, el gimnàs, els boscs sagrats, etc. La varietat, la multiplicació i la lliure combinació espacial d’aquests elements donaren a cada ciutat hel·lènica una caracterització urbanística pròpia, la qual no disminuí arran de la reconstrucció, l’ampliació o la fundació de ciutats, al s. V aC, en què el traçat urbà fou programat segons un esquema de retícules ortogonals (com a Milet, el Pireu, Olint, Cnidos, Pompeia, Paestum, Agrigent, Siracusa, Pyrene, Dura Europos, etc), atribuït a Hipòdam de Milet. L'urbanisme romà assumí del tot els models de les ciutats hel·lenístiques. Amb l’imperi organitzà les ciutats d’acord amb l’esquema d’Hipòdam: el cardo maximus i el decumanus maximus, que es tallaven perpendicularment i que determinaven la zona pública del fòrum i, amb successives paral·leles, el reticulat ortogonal dels carrers, on, ultra conduccions d’aigua i clavegueres, eren inserits també serveis públics diversos, com mercats, termes, teatres, amfiteatres, etc (Càpua, Milà, Torí, Aosta, Nimes, Trèveris, Silchester, Cartago, Timgad, Leptis Magna, etc). El mateix esquema fou també utilitzat en les ampliacions (com a la ciutat portuària d’Òstia) i, sobretot, en l’organització de les colonitzacions agràries o centuriationes (com a l’Emília, la Provença, Tunis, etc). Les grans metròpolis (Roma i successivament Bizanci) resulten una excepció per la densitat demogràfica i, sobretot, per la grandiositat de les instal·lacions i dels espais d’ús públic, que assumiren una significació simbòlica, sociològica i política, de culte a l’estat (s’assemblen més a Babilònia que a Atenes). Amb la caiguda de l’Imperi i la recessió econòmica i demogràfica sobrevingué la crisi de les ciutats romanes. L’abandó de les grans xarxes infraestructurals romanes i el retorn de la població al camp per a garantir la subsistència, sovint a redós de monestirs o de castells, deixava les ciutats quasi buides. Quan, entorn de l’any 1000, l’increment demogràfic i la represa de l’agricultura possibilitaren la reactivació econòmica, els mecanismes de mercat afavoriren el retorn a les ciutats com a llocs d’intercanvi comercial i centres locals i autònoms d’activitat política i cultural. La ciutat medieval, emmurallada, arrenglerava i obria les cases al carrer, en comptes dels patis grecoromans o àrabs, i vertebrava els carrers i les placetes en direcció als punts comunitaris focals: els grans edificis religiosos i civils, dreçats al fons o als flancs de les places. No repetia mai esquemes geomètrics abstractes ni seguia cap planimetria determinada.
Quatre superquadrats de 150 m de costat formen una unitat residencial i de serveis per a 10000 habitants (Brasília, 1958, Lucio Costa)
© Fototeca.cat
La ciutat renaixentista, seguint les noves tendències de l’humanisme, la descoberta de la perspectiva i la proporcionalitat i d’acord amb els interessos d’una societat mercantil capitalista i de les naixents corts principesques, transformaren l’urbanisme medieval en una composició espacial unitària. Les obres de l’urbanisme renaixentista, poc abundants —la plaça al monument de l’Annunziata, a Florència, de Brunelleschi (1419); la plaça de Vigevano, a la Llombardia, de Bramante (1425-85); la complexa plaça geminada de San Marco, a Venècia (inici del s. XV)—, anaven encaminades a racionalitzar els plans de la nova visió perspectiva utilitzant els traçats preexistents. Les planificacions àmplies, encara més escasses, foren genèriques i d’execució lenta i fragmentada, com a Roma —des del programa de Nicolau V (1447-55), d’inspiració albertiana, fins al pla de Domenico Fontana per a Sixt V (1585-90)—. L’urbanisme renaixentista destaca sobretot per la seva preparació conceptual, també influïda pel tractat de Vitruvi descobert el 1414 a Montecassino, que produí teòrics com Alberti, Filarete, Francesco di Giorgio Martini, Leonardo, Fra Giocondo, Dürer, Pietro Cattaneo, etc, especialment interessats en elaboracions geomètriques, connotades de simbologies cosmològiques de ressò neoplatònic, en recerques d’urbanisme ideal d’arrel tant estètica com ètica. La teorització geomètrica trobà aplicació només en fortificacions de ciutats; en canvi, el mètode perspectiu