Ocupa una bona part de la riba dreta de la vall baixa del Millars, és a dir, la part més característica de la plana, raiguer o piemont plistocènic, entre els darrers turons d’Onda i Betxí i les terres més baixes del litoral holocènic de Borriana; el terme és, doncs, un pla inclinat cap a llevant, i les aigües són drenades cap a la mar directament en sentit NW-SE pel Millars i els barrancs de l’Hospital, de Ràtils, de l’Espaser i de Cantallops; pel sector meridional passa el riu de Sonella (o riu Sec de Betxí), procedent de les muntanyes d’Onda i Artana. El clima és caracteritzat per mitjanes hivernenques elevades (10ºC al gener) i estius temperats. Les pluges no ultrapassen generalment els 400 mm anuals. La vegetació és la pròpia del domini Querco-Lentiscetum (màquia de garric i margalló), amb restes de pinedes pràcticament desaparegudes. La història agrària de Vila-real és potser el model més complet del País Valencià litoral: originàriament la vila posseïa una horta a la part més baixa del terme, regada per les catorze files d’aigua (de les seixanta que sortien de l’assut dels Millars) que li concedia la sentència arbitral de l’infant Pere, del 1346 (séquia de Vila-real). En aquesta horta, a part les hortalisses, els conreus dominants han estat successivament els cereals, el sucre, la seda i finalment, des del 1825, el taronger. La part alta del terme, dedicada fins al s. XIX a conreus de secà garrofer, olivera i vinya, ha estat progressivament aplanada i transformada en horts de taronger regats per sínies i posteriorment per pous amb motor. En aquest esforç col·lectiu de transformació, voladura de rocam i construcció de xarxes de canals i de camins, tingué una part important el moviment cooperatiu i d’associacions de llauradors. El 1984 només hi havia un centenar d’hectàrees de conreus residuals de secà, mentre que el regadiu aplegava 5 754 ha, totes pràcticament dedicades als cítrics, de les quals 3 496 eren mandariners i 2 127 tarongers. La superfície mitjana per explotació era d’1,6 ha, distribuïdes en un gran nombre de parcel·les de 0,2 ha d’extensió mitjana. Totes les terres són treballades en explotació directa.
Vila-real
© Fototeca.cat
Pel que fa a la ramaderia, destaca, des dels anys vuitanta, l’auge de les granges avícoles, dedicades a la producció de carn i ous per a l’important mercat urbà de la Plana; la resta té poca significació, amb 2 000 caps de bestiar oví i altres tants de porcí. Les activitats industrials, que al començament del segle XX es limitaven a les auxiliars de la taronja (serradores, caixes, cartó), pedra i rajoles, s’han desenvolupat fins al punt que al principi dels anys vuitanta hom podia comptar un total de 189 empreses dins aquest sector (sense la construcció), que ocupaven 3 937 actius, 1 839 dels quals treballaven en 8 empreses que ultrapassaven el centenar d’obrers cadascuna. D’aquestes, 6 pertanyien al subsector ceràmic, que té una dotzena de fàbriques, amb uns 1 700 actius, i que és amb escreix el que més s’ha desenvolupat gràcies a l’aplicació de noves tècniques en l’elaboració del producte i el disseny, cosa que l’ha convertit en un subsector força competitiu i amb futur a les terres de la Plana. Altres activitats que hi destaquen són els productes metàl·lics (33 empreses i 393 actius), la maquinària industrial i agrícola (una vintena d’empreses i 381 treballadors), el subsector de la fusta i el moble, que compta més de 30 empreses i gairebé quatre-cents operaris, el paper i cartó (343 actius) i la indústria alimentària (223 treballadors). Gairebé la meitat de la població activa treballa en el sector secundari, mentre que una mica menys del 20% ho fa en el primari. El 1985, el poble de les Alqueries de la Plana se segregà de Vila-real i formà un municipi independent. La ciutat (47 317 h agl [2006], vilarrelencs; 42 m alt.) és al bell mig de la Plana, a 1,5 km, a la dreta, del Millars. La seva estructura medieval era la mateixa de les altres fundacions de la Plana, com Nules i Castelló: un rectangle amb tres eixos longitudinals de N a s. carrers d’Amunt, Major i d’Avall, una plaça central i quatre portes: de València, de Castelló, d’Onda i de Borriana. Aquesta estructura original ocupa encara el cor de la ciutat, al voltant de la plaça Major, que té la part antiga porxada i un eixamplament, amb el nou edifici de la casa de la ciutat. El carrer Major original es prolonga cap a migjorn pel carrer del Carme i cap al N pel de Sant Pasqual. Els successius eixamples han seguit els eixos de les quatre portes medievals, i han conservat una estructura regular, amb carrers de N a S, i travesseres de llevant a ponent. Pel S, el N i l’E, els eixamples tenen sobretot un caràcter popular i industrial, mentre que per la sortida de Borriana, l’antiga Murada i el camí del Cedre, s’ha desenvolupat una zona residencial que continua creixent. Entre els edificis més notables hi ha l’església arxiprestal (Sant Jaume), de grans dimensions (75 m de llarg per 45 d’amplada), construïda entre el 1752 i el 1779, en