Fill d’un adornista i envelador, continuà el negoci familiar durant tota la seva vida. Malgrat haver cursat només estudis primaris, fou un gran lector de narrativa, especialment de la francesa contemporània. Assistent assidu a tertúlies literàries, especialment a la del Cafè Nou de la Rambla, que reunia escriptors d’origen menestral, de marcat republicanisme polític i contraris a l’historicisme del moviment de la Renaixença. A través d’ells i amb les mateixes actituds, inicià, el 1868, les seves col·laboracions literàries als setmanaris satírics La Pubilla , La Barretina , Lo Mestre Tites i Lo sometent emprant sovint el pseudònim J.O.M. i conreant un costumisme satíric i humorístic que alternava les paròdies del Romanticisme i les declaracions de republicanisme amb l’estricte quadre de costums. El 1869, però, deixà d’escriure, com a conseqüència, probablement, del seu desengany polític i literari.Quan, el 1875, tornà a reaparèixer en públic, havia moderat considerablement les seves actituds. Es presentà, sense obtenir cap premi, als jocs florals, i d’ençà del 1876, col·laborà en La Renaixença i La Ilustració Catalana , entre d’altres. A més, a partir d’aquests moments anà aplegant periòdicament les seves col·laboracions en els volums Delmeu tros (1879), Quadros populars (1881), Entre família (1885), Escenes barcelonines (1886), Monòlegs i quadros (1887), Pobrets i alegrets (1887), Gent de casa (1889) i Plorant i rient (1891). En conjunt, aquesta sèrie d’obres constitueixen un amplíssim mosaic d’escenes, personatges i quadres de costums de la vida menestral del barri de Ribera. L’autor, dominat per un cert escepticisme, descriu la petita realitat quotidiana que li és pròxima, on la misèria i la petitesa del món menestral són tractades amb un humor no exempt de sentimentalisme ni de malenconia per unes formes de vida en procés d’extinció. La seva obra no ultrapassa mai el costumisme, per bé que alguns quadres (com Tristesa , de Pobrets i alegrets ) tinguin un cert entrellat argumental que els aproxima a la novel·la curta. Les tècniques usades, a més, són les típiques d’aquest corrent i, en ell particularment, molt pròximes a les teatrals: construcció d’escenes, proliferació de diàlegs o de monòlegs dels personatges, descripcions concises, etc, amb una llengua col·loquial i popular d’una gran riquesa. Aquests trets expliquen l’èxit que assolí quan després de l’estrena de la versió escènica del seu conte Les bodes d’en Ciril·lo (1892), feta per Josep Pin i Soler, es lliurà al conreu del sainet costumista, on tractava la mateixa realitat que havia descrit en els seus articles de costums, amb obres d’una gran perfecció, entre els quals cal destacar Qui... compra maduixes! (1892) i Colometa, la gitana (1896). Dins l’edició pòstuma, feta per Ilustració Catalana, de les seves Obres completes (1906), li fou publicat un darrer volum de prosa amb el títol d' Últims quadros.
Emili Vilanova i March
© Fototeca.cat
Escriptor.