s’aplicà sistemàticament, des del s. XVI, en la fundació de les ciutats colonials americanes, caracteritzades per una xarxa ortogonal de carrers, d’acord amb el model codificat i imposat per Felip II de Castella el 1573. L’augment de les tensions socials generades per la Reforma i la Contrareforma i la menor competència i interessos artístics de la nova classe dirigent (les monarquies absolutes i la seva cort, la classe burgesa en formació, el clergat reformat, protestant i catòlic) es reflectien en la ciutat barroca de l’Europa absolutista i catòlica, instrument d’apologia i de conservació de la nova jerarquia social. La trama dels grans vials oberts per a facilitar i magnificar els moviments entre els centres de dintre i dels afores de la ciutat, subratllats monumentalment, se sobreposava a la xarxa articulada preexistent. La manipulació d’espais cada cop més amplis, la regularitat de les arquitectures sobre carrers i places, la convergència perspectiva a monuments àulics i celebratius, l’aparició sobtada d’espais sorprenents dinamitzats per combinacions de superfícies corbes, l’ús d’escalinates i fonts com a elements de qualificació urbana, les luxoses residències extraurbanes i la construcció d’elaborats jardins foren el llenguatge barroc formulat primer a Roma i tot seguit reprès i àmpliament reinterpretat a les grans capitals europees, com Nàpols, Torí, Viena, Petersburg i, sobretot, en el París de Lluís XIV i Colbert. D’altra banda, les ciutats holandeses protestants elaboraren un urbanisme original, homogeni i antimonumental, com l’ampliació d’Amsterdam del 1612 al 1663. La reconstrucció i el desenvolupament de Londres després de l’incendi del 1666 donaren uns resultats semblants; els plans de Wren i d’altres arquitectes es reduïren en un simple reglament (llei del 1667), i sols introduïren places enjardinades i freqüents espais verds entre la monòtona regularitat dels edificis. La ciutat, ja sense muralles, es fonia gradualment amb els camps de l’entorn. L’alta noblesa, que a ciutat es construí cases com les de tothom, reservà per al camp, entre jardins i grans parcs, les seves vil·les i palaus. Londres, la primera ciutat occidental que al final del s. XVIII arribava al milió d’habitants, ja prefigurava els problemes característics de les ciutats contemporànies, aguditzats per la incipient revolució industrial, que desencadenà també una revolució urbanística.

Urbanisme i industrialització

Projecte orgacinista no executat de Candilis, Josic i Woods, el 1961, per a la conurbació Toulouse-le-Mirail (blau: comunicacions, taronja: serveis públics i comerç)
© Fototeca.cat
A la segona meitat del s. XVIII, com a conseqüència de l’augment demogràfic i la redistribució de la població, fruit de la concentració que provocaven les noves indústries, les ciutats s’endinsaren en una etapa de gran desordre, que reflecteixen els assaigs de F.Engels o les novel·les de Ch.Dickens. Les fàbriques ho sotmetien tot a llurs necessitats, i les poblacions esdevingueren inhabitables. La imposició de les mesures higièniques més elementals, així com la incorporació d’algunes noves aportacions tècniques —aigua corrent, desguassos, llum i estufes de gas, etc—, permeteren d’establir un primer ordre, que aprofundiren fins a les últimes conseqüències els teòrics de la ciutat industrial. La ciutat del s. XIX racionalitzà l’espai, fruit de l’especulació del terreny, i establí unes estructures geomètriques rígides; foren creades diverses ciutats especials, que impulsaren alguns industrials, com la construcció de pobles models de la casa Krupp (1865), la ciutat colònia de Bourneville (1879), de George Cadbury, i la de Noisel-sur-Seine (1874), de Meunier, així com la planificació de Robert Owen (1816) d’una ciutat precedent de les ciutats jardí. Però d’antuvi foren Eugène Haussmann (1809-91), Ildefons Cerdà (1816-76), Ebenezer Howard (1850-1928), Arturo Soria (1844-1920) i Tony Garnier (1869-1948) els tipificadors de la teoria urbanística moderna. Haussmann, del 1853 al 1870, amb el suport de Napoleó III, reestructurà i engrandí París i hi creà la xarxa viària actual, com també un sistema econòmic especial per a