OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

Sarroca de Lleida

SinònimSarroca de Segre, Nom antic dela Roca
Municipi
Segrià

Sumari de l’article

SinònimSarroca de Segre, Nom antic dela Roca
Sarroca de Lleida
© Fototeca.cat
Municipi del Segrià.
Població: 
432 h
[2009]
Extensió: 
42 km2

Situació i presentació

S'estén pel sector meridional de la comarca, pròxim ja a les Garrigues, comarca amb la qual comparteix les característiques morfològiques. Limita amb els termes de Torres de Segre (N i W), Aitona (W), Llardecans (SW), Torrebesses (SE), Alcanó (E), Alfés (NE) i Sunyer (N).

Els seus altiplans són retallats per barrancs que davallen de la serra de la Llena vers el Segre, com són ara la Vall Major (que procedeix de les Garrigues i desguassa al pantà d’Utxesa –una molt petita part del qual es troba dins el terme, espai classificat dins el PEIN–, al municipi de Torres de Segre) o la capçalera de la vall dels Masos.

El poble i cap de municipi de Sarroca de Lleida és l’únic nucli de població agrupada d’aquest terme, que és travessat de S a N per la carretera local N-230, que neix de la C-12 (d’Amposta a Balaguer) entre Maials i Llardecans, i que després de creuar el poble, passa per Sudanell, Albatàrrec i arriba a Lleida. Hom també pot accedir al poble per l’esmentada C-12, mitjançant una pista que, ja al límit del terme de Torrebesses, porta fins al poble. Diversos camins el comuniquen també amb Alcanó.

La població i l'economia

Les dades de població (sarroquins) més antigues són les del fogatjament de 1365-70, el qual dóna 54 focs per a aquesta població; al final del segle XIV ja havien disminuït a 22 (1378). Durant el segle XVI els fogatjaments donaven 30 focs; els 79 h del 1718 havien passat a 314 h el 1787, que es duplicaren (666 h) el 1860, i el 1900 n'hi havia 877. La població es mantenia en 835 h el 1930 i durant les dècades dels anys 1970, 1980 i 1990, el descens fou encara més acusat: 673 h el 1960, 621 h el 1970, 573 h el 1975, 549 h el 1981 i 501 h el 1991. Els darrers anys aquesta tendència negativa s’ha reafirmat: 462 h el 2001 i 430 h el 2005.

La terra conreada ocupa gairebé tres quartes parts de la superfície municipal. Fins el 1992 tots els conreus eren de secà, però aquest any una societat agrària de transformació del municipi creà una zona de regadiu, on es conreà bàsicament gira-sol i ordi. Poc a poc l’extensió de regadiu ha anat augmentant, tot i que els conreus de secà continuen predominant. Els principals conreus són l’olivera, els cereals (ordi i també una mica de blat de moro) i l’ametller. El conreu d’arbres fruiters (pereres i presseguers) ha anat creixent.

De la dècada dels anys 1980 ençà, la ramaderia ha esdevingut un complement de l’agricultura i la majoria de sectors han experimentat un augment considerable. Destaca l’aparició de l’avicultura, que no era gens important, el bestiar porcí i el boví. La cooperativa del camp comercialitza els cereals, les ametlles i l’oli, i proporciona productes fitosanitaris als seus associats. Hi ha una empresa d’olis, que a més de vendre la seva producció d’oli d’oliva a l’Estat espanyol, n'exporta als EUA, al Japó i a països comunitaris com França, Anglaterra i Alemanya. El dia destinat al mercat setmanal és el dimecres.

El poble de Sarroca de Lleida

Restes del castell de Sarroca de Lleida
© Fototeca.cat
El poble de Sarroca de Lleida es troba a 201 m d’altitud, enlairat a la riba esquerra de la Vall Major, sota les encara imposants restes del castell. Els vestigis més antics són els murs del basament i les voltes subterrànies, mentre que la torre subsistent és d’època gòtica, amb finestrals, portes i lleoneres d’aquesta època. El nucli antic es troba als peus del castell, centrat per la plaça Major, amb antics casals de regust medieval i on s’alça la interessant església parroquial de Santa Maria de Sarroca, de tres naus, estructura gòtica a l’interior i una bella rosassa també gòtica i notable volta de creueria a la capçalera, campanar lateral d’espadanya i una magnífica portada posterior (segle XVI), plateresca, decorada amb medallons de tipus renaixentista i una orla de caparrons d’angelets resseguint l’arc de mig punt de la porta i les columnes que l’emmarquen, i les armes dels Santcliment.

La festa major d’hivern se celebra el dia de Sant Antoni (17 de gener). La festa major d’estiu és el 15 d’agost. A la plaça Nova es fa la foguera i la revetlla popular de Sant Joan, en la qual es reparteix coca i vi dolç per a tots els assistents. Pel febrer, per Santa Àgueda, l’Associació de Dones organitza la tradicional diada de les dones casades (les Àguedes); es fa una missa, una cercavila i un ball popular.

