La geografia
El País Basc consta de tres grans regions fisiogràfiques: els Pirineus, les Muntanyes Basques i la depressió de l’Ebre. Els Pirineus Occidentals o atlàntics, els més baixos i poblats, presenten un eix discontinu, que va perdent altitud de l’extrem est, el pic d’Auñamendi (Anie, 2.504m) cap al litoral guipuscoà passant pels massissos de l’Irati, els Alduides, les Cinco Villas. La divisòria hidrogràfica entre les conques de l’Ador i l’Ebre i entre els rius atlàntics continentals i peninsulars no coincideix amb les fronteres estatals. Els Prepirineus Meridionals resten reduïts a la Serralada Interior (serres de Leire, d’Izco i d’Alaiz). Els ports més notables són el d’Ibañeta (Roncesvalls, 1.057 m), i el de Belate, que, ultra enllaçar la conca de l’Ebre amb l’atlàntica del Bidasoa, constitueix el nexe dels Pirineus amb les Muntanyes Basques, d’altitud moderada i orientació NE-SW o SE-NW. La depressió de l’Ebre és la tercera gran unitat morfològica. Al País Basc és d’origen oligocènic i consta de La Rioja alabesa (i navarresa) i, sobretot, la Ribera de Navarra. El clima presenta una accentuada humitat ambiental, que li confereix regularitat i suavitat, característiques que es degraden de N a SE: al cap Matxitxako l’amplitud tèrmica no supera els 9,8°C, mentre que a Tudela assoleix 17,5°C. Les precipitacions (1.506,2 mm a Sant Sebastià i de 843,9 a Vitòria) també segueixen aquest patró. Entre aquest clima mediterrani continental i l’atlàntic pur, hi ha tota una gradació (conques de Vitòria i Pamplona). El clima d’alta muntanya es troba al sector oriental del Pirineu axial navarrès. La major part del país pertany a la província fitogeogràfica atlàntica, amb bosc caducifoli com a formació típica. Als cims més alts hi ha prats alpins. A l’angle SE d’Àlaba i a Navarra a partir de Pamplona, la vegetació té caràcter mediterrani. A l’extrem NE de Navarra hi ha paisatges subalpins amb avet i pi negre.
L’economia i la població
Tradicionalment hom ha diferenciat dins del País Basc dues regions de característiques contraposades: l’interior agrícola i rural (Navarra, Àlaba, la Baixa Navarra i Zuberoa) i la façana atlàntica, industrial i urbanitzada (Biscaia, Guipúscoa i, amb menys intensitat, Lapurdi). Aquesta distinció prengué força especialment a partir de la segona meitat del segle
El port de Bermeo, a Biscaia
© Fototeca.cat
XIX amb el gran creixement de l’explotació minera del ferro a Biscaia i la forta industrialització a què donà lloc. Inicialment limitada a la siderúrgia sorgida a la ria del Nerbion, posteriorment es diversificà (metal·lúrgica, drassanes, paper, tèxtil, química, arts gràfiques, etc.) i s’estengué a la resta de Biscaia i a Guipúscoa. En aquesta regió, el capital industrial revertí més tard en la creació d’un poderós sector financer. A Lapurdi la industrialització fou més modesta i més tardana i es localitzà sobretot a Baiona. Com també succeí a Guipúscoa, el creixement econòmic hi rebé un impuls complementari amb el desenvolupament del turisme (Biarritz, Sant Joan Lohitzune, Sant Sebastià) ja al segle XIX. El poblament de la regió litoral respon, en conseqüència, a un model de país fortament industrialitzat: alta densitat de població, predomini de la urbanització i, fins ben entrat el segle XX, flux immigratori molt considerable procedent de la resta del País Basc i d’altres zones de l’Estat espanyol. L’àrea metropolitana de Bilbao, el litoral de Biscaia, el Duranguesat, les àrees de Sant Sebastià-Pasaia-Errenteria, Baiona-Biarritz i Irun-Hendaia encara avui concentren la majoria de la població basca. L’interior fins fa ben poc ha restat quasi exclusivament agrícola. La base econòmica ha estat centrada en uns pocs conreus (blat, ordi i patates a Navarra i Àlaba, blat de moro a les Navarres Alta i Baixa i Biscaia, farratge i vinya per als vins de l’Ebre a Navarra i a Àlaba) i en la ramaderia (boví), principal recurs agrari.