finançar-la. Ildefons Cerdà fou el primer a utilitzar el terme urbanització, projectà una Barcelona nova partint de l’estadística i del tràfic i estructurà la ciutat sobre una base ortogonal que elimina el carrer-corredor. Arturo Soria, el 1882, tot mantenint-se dintre el geometrisme de l’època amb la ciutat lineal, donà una nova forma d’estructura ciutadana, on els edificis s’ordenen al llarg d’un carrer central, que pot tenir la llargària que es vulgui, supeditant-ho tot als mitjans de locomoció. Aquesta fórmula utòpica fou assajada a Madrid, en una extensió d’uns cinc quilòmetres. Ebenezer Howard publicà (1898) Tomorrow, a Peaceful Path to Real Reform, on exposà la concepció d’una ciutat ordenada en forma d’anelles concèntriques, amb els edificis públics al centre, i després els habitatges, un cinyell agrícola entorn dels quals els separa de la zona industrial, més excèntrica. Letchworth (1902) i Welwyn (1919) foren els dos intents d’aplicació d’aquest esquema, que originà les ciutats jardí. Tony Garnier presentà (1904) el projecte de ciutat industrial, amb una clara separació de les zones de treball, els habitatges, el tràfic, l’oci, etc; davant dels projectes anteriors, prestà una gran cura a l’arquitectura de cada edifici, i avançà diverses idees que popularitzaren el moviment racionalista.

L’urbanisme al segle XX

Aquestes teories i experiències i d’altres no serviren gaire després de la Primera Guerra Mundial, puix que la gran manca d’habitatges a conseqüència de la conflagració així com la manca d’una legislació coherent feren que la planificació general restés postergada. Amsterdam i Frankfurt del Main en són dues excepcions. El Bauhaus, Walter Gropius particularment, emprengué l’estudi de la racionalització de la construcció, i centrà l’anàlisi en els elements prefabricats i en l’organització del barri on s’inclou la nova edificació. El quart Congrés Internacional d’Arquitectura Moderna (CIAM) celebrat el 1933, sota l’impuls de Le Corbusier, donà lloc a la Carta d’Atenes, document on s’establiren els fonaments de l’urbanisme posterior. Aquest se centrà sobretot en el concepte d’habitatge, d’una banda, i de l’altra, mantingué la discussió i l’aprofitament de nous models globals de ciutat. Hom analitzà el concepte d'unitat d’agregació, a partir sobretot del model unité d’habitation de Le Corbusier (1934) i de les cases comunes dels arquitectes soviètics sota la coordinació de Ginzburg (1928). Els exemples més característics són les propostes d’A. i P.Smithson (des del 1952) sobre l’espai interior dels edificis per als vianants, els projectes de Bakema i de J. van den Broek (des del 1956) sobre l’agregació d’edificis de tipus diferent en la projecció de barris i els estudis de S.Chermayeff i Ch.Alexander sobre la relació entre habitatge i espais públics. Quant a la ciutat, les idees enunciades en el quart congrés del CIAM del 1933 foren aplicades al pla d’Amsterdam per un grup d’arquitectes dirigits per Van Esteren (1935). Els exemples més clars d’aquesta nova pràctica urbanística són el pla de Londres de P.Abercrombie (1949), paradigma de l’anomenat urbanisme organicista, i l’obra de Hilbersheimer, primer a Alemanya i després als EUA. A partir d’aquestes experiències l’estudi de la ciutat des de la fi de la Segona Guerra Mundial es diversificà en tres vessants: el del paisatge urbà (townscape), amb relació sobretot al nou ambient urbà de les perifèries, el de la projecció de barris nous a les ciutats tradicionals i, sobretot, el de la reestructuració de les àrees centrals. Els anys cinquanta i seixanta, la creació de grans blocs d’habitatges que superaven l’escala del barri per a incloure's en la del territori posà de relleu la discussió sobre les xarxes d’infraestructura i de serveis per tal d’assolir una forma d’urbanització dispersa i equilibrada. Segueixen aquesta línia la ciutat anglesa de Milton Keynes i el projecte de Gregotti per a la ciutat universitària de Calàbria. Al començament dels anys setanta tingué lloc una reacció a l’urbanisme dels anys cinquanta que posava l’èmfasi en el creixement quantitatiu, la subordinació al tràfic i la planificació centralitzada. Els trets bàsics