estil corinti i amb vuit altars laterals; el campanar annex és dels s. XVII-XVIII, i té 45 m d’alçada. A l’església es conserven obres de P. di San Leocadio, Joan de Joanes i Vergara. Hi ha l’església de la Sang, amb elements gòtics de l’època fundacional, l’església de l’antic hospital, actual convent de dominicanes, que conserva una taula anònima del s. XV, el convent del Carme, fundat el 1593, actualment de franciscans, i el santuari i convent franciscà de Sant Pasqual Bailon, antic convent de franciscans alcantarins fundat el 1578 i restaurat el 1878. Vila-real fou fundada per Jaume I el 1274, separant el seu nou terme del de Borriana, amb la finalitat d’edificar-hi una residència rural per als seus fills (d’ací la denominació dels Infants); malgrat que els privilegis originals foren confirmats i ampliats pels reis successius, la nova vila hagué de fer cara al llarg del s. XIV a diversos intents de separar-la de la corona: el comte de Trastàmara, futur rei de Castella, del 1357 al 1369, i la infanta Joana el 1371. El 1347 el governador Pere de Xèrica hi convocà l’anomenat parlament de Vila-real, destinat a comprometre els prelats, els nobles i els cavallers del regne a ajudar el rei Pere III contra els unionistes valencians en la guerra de la Unió. Al començament del s. XV foren construïdes les noves muralles, per a una població que arribava a prop dels 600 focs; la pesta féu que baixessin a menys de 300 el 1469. Participà al costat de les forces reials en la guerra de les Germanies i en la repressió de les rebel·lions dels moriscs de la serra d’Espadà. Al llarg dels s. XVI i XVII la població es recuperà lentament (el 1649 era ja de 474 focs). El 1706 les tropes invasores de Felip V incendiaren i saquejaren la vila i assassinaren centenars d’habitants, de tal manera que el 1713 el nombre de focs era inferior a 300. L’expansió agrària del s. XVIII féu que a la fi del segle el nombre de focs fos ja de 1 500; durant aquest segle es construí l’església parroquial, la casa de la vila i el pont de pedra sobre els Millars. El 1811 l’exèrcit francès de Suchet ocupà Vila-real, del convent franciscà de la qual sortí A.Nebot, el Frare, important cap de guerrilles. Entre el 1835 i el 1839 fou diverses vegades ocupada pels carlins, tant per Cabrera com pel pretendent Carles en persona. Diverses epidèmies de còlera afectaren la vila durant el s. XIX: els anys 1834, 1854, 1865 i 1885, especialment aquesta última, amb 600 víctimes en pocs dies. Malgrat tot, la població continuà augmentant: els 10 743 h del 1860 eren 13 722 el 1887; l’expansió agrària i demogràfica es prolongà fins els primers decennis del s. XX 16 068 h l’any 1900 i 18 892 el 1930 i després restà relativament aturada fins els anys cinquanta, en què la nova etapa expansiva té una base industrial. Així, els 24 516 h del 1960 eren 33 218 deu anys després. Els 38 345 h del 1981 havien esdevingut només 36 521 en el padró del 1986, a causa de la recent segregació del nou municipi de les Alqueries de la Plana (3 725 h). Sembla que ja al s. XVII l’església major excedia els límits del recinte i forçà la primera “circumval·lació” (Sant Joan, Bisbe Rocamora, Mare de Déu de Gràcia). L’enorme baluerna del temple de Sant Jaume, alçada durant el s. XVIII, amb una discutible ostentació i pitjor gust a l’interior, desequilibra el conjunt, però la creixença urbana serva una ordenació bàsica rectangular, malgrat l’oposició entre la planificació originària i l’espontaneïtat incontrolada del desenvolupament posterior, i hi comanden els eixos viaris, el drenatge i el parcel·lari. Hom se n'anà en principi més cap al secà, vers l’interior: hi ajudà el recorregut de “la Panderola” i el trasllat del cementiri des de l’actual plaça del Llaurador; més modernament, la desviació de la carretera València-Castelló. L’ample espai a la dreta de l’aiguabarreig del Millars amb la Rambla de la Viuda ha rebut l’expansió polaritzada pel trànsit de l’esmentada carretera N-340 des dels anys daurats de l’auge citrícola. Les vel·leïtats polítiques Vila-real era un nucli carlí d’empenta li han atorgat i llevat “capitalitat” segons les èpoques. Quan els taronjaires pioners envaïren el secà a la fi del s. XIX, magatzems i serradores sorgiren vora l’estació “del Nord”, a la carretera de Borriana vers el port i entorn de l’estació de la Panderola. Ara apareix el nucli ortogonal prolongat en tots sentits i a penes pertorbat per una diagonal caminera al nord. A més dels nous ravals industrials, l’estació de la RENFE ha estat un nou nucli de creixement residencial, sobre la Séquia Major. Els anys seixanta tingué lloc una expansió urbanística inconnexa, amb barris aïllats i dotació insuficient, mentre que, per l’E i el NE, es prolongà l’avinguda de la Murada i el carrer Major, i els camins del Cedre, del Mar i de l’Estació esdevingueren carrers. Li fou concedit el títol de ciutat el 1904. Dins el terme hi ha, a més, el santuari de Gràcia, amb una zona de xalets d’estiueig, i les partides de Carinyena, Pinella, pla Redó i Solades.