OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

Vilanova de la Barca

SinònimVilanova de Castellpagès
Municipi
Segrià

Sumari de l’article

SinònimVilanova de Castellpagès
L’església de Vilanova de la Barca
© Fototeca.cat
Municipi del Segrià.
Població: 
1.273 h
[2009]
Extensió: 
22 km2

Situació i presentació

Es troba a l’extrem nord-oriental de la comarca, en contacte amb la Noguera, i limita amb els termes noguerencs de Torrelameu al NW, Menàrguens al N i Térmens al NE; amb Bellvís a l’E i Bell-lloc d’Urgell al S, ambdós pertanyents al Pla d’Urgell, i amb els segrianencs d’Alcoletge al S i Corbins a l’W. El terme s’estén gairebé en la seva totalitat per la riba esquerra del Segre, a l’indret de la seva confluència amb el Riu Corb (que hi aflueix per l’esquerra), al límit amb el veí terme de Corbins. Dins del municipi neix la séquia de Fontanet, administrada per la Junta del Sequiatge de Lleida, que rega diversos termes, entre els quals el de la ciutat. Una part del territori és regada també per la Séquia Tercera del canal d’Urgell. Dins el terme municipal hi ha una zona de 61 ha de l’Aiguabarreig Segre-Noguera Ribagorçana catalogat dins del PEIN.

El poble i cap de municipi de Vilanova de la Barca és l’únic nucli de població agrupada del municipi, el qual és travessat, seguint paral·lelament el riu, per la carretera C-13 (Eix dels Pallars) entre Lleida i Balaguer. Diverses carreteres menors uneixen el nucli amb Torrelameu, Bellvís i Bell-lloc d’Urgell. La línia de ferrocarril de Lleida a Tremp per Balaguer, amb estació al poble, creua el terme paral·lela a la C-13.

La població i l'economia

La població moderna ( vilanovins ) ha tingut un procés demogràfic de signe generalment positiu fins els darrers anys del segle XX. Ja al segle XVIII passà dels 96 h del 1718 als 408 h del 1787 i aquest impuls continuà al llarg del XIX (648 h el 1860, 779 h el 1900) i fins a mitjan segle XX (878 h el 1930, 992 h el 1960), però des d’aleshores ha patit algunes davallades: 976 h el 1970, 705 h el 1975, 896 h el 1981 i 870 h el 1991. A partir de la dècada de 1990 la població patí un notable creixement: 915 h el 2001 i 1 050 el 2005.

La terra conreada ocupa gairebé la totalitat de la superfície municipal. Gairebé tots els conreus són de regadiu, regats per mitjà de les séquies i els canals esmentats. Els principals cultius del terme són els farratgers, especialment l’alfals, seguit pels cereals (blat de moro i blat) i els arbres fruiters, amb predomini de les pereres (que han disminuït, com els presseguers i les pomeres).

Pel que fa a la ramaderia, en la dècada de 1980 es produí un descens de l’aviram i del bestiar porcí, els quals es recuperaren notablement durant la dècada de 1990. Predomina la cria d’aviram, el porcí, el boví, l’oví i les conilles mares. El mercat setmanal es fa divendres.

Quant als equipaments turístics, al S de la població, a l’esquerra de la carretera C-13 i en la confluència del riu Corb i el Segre, hi ha el complex turístico-recreatiu anomenat el Racó d’en Pep, considerat el més important de la comarca, que inclou un càmping. El terme també compta amb un hotel i pensions.

El poble de Vilanova de la Barca

El poble de Vilanova de la Barca s’alça a 195 m d’altitud, damunt la riba esquerra del Segre, aigua amunt de la confluència amb la Noguera Ribagorçana i el Riu Corb. El poble, situat en un dels fronts, fou durament castigat per la guerra civil de 1936-39, després de la qual la direcció general de Regiones Devastadas adquirí 86 803 m2 de terreny per tal de reconstruir la localitat. El 1941 es va començar la reconstrucció del nucli urbà que preveia, a més de les cases per als habitants, un mercat, un polisportiu, una zona d’esbarjo, piscines, una caserna de la guàrdia civil i una biblioteca, entre d’altres equipaments. Ara bé, en realitat solament s’arribaren a construir els habitatges, l’ajuntament, l’església i les escoles. Els terrenys no edificats continuaren en propietat de l’estat, i fins el 1990, data en què van tornar a passar a l’ajuntament de Vilanova de la Barca, van dependre del MOPU.

A causa del bombardeig que sofrí la població el 1938, l’antiga església parroquial restà molt arruïnada. L’edifici en palesa encara les conseqüències. L’estudi en planta permet suposar una església inicial de nau única amb fals transsepte i absis rectangular d’origen medieval, al qual foren afegides una nau lateral i una nova entrada en època barroca. D’aquesta només resta el coronament compost per una cornisa que sosté una fornícula flanquejada per volutes. Es conserven també part de les cobertes del presbiteri, on encara es poden veure mostres escultòriques en alguns capitells i una clau de volta.