alternatius foren la recuperació dels centres urbans, l’atenció al patrimoni, la crítica a l’habitatge massiu anterior, la limitació de la prioritat al tràfic privat, la intervenció pública en el planejament, la construcció de l’equipament i l’espai obert a les ciutats. També, coincidint alhora amb la crisi energètica d’aquests anys, es recull la crítica de l’ecologisme aleshores emergent, i les reivindicacions dels moviments veïnals s’oposen a la burocratització del planejament. Els anys vuitanta és notable la tasca de recuperació dels centres històrics mitjançant operacions molt localitzades, inspirades en la Primera Rassegna Urbanística de Bolonya (1980), meticulós estudi i inventari del centre històric de la ciutat amb vista a la recuperació del patrimoni i a la millora de la qualitat de vida de la ciutat. A l’Europa occidental, en l’urbanisme de la dècada dels anys vuitanta i noranta coexisteixen diverses tipologies: així, París entra en una fase de monumentalització a partir de la creació d’eixos urbans i edificis emblemàtics, tant a partir del patrimoni existent (piràmide del Louvre) com de la creació de noves àrees de centralitat (continuació de l’eix de les Tulleries, Camps Elisis, Arc del Carrusel, barri de la Défense, etc). A Barcelona, Lisboa, Sevilla, Santiago de Compostel·la, Roma, Edimburg, el Porto o Praga els grans projectes urbans de la dècada dels noranta es relacionen amb la realització de grans esdeveniments (Jocs Olímpics, exposicions universals, capitalitat cultural, any sant, jubileu, etc). Altres ciutats, com ara Bilbao o Frankfurt, partint d’un passat fabril ja obsolet, es reorienten envers la terciarització, estratègia en la qual la política museística és central en la revitalització urbana. Lilla, Rotterdam són ciutats d’intercanvi de comunicacions que fan dels fluxos la seva raó d’ésser, potenciant els intercanviadors modals com a estructuradors urbans. Cal esmentar el cas de Berlín, on, a més de les intervencions de reestructuració del teixit residencial amb projectes de nova planta i de restauració d’illes existents (barri de Kreuzberg), la reunificació (1990) i la recuperació de la capitalitat ha donat pas a reformes d’una gran envergadura, tant d’inversió pública com privada (ampliació i remodelació del Reichstag, noves seus de les ambaixades, reconstrucció de la Potsdamer Platz, etc). Als EUA, des de mitjan dècada dels setanta, el desenvolupament urbà és estretament lligat a la suburbanització i a l’increment dels problemes socials. A partir de l’exemple de la recuperació urbana de Los Angeles a l’inici dels anys noranta, ciutats tan dispars com São Paulo, Mèxic DF, Caracas, Londres o Tòquio han expulsat o traslladat (segons la contundència de les mesures emprades) la població marginal a la perifèria per tal de procedir a una reforma en profunditat dels centres urbans. També s’ha produït un intens desenvolupament de ciutats del sud-est asiàtic, com és el cas de Hong Kong, Seül, Singapur, Jakarta, Bangkok o Xangai i de ciutats japoneses com Osaka o Tòquio. La pressió demogràfica exigeix una optimització infraestructural, resolta amb ambicioses solucions tècniques i plantejaments ordenadors a gran escala. Al tombant del s. XXI, la fesomia de la ciutat al primer món és afectada per la globalització: la imatge de la ciutat esdevé un pol d’atracció per al turisme i la inversió, s’expandeixen les zones dedicades a les activitats culturals, de consum i de lleure i l’habitatge passa a ocupar la perifèria. La millora de la xarxa viària i la irrupció de les xarxes telemàtiques fan l’activitat humana menys dependent de la proximitat, cosa que comporta una dispersió de l’espai urbà. D’altra banda, la tendència general envers la liberalització empeny molts dels grans inversors privats a propugnar l’erradicació de qualsevol control i normativa sobre edificabilitat i l’ús del sòl. La tensió entre aquesta exigència i les demandes d’una major equitat redistributiva per a una població mundial cada cop més urbanitzada, els problemes energètics, d’abastament d’aigua, de gestió dels residus i la sostenibilitat del medi urbà són alguns dels reptes que ha d’afrontar l’urbanisme del s. XXI.