És a l’interior on el poblament ha conservat fins més tard les característiques tradicionals, predominants a tot el país fins a la segona meitat del segle XIX: població disseminada en els baserri o caseríos escampats arreu, alternant amb pobles agraris, artesans i pescadors, uns quants mercats agraris actius, sovint caps d’antigues merindades i les cinc capitals regionals. Només a la Depressió de l’Ebre seguia la pauta d’Aragó-Rioja, amb el poblament molt més concentrat. L’interior, agrari, ha estat fins ben entrat el segle XX un focus important d’emigració cap al litoral industrial. A partir dels anys setanta del segle XX, la dualitat costa-interior ha sofert modificacions importants a causa de la crisi industrial a Biscaia i Guipúscoa, que ha conduït a un desplaçament del capital industrial cap a l’interior, sobretot a Vitòria i les àrees circumdants de Pamplona i Tudela i, a l’Estat francès, de Lapurdi a la Baixa Navarra. Correlativament, aquests canvis han repercutit en la dinàmica demogràfica: fort alentiment del creixement de la població a Biscaia i Guipúscoa, i augment a Àlaba i a Navarra, que reben població d’aquelles províncies, però també d’altres parts de l’Estat espanyol, sobretot de Castella, La Rioja, Andalusia i Aragó. Ciutats com Pamplona i Vitòria han experimentat un gran creixement. No obstant els canvis, la contraposició entre la costa industrial i l’interior agrari ha marcat profundament la història política del País Basc, en la qual el conservadorisme i el tradicionalisme de la petita propietat agrària, el liberalisme de la burgesia industrial i el proletariat, majoritàriament socialista, s’han combinat i enfrontat successivament. A banda dels condicionaments històrics, ètnics i culturals, un dels trets definidors de la personalitat del País Basc és la possessió d’una llengua d’una acusada originalitat (basc). Cal assenyalar, però, que els límits lingüístics actuals del basc són més reduïts que el territori que hom sol considerar com a País Basc: una mica més de la meitat meridional de Navarra, la pràctica totalitat d’Àlaba i el terç occidental de Biscaia pertanyen, des dels segles XVI al XVIII, al domini lingüístic castellà. Per altra banda, la imposició del castellà i el francès en èpoques recents ha contribuït encara més al retrocés del basc en les zones bascoparlants, fet que a les comunitats autònomes de Navarra i el País Basc s’intenta de contrarestar o compensar.
La història
L’estat actual de les investigacions arqueològiques i etnogràfiques sobre l’home basc primitiu no permet de datar amb certesa l’inici de la seva presència en aquest territori. Nogensmenys, a partir de diferents troballes arqueològiques, sobretot del dolmen descobert a Eguilaz, Àlaba (Aizkomendi), l’any 1831, i de les investigacions dutes a terme principalment per José Miguel de Barandiaran, Telesforo de Aranzadi i Enrique de Eguren, es pot afirmar que l’home basc procedeix d’un Cromanyó establert en aquestes contrades ara fa uns 40.000 anys i que anà evolucionant fins a adquirir els trets distintius bascos ara fa uns 7.000 anys. Aquest basc és predominantment mesocefàlic, situat entre els acrocefàlics de Catalunya i els braquicefàlics de l’occident cantàbric. Dos mil anys després els bascos introduïren les ovelles, que eren desconegudes en aquelles contrades, i iniciaren la pastura de cavalls i bestiar boví, domesticats per ells mateixos. Les activitats ramaderes dels bascos provocaren desplaçaments periòdics i contactes culturals. Les primeres etapes del País Basc, doncs, han d’ésser estudiades en relació amb les cultures dels grups humans veïns de la conca de l’Ebre i de les terres aquitanes, territoris que coincideixen amb l’àrea de transhumància pastoral pirinenca i, en gran part, amb la toponímia basca. La vida autòctona que ha menat el poble basc durant milers d’anys hi ha creat unes peculiaritats no solament físiques, sinó també culturals i espirituals. En l’aspecte religiós, es creu que els bascos practicaven el culte dels genis de formes animals; la direcció en què són orientats els cadàvers permet de pensar en una veneració o un culte al Sol. D’altra banda, els trets ètnics