L’església parroquial de l’Assumpció, molt reconstruïda després de la guerra, és un edifici ampli, amb bella façana barroca i campanar de torre vuitavat, tres naus i cimbori. Resten, també, algunes cases i carrers del poble antic. Dins el nucli hi ha, a més, la capella de la Mare de Déu de Montserrat.

La festa major de Vilanova de la Barca, festa de vot de poble, se celebra el primer cap de setmana d’octubre i és tradicional que s’acabi el dilluns amb l’anomenada festa de la Cassola. Aquesta festa, tan típica de molts pobles del Segrià, reuneix moltes colles de la població i també de les contrades veïnes, les quals preparen la cassola tradicional i fan un dinar de germanor. La festa major petita és el 15 d’agost.

Altres indrets del terme

Dins d’aquesta comarca tan rica en jaciments arqueològics, Vilanova de la Barca no és cap excepció. En efecte, limitat a l’E pel canal de Termes i a l’W pel camí de Vilanova, en un terreny del Quaternari compost per graves, conglomerat i argiles d’aportació fluvial del Segre, hi ha el jaciment arqueològic de la Peixera, corresponent a l’edat del bronze. Les troballes principals han estat fragments ceràmics i materials lítics, entre els quals destaca un molí barquiforme de granit. El jaciment de lo Tossal del Camats, situat en una elevació que sobresortia de la terrassa esquerra de la vall del Riu Corb, permet observar una llarga ocupació amb intermitències que abraça de l’edat del bronze a l’època medieval. S'hi ha trobat des de materials lítics fins a ceràmica medieval, a més de fragments de sigillata gàl·lica i ibèrica pintada, entre d’altres.

Dominant la confluència del Riu Corb i el Segre hi ha el jaciment de lo Tossal Roig, en un lloc ben estratègic, però molt modificat per la construcció del complex turísticorecreatiu del Racó d’en Pep, i per un mirador. En aquest jaciment hi ha referències de la troballa de ceràmica romana, d’època medieval (àrab) i de la primera edat del ferro.

La història

El poble té el seu origen en una vila nova entre dos pobles existents ja abans del 1149 i conquerits pel comte Ermengol VI d’Urgell en nom de Ramon Berenguer IV, Castellpagès i Aguilar. El primer ( Castrum Pagum en els documents llatins) sembla que havia estat –d’acord amb les excavacions fetes vers el 1955 pel Dr. Camps– un castell fortificat dels segles III i IV, avançada per a la defensa de la Lleida romana contra les invasions. Aguilar, probablement també d’origen romà, consta en els Termini antiqui i el 1172 era dels templers de Gardeny.

Les terres dels molins de Cervià de Lleida, fins a Castellpagès, riu amunt, foren atorgades a Berenguer de Granyana. El 1212 el preceptor templerde Gardeny i Corbins concedí franqueses als veïns de Castrum Pagum , amb consentiment de Guillem d’Anglesola i Ramon de Granyana, fill del citat Berenguer, eximint-los d’intestia, eixorquia i cugucia, i refermava la carta de poblament als homes i dones de Zaguilar et de Castro Pagesio perquè edifiquessin i poblessin el lloc qui vocatur Vilanova , i a més els era atorgat el lliure i franc passatge a través del Segre amb la barca instal·lada pels donadors. Des d’aleshores la població fou indistintament Vilanova de Castellpagès o Vilanova de la Barca i els seus habitants es regiren durant segles pels costums de Lleida. L’església parroquial de Santa Maria s’incorporà a la sagristia de la seu de Lleida i els sagristans (1468) eren els seus patrons. El nom de Vilanova de Castellpagès era viu encara el 1360 i l’actual no es generalitzà del tot fins al Renaixement. El 1430 el lloc tenia només 10 focs.

La població ocupava tot l’espai entre Castellpagès i Aguilar i havia estat integrada inicialment a la comanda templera de Corbins (des del 1317 dels hospitalers del Gran Priorat de Catalunya), tot i que econòmicament depenia de Lleida (bisbat i paeria), i a la comunitat de regants de la Prohomenia de Fontanet, que tenia al seu càrrec les reparacions de la séquia i els braçals del terme. El 1486 s’obrí un gran portell a la séquia davant Castellpagès. El 1494 l’aigua s’emportà un tros de la resclosa d’aquest lloc. Hi hagué disputes sovint (el 1518 hom acusà els homes de Vilanova d’haver llançat runa a la séquia i la paeria exigí la reparació dels danys) i sovintejaren multes i problemes per les reparacions i autoritzacions fins després de la constitució de la Junta del Sequiatge (1794). L’ús de la barca fou explotat pels hospitalers des que reberen el domini del lloc (1317) fins a la fi de l’Antic Règim (1835).

En la guerra civil de 1936-39 Vilanova de la Barca fou un dels pobles més castigats del Segrià, en particular en obrir-se el cap de pont de Balaguer (abril-maig del 1938); fou destruïda la notable església gòtica (segles XIII-XIV), que avui és un munt de ruïnes.

Col·laboració: 
JLlP

Llegir més...