L’urbanisme als Països Catalans

Als Països Catalans, les primeres traces d’ordenació de les ciutats i el territori són del període romà. Les ciutats prengueren com a model la retícula del campament militar, com encara hom pot veure a la part vella de Barcelona o a Torroella de Montgrí, i el territori s’organitzà en una retícula fiscal de 710 m per 710 m centuriació, que ha deixat vestigis a la part septentrional de l’Horta de València, als voltants d’Elx i al SE de Mallorca. La urbanització medieval de l’època de la conquesta cristiana fou feta, sobretot a les terres de la Catalunya Vella, sobre les restes dels nuclis històrics anteriors, i, a la Catalunya Nova, fou acompanyada de cartes de privilegis per a atreure-hi nous pobladors. La colonització del Regne de València i el de Mallorca incorporà a les anteriors cartes de poblament propostes urbanístiques. Les fundacions valencianes de Jaume I, com Castelló, Vila-real o Nules, foren fetes sobre un traçat regular en la línia de les bastides franceses, ciutats emmurallades i militars. Les fundacions mallorquines eren veritables plans economicoterritorials de repoblament que organitzaren amb una retícula la ciutat i tot el territori de l’entorn, com a sa Pobla, Petra, Llucmajor i Felanitx. Els recintes emmurallats que havia edificat Pere el Cerimoniós en el període d’eufòria restaren buits i hom no tornà a omplir-los fins ben bé al s. XVIII, moment d’un nou desvetllament econòmic i demogràfic. D’aquest moment són algunes obres de l’urbanisme barroc, com la construcció de la Barceloneta, obra de l’enginyer militar Francesc Paredes (1753), i la fundació de Nova Tabarca, a l’illa Plana, davant de Santa Pola, durant el regnat de Carles III. La construcció de carreteres i el ferrocarril són els signes del nou pols social anterior a les grans transformacions urbanes de la fi del s. XIX. Les ciutats industrials, sobretot les de l’entorn de Barcelona, plantejaren el creixement de la ciutat a base d’eixamples, no pas com un procés d’ocupació de les terres del voltant, sinó com un projecte d’una nova escala de ciutat.

Urbanisme Planta de quatre illes de cases, amb passatges interiors i jardins oberts, a l’Eixample de Barcelona (1859 - I. Cerdà)
© Fototeca.cat
En són exemples l’Eixample d’I.Cerdà per a Barcelona i, en un altre nivell, els eixamples d’E.Cabañes i de Melcior de Palau per a Mataró (1878), el de Coret per a Terrassa (1878), el de Daniel Molina per a Sabadell (1865) i el de Gumà i Ferran per a Vilanova i la Geltrú (1876). A les ciutats agràries, no afectades tan directament pel fenomen de la industrialització, hom enfocà d’una manera diferent els temes d’extensió i creixement. L’enderroc de les muralles i la connexió amb l’estació del ferrocarril permeté de definir els nous eixos de creixement a través de la projecció de rondes i passeigs. Els exemples més característics són el pla geomètric de Lleida (de Fontserè, 1865), el pla de València (d’Aimamí, 1887), el pla de Palma (de Bernat Calvet i Girona), i els projectes del passeig d’Igualada (1834), la rambla de Sant Joan de Tarragona (1900) i el passeig de l’Estació de Valls (1920). El començament del s. XX comportà una redefinició dels punts d’interès urbans. Si l’eixample havia assegurat la revaloració urbana dels entorns agrícoles, ara hom maldà per recuperar els valors de centralitat dels nuclis històrics a través de reformes interiors, com les del pla de reforma de Palma de Gaspar Bennazar (1917). Alhora hom s’esforçà a equipar de serveis la nova ciutat mitjançant la construcció d’hospitals, com el de Sant Pau, a Barcelona, l’edificació d’escoles públiques, com les de Josep Goday i Casals, també a Barcelona (1917-23), i la incorporació de parcs. Després de la guerra civil s’obrí un nou període, sobretot a partir del final dels anys cinquanta i el principi dels seixanta. Els plans de desenvolupament, el boom turístic i les noves infraestructures en foren en part la causa i en part l’efecte. La immigració consolidà la formació de l’àrea metropolitana de Barcelona, que ja havia tingut diferents propostes d’ordenació abans de la guerra civil —pla Macià i pla de distribució en zones de la regió de Barcelona, de Nicolau M. Rubió i Tudurí—. L’administració reconegué jurídicament aquests nous fets metropolitans i foren creats nous organismes: el Gran València (1945), la comissió d’urbanisme i serveis comuns de Barcelona i la seva comarca (1953), el pla d’ordenació de València i la seva comarca (1947) i el pla Soteras per a Barcelona (1958). Desconnectades dels corrents europeus i sotmeses a les operacions especulatives d’unes minories, les operacions urbanístiques durant el franquisme es caracteritzaren pel seu caràcter precipitat, anàrquic i aliè a qualsevol idea de qualitat de vida, especialment allí on la pressió demogràfica era més gran. A Mallorca, Eivissa, la Costa Brava, la Marina, l’horta d’Alacant, etc, el turisme canvià totalment el paisatge natural. Fora de la costa, la segona residència ocupa grans àrees de bosc i de secà amb les urbanitzacions, contra les quals s’aixecà l’incipient moviment ecologista. Amb els esquemes de la xarxa arterial de València i Barcelona al decenni dels seixanta i la inauguració de l’autopista de Barcelona a Mataró (1969) s’obrí una nova etapa de fort impacte urbanitzador dictat per la construcció d’infraestructures. El final del franquisme coincidí amb una aguda crisi de l’urbanisme, evidenciada pel divorci entre planificació urbana i construcció real de la ciutat, els intents per a redactar un pla director per a l’àrea metropolitana de Barcelona, els nombrosos plans municipals aprovats però no executats, i l’aparició de moviments reivindicatius que qüestionaven l’estat i la direcció de l’urbanisme practicat (o la seva absència) per les institucions de la dictadura. El nou marc democràtic permeté assentar les bases per a un urbanisme més respectuós amb l’equilibri entre els diversos agents i receptors de la planificació. El Congrés de Cultura Catalana (1975-77) i l’Escola d’Arquitectes de Barcelona coincidiren a delimitar la comarca com a unitat territorial de referència que havia d’articular les propostes urbanístiques. Hom dugué a terme, igualment, un inventari de les actuacions més urgents per tal d’afrontar el desgavell heretat del règim anterior (invasió del trànsit rodat, deficiències en els equipaments, deteriorament del patrimoni arquitectònic, creixement desordenat de polígons i ciutats dormitori, absència de zones verdes, etc). La Llei del Sòl de 1975 rebé una sèrie de desenvolupaments reglamentaris el 1979, actuant només com a marc de plantejament i dels projectes urbans i no com definició determinant de les propostes. A partir del 1978, amb l’assumpció de les competències en urbanisme per part de la Generalitat de Catalunya, hom dóna prioritat a l’escala urbana sobre l’anterior metropolitana. Entre el 1979 i el 1981 a Catalunya es desenvoluparen prop de 200 plans urbanístics d’escala municipal que cobrien quasi tot el territori litoral. Quant a Barcelona, des de l’ajuntament Oriol Bohigas en concebé i en dirigí la renovació, que pogué dur a terme amb una inusual abundància de recursos arran de la nominació de la ciutat el 1986 com a seu olímpica per als Jocs Olímpics del 1992. Entre els principals eixos d’actuació, cal esmentar la millora i rehabilitació del patrimoni, centrades especialment a Ciutat Vella, l’agençament de barris antics com ara la Barceloneta, Sants, Gràcia, la Torre del Baró, la dotació d’equipaments i serveis i la urbanització de barris perifèrics sorgits espontàniament amb la immigració, la construcció d’una nova infraestructura viària (rondes) i de la façana litoral (Vila Olímpica). Fora de les poblacions catalanes que aprofitaren la seva condició de subseus olímpiques per a dur a terme reformes urbanístiques de més o menys profunditat, cal esmentar, també aquests anys, la realització de centres d’activitats aïllats o diferenciats, com ara els conjunts de grans superfícies comercials o de complexos destinats a activitats terciàries, com el Parc Tecnològic del Vallès. D’altra banda, ha estat especialment intensa la recuperació dels centres històrics de la resta de grans ciutats, particularment a Palma i a València, on a més cal destacar també la remodelació del llit del Túria els anys vuitanta i la construcció d’un nou espai urbà entorn de la Ciutat de les Arts i de les Ciències els anys noranta. Han estat també rellevants les actuacions en moltes ciutats mitjanes (Girona, Tarragona, Lleida, Alacant, Vic, Manresa, etc). El debat urbanístic de finals de la dècada dels noranta se situa al voltant d’una