de l’home basc eneolític han perdurat fins avui; de fet, els bascos constitueixen l’única raça preària que resta vivent a Europa. Si aquests trets ètnics són clars, també ho són els de tipus cultural. Quant a la llengua, el basc o èuscar (euskara), és l’única llengua preindoeuropea que persisteix a Europa quan, a partir del segle VI aC, la cultura indoeuropea s’imposa arreu del continent. Les primeres notícies històriques referents al País Basc apareixen en textos dels antics geògrafs, sobretot de Plini i Ptolemeu, i en l’Itinerari d’Antoní. Els bascos s’anomenen ells mateixos Euskaldunak (que vol dir ‘els qui parlen euskara’) i anomenen Euskalherria (és a dir, ‘poble que parla euskara’) el País Basc. D’aquesta manera es produeix el fet insòlit que un tret cultural, com és la llengua, conforma el poble basc i li dóna sentit d’unitat. Els seus veïns els anomenen amb un mot d’origen indoeuropeu: vascó o bascos. Aquests vascons restaren al marge de les lluites que es desencadenaren a la península Ibèrica entre romans i cartaginesos. Hi havia vascons, però, segons testimoni de Sili Itàlic, entre els soldats d’Anníbal. Intervingueren més tard en defensa de Sertori, el general romà, que els respectà, segurament per la seva pròpia conveniència. En general, la relació entre romans i vascons sembla que fou cordial. Pompeu fundà Pompaelo (75 aC), l’actual Pamplona, en el mateix lloc on hi havia l’antiga població basca d’Iruña (‘la ciutat’, en basc). La influència romana, però, fou molt minsa més cap al N. Al segle V els bascos afrontaren les invasions dels pobles bàrbars que baixaven cap a la península Ibèrica. Després de lluitar contra els sueus, s’oposaren també als visigots que, en el regnat de Leovigild, dugueren a terme una política centralitzadora; els bascos foren derrotats, i els visigots fundaren segurament el que avui és Vitòria (581). El poble basc no formava una unitat política monolítica, sinó que era organitzat d’una manera que hom pot qualificar de confederal. A la primeria del segle VII, però, començà a constituir una unitat política, el ducat de Bascònia, que comprenia les terres d’ambdós vessants dels Pirineus, repartides avui entre l’Estat espanyol (Àlaba, Guipúscoa, Biscaia i Navarra) i l’Estat francès (la Baixa Navarra, Lapurdi i Sola o Zuberoa), i s’estenia des de l’Ebre, aigua amunt de Saragossa, fins a la Garona. Segons Fredegari, cronista franc de l’època, el primer duc de Bascònia fou Genial (602), imposat pels francs. Més tard, els bascos s’independitzaren de la tutela franca, però hagueren de lluitar contra les tropes visigòtiques de Suíntila, Recesvint i Vamba, que ocupà el ducat. A la primeria del segle VIII els bascos aprofitaren la invasió musulmana per a vèncer fàcilment els seus enemics visigots. Cal notar —i aquesta constatació és una clara lliçó d’història política— que mentre que els historiadors espanyols amb prou feines parlen del ducat de Bascònia, els historiadors francesos tampoc no s’ocupen gaire del ducat de Cantàbria. Però els habitants d’aquest ducat eren, i continuen essent-ho, un mateix poble, tenien una cultura i fins i tot constituïren una unitat política. En lluita oberta contra els francs al N i contra els musulmans al S, el ducat de Bascònia donà lloc, a la primeria del segle IX, al regne de Navarra, com a estat independent sota la corona d’Ènnec de Pamplona, dit Aritza, i amb un signe unificador molt notable. Aquest primer rei és un membre de la família Iñíguez, rebel al domini dels francs al sud dels Pirineus, que aconseguí d’espolsar-se el jou dels francs (derrotats a Roncesvalls els anys 728 i 824) i d’instaurar el regne de Pamplona, que més tard s’anomenà de Navarra. El regne de Navarra es desenvolupà en un difícil equilibri amb els regnes veïns i tingué moments de màxima extensió i hegemonia amb Sanç III el Major, que exercí una autoritat més o menys intensa sobre tota la zona cristiana de la península. A la seva mort (1035), però, els seus fills es repartiren els dominis. En el regne de Navarra s’aplegaren homes i dones que conservaren la fesomia basca clàssica. Els seus límits coincidien, aproximadament, amb els de l’actual País Basc.