Altres indrets del terme

Els jaciments arqueològics documentats en aquest municipi són molts i abracen des de l’època prehistòrica fins a la dominació romana. Els jaciments de lo Guixolar i les Piles són llocs on s’ha trobat gran quantitat de sílex. A les Roques del Quico, 2 km a l’E del nucli urbà de Sarroca, al costat dret del camí nou que va d’aquesta població a Alcanó, es veuen en superfície restes d’habitació i s’han trobat fragments de ceràmica i també estris de sílex; hom data els tres jaciments esmentats en èpoques que van del Neolític a l’edat del bronze. Els jaciments de Mas del Trompa, prop del mas que li dóna el nom, i de Mas del Quico, en una de les terrasses de la Vall Major, són tallers de sílex que cal situar més endavant, entre l’edat del bronze i el començament de l’edat del ferro. A la serra dels Corbs, en l’indret on s’ha recuperat ceràmica a mà i materials lítics, també es veuen línies de pedres formant parets, restes de murs caiguts i una formació que podria correspondre a les restes d’una torre quadrada; hom les data entre l’edat del bronze i el començament de l’edat del ferro. També es considera de la mateixa època el jaciment anomenat el Racó del Rector.

Uns 2 km a l’W de Sarroca de Lleida per la pista d’Utxesa es troba un tossal cònic separat per la terrassa superior del barranc de Vall Major, on es troba el jaciment que pren el nom d’aquesta vall. Als vessants N i W hi ha una sèrie de terrasses de conreu que han tallat el jaciment i escampat els materials arqueològics (ceràmica a mà, a torn i materials lítics). Les restes de cases que s’observen en superfície, a mitja alçada i al cim, semblen correspondre a l’època ibèrica, mentre que al vessant S hi ha restes d’habitatges que hom situa en el bronze final. Molt a la vora s’han recuperat parets i restes de ceràmica que corresponen a una vil·la romana. També de l’època de la dominació romana són les restes que apareixen en un lloc d’habitació sense estructures situat al costat del camí de Sarroca a Torrebesses, en una elevació on també hi ha el mas de la Sinyora, una masia construïda al segle XVIII que actualment és en bastant mal estat i que dóna el nom al jaciment.

La història

La població té l’origen en el castell de Sarroca, que encara domina la caseria, del qual resta la base i una torre arruïnada. La base és de construcció àrab, potser aprofitant carreus més antics (d’una possible fortalesa bastida durant el Baix Imperi als límits de la Ilerda romana), però la major part de l’edifici conservat és dels segles XIII i XIV, quan els Santcliment repoblaren aquest lloc. El 1357 el rei Pere III vengué a Francesc de Santcliment, important ciutadà de Lleida, la jurisdicció total (mer i mixt imperi) del castell de Sarroca, però els Santcliment ja devien posseir el domini senyorial sobre aquestes terres (el cognom de Sarroca apareix a Lleida des del segle XII i fou especialment important Jaume de Sarroca, canonge i bisbe d’Osca, mort el 1289, que sembla que redactà elLlibre dels feits, de Jaume I).

En el fogatge de 1365-70, Sarroca (la Roca, segons el document) era del mateix Francesc de Santcliment (senyor d’Alcarràs, Montagut i Llardecans); a aquesta època correspon la part gòtica del castell. Els Santcliment –que arribaren a paers en cap de Lleida i dels quals Pere de Santcliment, a la fi del segle XIV, fou bisbe electe de la diòcesi lleidatana (que no arribà a ocupar)–, s’enfrontaren sovint amb el capítol lleidatà i participaren en els torneigs de la confraria de Sant Jordi. Sarroca, quan s’establí aquesta confraria, era regida pels Santcliment de Prunera (1553), i llavors es bastí la façana plateresca de la seva església. És interessant la visió del viatger Enrique Cock (1585): “está en un valle estéril y tiene, a mano izquierda del camino real, un castillo fundado en una peña, cuyo señor era un caballero de Barcelona llamado Clemente Prunera que poco ha murió. Corre un arroyo por su valle hasta el Segre, la gente es muy pobre y cuasi no consentía huéspedes, porque gran parte dellos murió este verano pasado y quedaban muchas casas yermas y sin moradores.”

Mentre la senyoria d’Alcarràs passà dels Santcliment als ducs de Solferino, els Santcliment de Prunera vengueren el 1618 la baronia de Sarroca i Llardecans a Josep de Castellvell, senyor de Maials, veí de Lleida i cavaller de Sant Jordi, i els dos pobles passaren a formar part de la baronia de Maials. Els Castellvell foren austriacistes en la guerra de Successió i Sarroca, que ja havia estat un baluard en la guerra contra Joan II i en la dels Segadors, tornà a tenir importància estratègica i els veïns del poble hagueren de treure una gran quantitat de gra de les sitges. El domini passà als Bassecourt, comtes de Santa Clara i barons de Maials; a la fi del segle XVIII i a la fi de l’Antic Règim la senyoria era de la família Matas de Barcelona. La presència dels Bassecourt, corregidors de Lleida, contribuí a l’expansió de l’olivera, com a la resta de la comarca. El castell encara tingué un paper en la guerra del Francès i fou ocupat pels carlins el 1836.

Col·laboració: 
JLlP

Llegir més...