En la seva forma Elements d’una volta composta (volta per aresta romana) © Fototeca.catsimple, la volta és generada pel moviment directriu d’un arc. Segons el perfil d’aquest arc, en resulta una volta cilíndrica (o de mig punt, o de canó seguit, o de tartana) si l’arc és de mig punt, apuntada (o ogival, o en punta d’ametlla) si és apuntat, escarsera (o escassana, o rebaixada) si és escarcer, d’ansa-paner si és carpanell, peraltada si és peraltat, parabòlica si és parabòlic, rampant (o d’escala) si és rampant, etc. Segons el moviment directriu de l’arc en l’espai, es genera una volta recta quan el moviment directriu és perpendicular al seu pla, inclinada (o obliqua, o ascendent, o en baixada) quan és inclinat, anular (o circular) quan és rotatiu entorn d’un eix exterior, però en el mateix pla, helicoïdal (o de cargol) quan hi és rotatiu en sentit helicoide, esfèrica (o de mitja taronja) quan l’eix de rotació és també eix de simetria de la directriu, i en aquest cas pròpiament és anomenada cúpula sempre que la circumferència de base resultant coincideixi amb les estructures parietals de suport (si són circulars) o s’hi pugui inserir (si són quadrades, hexagonals, octagonals, etc) mitjançant trompes o petxines; en canvi, quan les estructures parietals quadrades, hexagonals, octagonals, etc, són inscrites en la circumferència de base, la tallen amb plans verticals que en són com la seva prolongació, i aleshores en resulta una volta bufada (o de vela, o de mocador, o de quatre punts si és tallada per quatre plans); variants menors reductibles a la volta esfèrica són la cònica, generada per la rotació d’un triangle rectangle recte, la de closca d’ou, en forma d’un casquet esfèric, la lobulada, amb l’esfera dividida en lòbuls que convergeixen a la clau i formen arestes, la de quadrant d’esfera (o de racó de forn, o de copinya, si és estriada), per a cobrir un nínxol de planta semicircular; la volta de quadrant (o de quart de cercle) és variant de la cilíndrica i equival a la meitat d’aquesta. En la seva forma composta és el resultat de la intersecció de dues voltes simples, que dóna quatre porcions triangulars de superfície corbada. Quan, en un voltat de planta quadrangular, la pressió d’aquestes porcions es reparteix en quatre punts de recolzament, als angles des d’on arrenquen, s’obté la volta per aresta (perquè presenta quatre nervis sortints o arestes al llarg de la intersecció, de la clau als nients), els costats de la qual són quatre arcades que permeten d’empalmar-hi una altra volta o més per aresta, i cobrir així un vast espai; si les voltes intersecades són de mig punt, amb línies de clau horitzontals, s’anomena també volta per aresta romana, i si són ogivals, volta per aresta gòtica, que pot tenir línies de clau horitzontals o ascendents, rectes o corbes; si, a més, les arestes es presenten com a arcs diagonals, és volta d’esna, que s’anomena de creu si també s’hi encreuen uns altres dos nervis rectes o cadenes, i de creueria si s’hi afegeixen encara els tercelets o nervis secundaris, els quals, profusament utilitzats i diversament combinats, originen les voltes de ventall i estrellades del gòtic tardà. En canvi, quan la pressió de les quatre porcions del voltat recolza uniformement sobre els quatre costats del quadrangle o les parets d’on arrenquen, s’obté la volta a quatre vents (que presenta quatre arestes entrants al llarg de la intersecció fins a la clau), anomenada també de racó de claustre, si cobreix un ambient de planta hexagonal o de més costats (vuitavada si en té vuit), i en aquest sentit tendeix a la cúpula; si la planta és rectangular, però amb molta diferència entre els costats curts i llargs, qualsevol que sigui l’arc directriu, la clau hi esdevé una línia en comptes de vèrtex, i en resulta una volta esquifada (o d’aljub, o claustral); una variant d’aquestes estructures és la de mirall, derivada del fet de seccionar horitzontalment el centre de la volta, convertint-lo en un plafó pla. Segons els materials i segons com hagi estat bastida, una volta pren el nom de grassa si és feta amb morterada de calç o ciment i pedres irregulars, d’un gruix, amb un sol gruix de rajola, de maó de pla, amb sostres de rajola posats de pla, a plec de llibre (o a sardinell), amb rajols posats de cantell amb juntura radial, etc. És constatat l’ús molt antic de voltes, sobretot cilíndriques, a les tombes sumèries des del III mil·lenni aC, a Babilònia, a Egipte potser des de la XII dinastia, a la Pèrsia aquemènida i al món hel·lenístic, però no fou generalitzat fins a l’època dels romans, els quals en desenvoluparen sistemàticament la majoria de les possibilitats que avui la caracteritzen, com les voltes monolítiques de formigó, les grasses, les d’aresta i els cassetonats, els contraforts i fins sèries de voltes de canó amb contraforts mutus, etc. Més sovint que amb voltes a quatre vents o d’altres tipus, feren voltes per aresta, que potenciava la continuïtat espacial, a vegades amb dimensions grandioses, com a les termes de Caracal·la i de Dioclecià, els mercats de Trajà i la basílica de Maxenci. L’arquitectura bizantina, més interessada per les voltes esfèriques i els sistemes de descàrrega (els tirants de ferro o de fusta, que després adoptaren els àrabs i els venecians), descurà la volta per aresta, que esdevingué novament la principal estructura de coberta durant el període romànic (juntament amb la volta de canó seguit) i sobretot el gòtic. Els arquitectes gòtics n'accentuaren l’elaboració mitjançant l’ús d’arcs apuntats i el reforç i l’articulació de les arestes, que descarregaven les pressions en uns punts específics i amb contraforts diversos i deixaven lliures, així, les parets de funcions estàtiques per a poder obrir-hi grans finestrals. Hereus de la tradició medieval, els arquitectes renaixentistes i barrocs reprengueren, a més, les tipologies romanes i elaboraren profusament voltes no tan experimentades fins aleshores, com les de quatre punts, les esquifades i les de mirall, principalment quan calia decorar-les amb pintures i estucs. Des del segle XIX, amb les estructures metàl·liques —Les Halles au Blé (1811) i la Chambre des Députés (1823-33), a París— i el ciment armat —església de Saint Jean, a Montmartre (1894), d’A. de Baudot— i, més recentment, amb els prefabricats i els pretesats, les possibilitats tècniques i formals de la volta han atès un desplegament revolucionari —voltes geodèsiques de l’hangar, a l’aeroport militar d’Orvieto (1940-43), i la gran volta del Palazzetto dello Sport, de Roma (1956-57), de P.L. Nervi—, en progrés continu fins avui.
f
Arquitectura
Perfil de l’arc generador, estructura bàsica i exemple constructiu de tres tipus de volta: a dalt, cilíndrica o de mig punt (a l’esquerra) i per aresta gòtica (a la dreta); a baix, escarsera
© Fototeca.cat