Amb la mort, sense successió directa, de Sanç VII el Fort (1234) s’acaba la línia dels monarques vascons i comencen les dinasties franceses a Navarra amb Teobald I de la Xampanya, fill de Blanca de Navarra. Havia estat una lluita de quatre-cents anys per consolidar l’estat nacional dels bascos. Àlaba, Guipúscoa i la senyoria de Biscaia se separaren del regne de Navarra i, en un temps i amb unes maneres diversos, cercaren el suport dels monarques castellans per resoldre llurs difícils situacions polítiques. Els reis de Navarra, per llur banda, començaren a emparentar-se amb els reis veïns; no pas amb els de Castella, sinó, per contrarestar llur influència, amb els de signe contrari. El creixement demogràfic característic del segle XIII fou aturat per les epidèmies i les fams que assolaren Europa durant el segle XIV. La depressió econòmica que se’n derivà produí, durant el segle XV, tensions socials a les ciutats i revoltes dels camperols contra el poder senyorial. A Navarra esclatà el conflicte violent entre els agramontesos —que representaven el sistema de vida ramader— i els beaumontesos —que representaven els interessos agrícoles i urbans—. A Guipúscoa, camperols i ciutats s’agruparen en germandats contra els nobles. D’altra banda, l’activitat marinera i comercial de Biscaia s’afermà decididament, i el 1511 fou creat el consolat de Bilbao. L’any 1512, amb motiu de la guerra de Castella amb França, el regne de Navarra fou envaït per les tropes castellanes, amb el suport de la Santa Aliança, formada pel papa Juli II, Enric VIII d’Anglaterra, Maximilià d’Àustria i Ferran el Catòlic. Un exèrcit anglès desembarcà a Pasaia per ajudar el duc d’Alba en la conquesta de Navarra. L’any següent Ferran el Catòlic signà la pau amb Lluís XII de França, però mantingué l’ocupació de Navarra, amb jurament de respectar la seva sobirania i els furs per mitjà d’un virrei. Tal com fou establert a les corts de Burgos, era una unió en la qual Castella i Navarra mantenien llur antiga natura, tant en les lleis com en el territori i el govern. La independència de les regions basques es regia pels furs. Els bascos sabien que la seguretat política exigia aliances i, d’aquesta manera, amb diverses alternatives, n’establiren amb els anglesos i els francesos, al N dels Pirineus, i amb els castellans, al sud. La regulació d’aquestes aliances partí del dret consuetudinari, que començà a fixar-se per escrit en temps de Teobald I, l’any 1237, quan s’afirmava que les lleis foren abans que els reis, i s’anà ampliant amb el pacte que féu Àlaba amb el rei de Castella el 1332, amb el Fur Vell de Biscaia, del 1342, amb els Furs de Lapurdi (1514), Zuberoa (1520), la Baixa Navarra (1611) i amb la Nova Recapitulació de Lleis de Guipúscoa (començada a escriure el 1379), ultra altres recapitulacions i reedicions posteriors. El règim foral basc nasqué d’un acord establert l’any 1449 entre els Foix d’Occitània i les regions basques del N dels Pirineus i, d’altra banda, en dates diverses, entre la corona de Castella i les regions basques del sud. Aquests acords foren confirmats ininterrompudament per tots els reis que se succeïren i en fou mantinguda la vigència. La unió política no significà, doncs, la creació d’un sol regne, o que els bascos depenguessin dels reis castellans o francesos, sinó directament del Biltzar a la zona actualment dins l’Estat francès, i de les Juntes Generals a la zona que actualment depèn de l’Estat espanyol. La font de la llei és el dret del poble. En aquest règim foral sempre han existit garanties d’observança i de continuïtat. Qualsevulla persona que no acatava la voluntat de les Juntes Generals incorria en la condemna expressada en frase lapidària: “Que el matin." És evident, doncs, que el que és important en els furs bascos és que són de dret i no concessions. Són uns texts que contrasten amb les formulacions jurídiques usuals de l’època; són, en llur essència, els furs de l’home. Aquests furs, les llibertats, el règim de sobirania o autonomia, han estat defensats pels bascos durant tota llur història.