nova dialèctica entre el centre i la perifèria, i d’una nova concepció del planejament que doni resposta als nous fenòmens urbans de dinàmica espontània. Al continent europeu destaca el paper creixent de la iniciativa privada en els grans projectes urbans. En el territori català es desenvoluparen de manera creixent fenòmens de dispersió, fruit de la major mobilitat territorial provocada per la implantació de noves infraestructures. El model de la ciutat tradicional basat en la propinqüitat és també alterat per les xarxes telemàtiques, situació que ocasionà una mutació dels seus mecanismes de cohesió i l’aparició de noves lògiques d’assentament. La residència es disposà en habitatges unifamiliars o formant part d’entitats híbrides (mixed-use) i el terciari s’agrupà en entitats paràsites de les infraestructures o bé es concentrà en els antics centres, que esdevingueren unifuncionals, o es dispersaren en el teixit residencial tot aprofitant les possibilitats telemàtiques per al treball des del propi domicili. Destacà la proliferació de contenidors mixts d’activitats com l’Illa Diagonal, les Glòries o el complex del Port Vell, a Barcelona, o els de Gavà, Montigalà, etc. També fou rellevant la major vocació turística dels centres urbans de la ciutat tradicional, de manera proporcional a l’increment d’activitat de la perifèria, i que es traduí en la ubicació de dotacions dedicades a la cultura i el lleure. L’explotació del valor d’imatge de la ciutat, de la seva identitat diferencial, s’utilitzà com a pol d’atracció de les inversions estrangeres, en una nova realitat mundial regida per pautes econòmiques globalitzadores. Les necessitats de desenvolupament urbanístic sostenible, de política d’habitatge i de compatibilització entre el desenvolupament econòmic i la cohesió social i la defensa del medi ambient, com també el marc constitucional derivat de la interpretació realitzada pel Tribunal Constitucional a la sentència de 20 de març de 1997, impulsaren el Parlament de Catalunya a aprovar la llei 2/2002 en exercici de les seves competències en la matèria, la qual determinava les administracions amb competències urbanístiques i reconeixia la concurrència de competències de la Generalitat i les exercides pels municipis i per les comarques. En l’organització administrativa de la Generalitat sobre urbanisme, les comissions amb seu a Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona passaren a anomenar-se comissions territorials d’urbanisme; es mantingué la Subcomissió d’Urbanisme del municipi de Barcelona, creada a l’empara de la llei 22/1998, de la Carta municipal de Barcelona, i es redefiniren les competències de la Direcció General d’Urbanisme. Així mateix, la llei 2/2002 abordà el paper de les entitats urbanístiques especials (l’Institut Català del Sòl, consorcis urbanístics i empreses municipals de capital totalment públic), i preveié especialment que aquestes entitats podien tenir la condició d’administració actuant en els casos que la llei regula. Cal subratllar, també, la previsió d’auditories i, pel que fa al règim urbanístic del sòl, la llei categoritzà el sòl urbà en consolidat i no consolidat, i el sòl urbanitzable en delimitat i no delimitat. Així mateix, respecte al sòl no urbanitzable, la llei en reconegué la condició als terrenys classificats com a tals pel planejament, bé per la seva incompatibilitat amb la transformació o bé per la inadequació al desenvolupament urbà, per raó de règims de protecció especial establerts o pels valors i les finalitats a assolir. Els terrenys reservats per a sistemes generals no inclosos al sòl urbà ni al sòl urbanitzable també formaren part del sòl no urbanitzable. Un altre aspecte important fou el relatiu a les cessions de sòl amb aprofitament, que podien tenir lloc quan una modificació del planejament general atribuïa nous usos que generaven plusvàlues o bé més edificabilitat. També s’assenyalà que l’administració actuant, en correspondència amb el sòl amb aprofitament que rep, només s’alliberava de l’obligació de costejar proporcionalment la urbanització si assolia el compromís d’atendre necessitats d’habitatge mitjançant promoció pública de lloguer. La llei 2/2002 fou modificada per la llei 10/2004, que inclogué un seguit de mesures per a fomentar la construcció d’habitatge assequible.

