Txetxènia

República federal de Rússia, al N del Caucas.

El territori és drenat pel riu Terek i els seus afluents, l’Assa, l’Argun i l’Askaj, que baixen del Gran Caucas. El clima és continental sec. Les fonts de riquesa principals són l’agricultura, la ramaderia i la sericicultura; la indústria és enfocada a la construcció de maquinària. El nucli econòmic principal, capital de la república, és Groznyj. Formà part de la República dels Txetxens i dels Ingúixos fins al novembre del 1991, que el govern txetxè proclamà la independència de la Federació Russa i els ingúixos sol·licitaren la creació d’una república federal separada de la dels txetxens, aprovada pel govern rus el 1992. El 1994, la persistència del secessionisme txetxè, encapçalat pel cap de la milícia i antic general de l’exèrcit soviètic D.Dudajev, provocà la intervenció de l’exèrcit rus, que controlà Groznyj al començament del 1995. La guerrilla txetxena continuà la lluita i, malgrat que el 1996 Dudajev fou mort, aconseguí transformar la guerra en un conflicte crònic que obligà el govern rus a negociar un acord de pau. L’estatut final de la república, però, restà irresolt. El 1997, en una situació d’independència de fet, l’antic oficial de l’exèrcit soviètic A. Maskhadov fou elegit president de Txetxènia, bé que la creixent fragmentació del nacionalisme txetxè ha minvat la seva autoritat. Malgrat l’ofensiva massiva llançada per Vladimir Putin el 1999 i la suspensió de l’autogovern (2000), el conflicte ha empitjorat i ha esdevingut un dels més sagnants dels primers anys del s. XXI. La guerrilla ha practicat el terrorisme indiscriminat i l’exèrcit rus ha aplicat la brutalitat sobre la població civil. Cal esmentar, entre d’altres, el segrest d’un teatre de Moscou el 2002 i d’una escola a Beslan (Ossètia del Nord) el 2004, que acabaren amb centenars de víctimes.

Al gener del 2003 el govern rus, reiteradament acusat de violació dels drets humans, cancel·là la missió de l’OSCE a Txetxènia. Putin intentà donar a la república una aparença de legitimitat amb la convocatòria d’un referèndum constitucional pel qual se sancionava la unió amb Rússia (març del 2003) i d’unes eleccions presidencials (octubre), en què l’administrador rus Akhàmed Kadírov obtingué una majoria aclaparadora. Ambdues convocatòries foren àmpliament qualificades de fraudulentes. Kadírov morí dos mesos després víctima d’un atemptat. De la part txetxena, a partir del 1999, el lideratge del president Aslan Maskhadov experimentà un retrocés continu pel creixent predomini entre els rebels dels mètodes i els objectius del fonamentalisme islàmic, el qual, al contrari de Maskhadov, refusava qualsevol mena de negociació. El liderat de la guerrilla txetxena passà a estar dominat per Xàmil Bassàiev, el qual reivindicà la major part dels atemptats terroristes i els atacs militars. Tot i que, per tal d’intentar retenir el lideratge, Maskhadov proclamà la xara el 2002, el govern rus deixà de considerar-lo un interlocutor com, de fet, deixà de considerar cap altra solució que no fos la militar. Després dels líders txetxens Salman Radúiev (2002) i Zelimkhan Iandarbíev (2004), Maskhadov fou mort per l’exèrcit rus al març del 2005. El conflicte txetxè no tan sols s’ha estès fora de la república (atemptats a Moscou i a les veïnes repúbliques d’Inguxètia, Ossètia del Nord i el Daguestan), sinó que ha adquirit una dimensió internacional, amb les incursions russes a Geòrgia, on, segons Moscou, es refugiava la guerrilla txetxena (2002), l’assassinat a Qatar de Iandarbíev pels serveis secrets russos i la participació en el bàndol txetxè d’efectius procedents d’arreu del món musulmà.

A l’octubre del 2005 foren convocades eleccions al parlament regional, que foren guanyades pels partits prorussos, tot i que la consulta fou criticada de ser controlada i manipulada pel govern rus. Durant els anys següents continuaren les desaparicions i els abusos per les forces armades. La guerrilla txetxena mantenia les seves activitats, que repercutien negativament sobre la població civil, condemnada a viure lluny de la pau real i sota l’opressió. El 10 de juliol de 2006 l’exèrcit rus anuncià la mort del líder guerriller Šamil Basajev, acusat de ser responsable d’accions com ara la presa del Teatre Dubrovka, a Moscou, o de l’escola de Beslan (a Ossètia del Nord), que acabaren en massacre. Al febrer de l’any següent, es confirmà la designació de Ramzan Kadírov com a president regional. R. Kadírov havia estat prèviament proposat pel Kremlin i és fill de l’anterior president, assassinat per la guerrilla l’any 2005, i cap de la policia txetxena, responsable de greus violacions dels drets humans. L’any 2009 Rússia donà per acabada l’operació antiterrorista a Txetxènia —iniciada el 1999—, fet que s’interpretà com un reconeixement oficial de tranquil·lització i normalització a la república. La fi de l’operació, però, no representà la instauració d’un estat de dret, sinó la victòria del règim de Kadírov i la continuïtat de la submissió a Rússia. Al juliol del 2009 fou assassinada l’activista russotxetxena Natalia Eteminova, que havia denunciat nombrosos casos de violació dels drets humans a Txetxènia. L’assassinat fou condemnat pel primer ministre rus D. Medvedev.

Tot i que aquest any Rússia considerà normalitzada la situació a Txetxènia, i fins i tot hi retirà part de les seves tropes, els atemptats continuaren esporàdicament, així com les denúncies dels abusos dels militars sobre la població civil, denúncies que el president prorús de la República, Ramzan Kadyrov, desqualificà. El nou líder de la guerrilla des del 2006, l’islamista Doku Umarov, reivindicà diversos atemptats suïcides de gran magnitud, entre d’altres el del metro de Moscou al març del 2010, que causà la mort a una vintena de passatgers. Els enfrontaments també produïren una escalada d’assassinats de represàlia a Rússia i a Txetxènia, com ara el d’un destacat militar rus a Txetxènia que assassinà una noia i el del poeta prorús Ruslan Akhtakhanov.