Però amb l’extensió a Europa al final del segle XVIII de les idees liberals i la implantació al segle XIX de l’estat burgès, que tendia a l’equiparació legal dels ciutadans, a l’eliminació de privilegis i a la supressió de les instàncies intermèdies entre aquests i l’estat, el règim foralista basc es veié seriosament amenaçat. De fet, la revolució del 1789 significà l’abolició dels furs als tres territoris bascos vinculats a la corona francesa, que foren integrats al departament dels Pirineus Atlàntics, el qual comprenia també el territori occità del Bearn. A Espanya, la primera guerra Carlina, que entre altres motivacions es desencadenà en defensa dels furs, acabà quan Espartero es comprometé a respectar-los (1839). Ja abans, l’11 de setembre de 1837, el govern liberal de l’Estat espanyol havia presentat a les corts un projecte de llei que confirmava els furs de les Provincias Vascongadas i Navarra, “sense perjudici de la unitat constitucional de la monarquia”. Més tard, però, un decret del 16 de novembre de 1839 suprimí el poder judicial i legislatiu del País Basc i proclamà, de fet i per primer cop en la història des del segle XIII, la unitat jurídica i constitucional basca. L’any 1841, la duana, que fins aleshores havia estat situada a Miranda i a Vitòria, a la frontera del País Basc amb Castella, fou instal·lada a Hendaia. Una segona guerra en defensa dels furs esclatà l’any 1872 a Navarra, en plena crisi política a l’Estat espanyol (tercera guerra Carlina). Però la nova derrota basca representà la promulgació d’una llei que abolí els furs, gairebé tot el que restava de sobirania, d’acord amb la política uniformista i centralista dels governs de la Restauració. Aquesta llei establí, per primer cop en la història del País Basc, l’obligatorietat de fer el servei militar en l’exèrcit espanyol i de pagar contribucions, bé que fos per mitjà d’un concert econòmic particular. Un decret del 13 de novembre de 1877 determinà la quantitat que havien de satisfer les diputacions en concepte de contribució per immobles, conreus i bestiar. Un altre decret del 12 de desembre d’aquell mateix any 1877 establí el control central de l’administració dels pobles. Com a oposició a aquestes malvestats, començà a prendre forma el moviment nacionalista basc basquisme, inspirat per Sabino de Arana Goiri, que fundà l’Eusko Alderdi Jeltzalea, o Partit Nacionalista Basc (1894). Paral·lelament a aquesta situació, un moviment coincident es produí a Navarra, amb Arturo Campión i Juan Iturralde y Suit. D’altra banda, la revolució industrial havia incidit profundament a Biscaia i Guipúscoa, que reberen una forta immigració. L’explotació dels jaciments de mineral de ferro a Biscaia provocà una intensa activitat comercial que possibilità la creació d’una potent indústria siderúrgica. La potència del capitalisme basc es basa en aquesta indústria, les empreses navals (com Ybarra) i la banca (Banc de Bilbao, 1857; Banc de Biscaia, 1901). Entre el proletariat de Bilbao es difongueren les idees socialistes i, en les zones rurals de Navarra, el sindicalisme catòlic. Amb uns plantejaments radicalment nacionalistes i catòlics, el Partit Nacionalista Basc aconseguí set actes de diputat en les eleccions parlamentàries del 1918.
En les eleccions del 1931, aquest mateix partit es presentà aliat amb els carlins formant un bloc basconavarrès. No fou, però, una aliança estable, car el PNB acceptà el règim republicà en canvi de la concessió de l’autonomia. El 15 de juny de 1931 tingué lloc una assemblea d’ajuntaments bascos a Estella (Navarra), en la qual fou aprovat un projecte d’autonomia, que fou rebutjat pel govern de l’Estat espanyol. El 19 de juny de 1932, el mateix any que Catalunya aconseguí l’autonomia, fou celebrat un referèndum municipal sobre el nou projecte d’estatut. Àlaba, Guipúscoa i Biscaia es pronunciaren, amb majories aclaparadores, a favor de l’estatut: 245 municipis a favor i 23 en contra. A Navarra, per contra, a causa de la influència del carlisme, que es manifestà contrari a l’estatut, 109 municipis es pronunciaren a favor i 123 en contra; en conseqüència, la regió germana restà temporalment al marge de les aspiracions autonòmiques. El projecte d’estatut, però, restà en suspens. El 6 d’agost de 1933 hom celebrà una nova consulta als ajuntaments d’Àlaba, Guipúscoa i Biscaia: d’un total de 282 ajuntaments, 239 votaren a favor de l’estatut, 28 en contra i 15 en blanc. El 5 de novembre d’aquell mateix any 1933 hom celebrà un plebiscit popular