La teoria urbanística als Països Catalans

Pel que fa a la teoria urbanística, als Països Catalans, des de les Memorias históricas... de la antigua Barcelona (1779-92), d’Antoni de Capmany, fins a la Teoría general de la urbanización (1867), d’Ildefons Cerdà, s’estén un cicle de literatura científica sobre el fet urbà d’una densitat textual i teòrica no gens insignificant i digna d’atenció. El tema central és el de la Barcelona antigua y moderna, títol emprat comunament per texts d’Andreu Avel·lí Pi i Arimon i de Joan Illas i Vidal. L’higienisme (Pere Felip Monlau), l’estadística urbana (Laureà Figuerola) i un hegelianisme sobretot metodològic són a la base de l’obra teòrica de Cerdà, que inclou, alhora, una història raonada del fet urbà, una anàlisi estructural dels seus elements i un treball lingüístic molt original. La seva militància federal fou decisiva en la proposta que defensà de ruralitzar la ciutat (i, alhora, urbanitzar el camp). A desgrat de la derrota militar del federalisme i de la grisor cultural de la Restauració, l’obra de Cerdà fou continuada. Al segle XX, aquesta tradició urbanística autòctona fou substituïda per la influència de la urbanística germànica, el municipalisme britànic i per la city planning nord-americana, penetració d’influències amb diverses fites: pla general de Barcelona atorgat a Léon Jaussely (1905), creació del Museu (d’Economia) Social (1909), Primer Congrés de Govern Municipal (1909), creació de la societat cívica La Ciutat Jardí (1912), conferències de Joseph Stübben a Barcelona (1914), creació de l’Escola de Funcionaris d’Administració Local (1914), Exposició de Construcció Cívica i Habitació Popular (1916), etc. Començaren a aparèixer publicacions periòdiques que incloïen seccions de tema urbanístic (Civitas, Butlletí del Museu Social, Revista de la Vida Municipal, Anuari Estadístic de la Ciutat de Barcelona, etc.). Feren estudis urbanístics P. Coromines, M. Vidal i Guardiola, I. Lloret, J. Pelegrí i Nicolau, M. Reventós i J. Martí Sàbat, etc. Els anys trenta, el panorama esdevingué més complex encara i els geògrafs, amb Pau Vila com a capdavanter, irromperen amb força. El model de la garden-city, en la seva forma territorial genuïna, fou utilitzat en el regional planning de Nicolau i S. Rubió i Tudurí. L’experiència del New Deal i de la TVA interessà gent políticament tan diversa com ara C. Pi i Sunyer i J. Vallès i Pujals. El funcionalisme fou introduït per J-Ll. Sert i J. Torres i Clavé. Però Le Corbusier interessà, també, figures com À. Pestaña, Diego Abad de Santillán i els joves de la Unió Socialista. L’impacte de la ciutat nova soviètica fou recollida per intel·lectuals com A. Nin, mentre que J. Grijalbo, F. Fàbregas i J. Oltra i Picó feren aportacions sobre la qüestió de la municipalització del sòl urbà. Amb el franquisme, la cultura urbanística reculà i, mentre J-Ll. Sert publicava a l’exili nord-americà el darrer producte de l’evolució urbanística dels anys trenta (An ABC on Urban Problems, 1947), la represa no s’inicià fins els anys cinquanta i seixanta des d’una gran diversitat de disciplines. Feren destacades aportacions en el camp més pròpiament urbanístic V. Martorell i Otzet, M. Ribas i Piera, Gabriel Alomar i Esteve i O. Bohigas. Vers el 1968 es produí un tomb important, amb publicacions com CAU. Cuadernos de Arquitectura y Urbanismo, el butlletí del Col·legi d’Aparelladors de Catalunya i Balears, els Documents d’anàlisi urbana, la sèrie de la revista Serra d’Or Notícies de Barcelona, i d’altres. Els anys setanta destacaren la influència de l’estructuralisme, del marxisme de la informàtica i de l'urban economics (al Gabinet Tècnic de Programació, de l’ajuntament de Barcelona).

Col·laboració: 
JGaR

Llegir més...