i obtingué una mitjana del 82% favorable a l’estatut. La victòria electoral de la dreta en les eleccions parlamentàries del 1933 paralitzà el projecte autonòmic. Això provocà una girada cap a l’esquerra del Partit Nacionalista Basc i, després de la victòria popular a les eleccions del 1936, el procés autonòmic reprengué la marxa. El 17 d’abril de 1936 el projecte d’estatut passà a la comissió parlamentària corresponent. Aviat, però (pel juliol), es produí la insurrecció militar i els bascos restaren dividits en dos bàndols. Navarra, que es decantà clarament pels rebels, i la major part d’Àlaba foren sotmeses per les tropes franquistes. La resta del País Basc es mantingué fidel a la República i a la legalitat democràtica. L’1 d’octubre de 1936 les corts republicanes aprovaren, finalment, l’Estatut d’Autonomia del País Basc del 1936. José Antonio de Aguirre, elegit pels ajuntaments que podien votar el 8 d’octubre de 1936, fou proclamat primer president del govern d’Euskadi i jurà el càrrec a Gernika. El nou govern decretà immediatament l’oficialitat de la ikurriña, o bandera basca, i la creació d’un exèrcit basc i d’una universitat basca. Les tropes de Franco, però, ocuparen aviat Sant Sebastià i una part de Guipúscoa. La població de Gernika sofrí un bombardeig terrible i destructor el 26 d’abril de 1937 i el 19 de juny Bilbao caigué en poder de l’exèrcit insurrecte. El govern d’Euskadi continuà la lluita des de territori republicà i, a partir del 1939, des de l’exili a França. El lehendakari Aguirre morí l’any 1960 i fou substituït en la presidència del govern basc per Jesús María de Leizaola.
Al llarg dels deu darrers anys del franquisme es produí un notable desvetllament de la consciència nacional, palès sobretot en l’esforç per a la recuperació de la llengua i l’aparició de múltiples activitats de caràcter artístic i cultural. S’incrementaren així mateix les activitats contràries al règim, i el clima polític adquirí una tensió considerable, tant per la crisi en que entrà la indústria siderúrgica basca i que produí una gran taxa d’atur com per [l’aparició] i el creixement de les activitats d’ETA, creada el 1959, que desencadenà una resposta igualment violenta per part de l’estat (estats d’excepció, accions policials incontrolades, etc.). Durant la transició democràtica aquest clima es mantingué, i en les primeres eleccions generals (1977) ja es palesaren les diferències entre el nacionalisme basc, que triomfà a Àlaba, Biscaia i Guipúscoa, i el tradicionalisme contrari a la reunificació, molt arrelat a Navarra. Aquestes primeres divergències es traslluïren finalment en la constitució de dues comunitats autònomes dins del nou ordenament de l’Estat espanyol: la comunitat autònoma del País Basc, l’estatut d’autonomia del qual fou aprovat el 1979, i Navarra, que fou constituïda el 1982. Tanmateix, la problemàtica de la relació entre tots dos territoris no ha estat encara resolta. Al llarg dels anys vuitanta i primers noranta s’ha consolidat a Navarra un corrent d’integració al País Basc, i el conflicte derivat del terrorisme d’ETA ha afectat, bé de que de manera diferent, els tres territoris bascos. A l’Euskadi del Nord se suscità des dels anys seixanta una dinàmica caracteritzada per la pugna entre el conservadorisme polític de caràcter francès (gaullistes, giscardians, etc.) i petits moviments d’origen juvenil i universitari, de tarannà més nacionalista i esquerrà i més influïts pels esdeveniments i expectatives desplegats a les regions d’Euskadi del Sud. L’existència de refugiats polítics i de moviments en favor seu, com Embata, afavoriren la creació, els anys setanta, d’un estat d’opinió autonomista que es traduí en la constitució (1975) de l’Association pour la Création d’un Nouveau Departament, que proposava de constituir un departament basc deslligat del Bearn. La dissolució del moviment Embata (1974) i els successius esforços (1976-77) per silenciar-lo per part de les autoritats de París foren contestats amb l’aparició del grup nacionalista Izan (‘ésser’), el qual reprengué el 1979 la lluita per la creació d’un departament dotat d’estatuts de llengua i cultura locals. Vers el 1972, sorgí l’organització armada Iparretarrak (els del Nord), que des del 1982 perpetrà diversos atemptats i, alhora, donà suport a l’activitat terrorista d’ETA a l’Estat espanyol. Des del 1986, la creixent col·laboració entre la policia francesa i espanyola donà com a resultat nombroses operacions de desmantellament d’aquesta organització.