Situació i presentació
El terme limita amb els municipis vallesencs de la Roca del Vallès (NW) i Vallromanes (W), i amb els de Cabrils (NE), Òrrius (N), Premià de Dalt (SW) i Vilassar de Mar (SE), del Maresme. El terme és situat als vessants nord-orientals de la serra de Sant Mateu, un sector de la Serralada Litoral que en aquest terme assoleix la màxima altitud al turó d’en Roure (448 m), cim que domina les planes de Can Boquet i que té els característics planells de la part alta d’aquest pilar tectònic que forma la serralada, de muntanyes granítiques i plans de sauló i argila. Des d’aquest sector davalla la riera de Vilassar, que al seu pas per la població ha estat soterrada.Comprèn la vila de Vilassar de Dalt, cap de municipi, engrandida els anys cinquanta amb nous barris de població atreta pel desenvolupament tèxtil, i algunes urbanitzacions residencials. Una carretera local comunica Vilassar de Dalt amb Premià de Mar, i diverses vies asfaltades connecten el municipi amb Premià de Dalt (per la Cisa), Cabrils i la Roca del Vallès (per les planes de Can Boquet). L’autopista C-32 de Montgat a Palafolls, que fa de límit amb Vilassar de Mar, té una sortida per Vilassar-Premià.
La població
La població (vilassanencs o vilassarencs), en el fogatjament del 1378, era de 80 focs (unes 400 persones), però aleshores i fins entrat el segle XIX l’extens terme de Vilassar comprenia els actuals de Cabrils i Vilassar de Mar. El fogatjament del 1515 registra 75 focs, i el del 1553, 49 (que amb els 26 que dona per a Cabrils suma els mateixos 75 del cens anterior). El segle XVIII i l’inici del XIX van marcar un fort increment demogràfic: el 1719 hi havia 250 veïns o cases (amb Vilassar de Mar i Cabrils); el 1819 tenia 248 cases (encara amb Cabrils), i el 1842 el nucli sol de Vilassar de Dalt tenia 508 cases (més de 2.500 persones). A la segona meitat del segle XIX, iniciada amb un fort increment, es va estabilitzar (3 357 h el 1857, 3 094 h el 1860, 2 970 h el 1887, 3 113 h el 1900) i un cert estancament va perdurar al llarg de la primera meitat del segle següent (3.113 h el 1910, 3.477 h el 1936, 3.306 h el 1950). A partir d’aleshores l’arribada en massa d’immigrants va motivar un creixement exagerat i poc harmònic (4.441 h el 1960, 5.257 h el 1970, 5.701 h el 1979), que es va frenar a l’inici dels anys vuitanta (5.532 h el 1981) a causa de la crisi econòmica (algunes famílies immigrades van tornar al lloc d’origen o ses van instal·lar al barri de Cotet de Premià de Mar). A partir del 1985 es vaproduir una nova expansió urbanística que va consolidar algunes zones residencials, com ara les Oliveres, i la construcció de nous habitatges dins el nucli urbà. Els darrers censos continuen mostrant el creixement poblacional: 6.791 h el 1991 i 7.904 h el 2001. L’any 2005 s’arribà als 8.011 h.
L’economia
El territori és cobert, en part, als sectors més alts per alzinars empobrits, amb claps de rouredes als llocs més assolellats, i a les parts més baixes per boscos de pi pinyer i pi blanc. Els conreus tradicionals de secà es troben en regressió a causa de la industrialització i la urbanització del terme, encara que la vinya i els cereals han recuperat algunes hectàrees. Els principals conreus de regadiu, sovint en hivernacles, són les flors i les plantes ornamentals. Hi ha cria d’aviram i de bestiar cabrú.
Al segle XVIII, amb la manufactura d’indianes, es va iniciar el procés que havia de portar al desenvolupament de la indústria tèxtil (també hi tenia tradició l’elaboració de puntes, com en altres indrets de la comarca). Aquest procés va ser afavorit per la proximitat de Barcelona, ciutat de la qual en certa manera era subsidiària en l’aspecte industrial. A mitjan segle XIX hi havia ja 5 empreses de filats, amb 2 040 fusos, i 35 de teixits, amb 1 073 telers manuals que representaven el 17,5% del total del Maresme. El 1861 restaven una empresa de filats, amb 360 fusos, i 14 de teixits, amb 414 telers manuals i ja 187 telers mecànics (els telers manuals mantenien la proporció del 17,5% del total de la comarca, mentre que els mecànics representaven un 21% del total). L’activitat sindical era intensa i el 1872 hi havia tres seccions de la Federació Regional Espanyola de l’AIT i de la Federació de Les Tres Classes de Vapor. El 1915, 28 indústries tèxtils ocupaven tres quartes parts de la població activa, i van motivar una forta immigració des de Salt, Vic i Cabassers, sobretot. Els anys cinquanta la indústria tèxtil encara tenia gran vitalitat i atreia immigració, però els darrers decennis, amb la introducció de la tecnologia moderna i la crisi del sector tèxtil al país, s’han reduït el nombre d’empreses i de treballadors. Altres sectors industrials són els de la fusta, la metal·lúrgia, la construcció i els productes químics i farmacèutics.
La funció de lloc d’estiueig i de segona residència ha estat relativament inferior a la d’altres municipis d’aquest sector de la comarca. Amb tot, s’han construït diverses urbanitzacions, que darrerament han passat a albergar població de primera residència. La demanda constructiva de les noves urbanitzacions i els nous habitatges han activat notablement el sector de la construcció. El sector turístic s’ha vist afavorit per la instal·lació d’un parc aquàtic (Illa Fantasia). Hom hi celebra mercat setmanal el dimecres. Pel que fa als serveis educatius, el municipi té diversos centres que cobreixen fins el batxillerat.
La vila de Vilassar de Dalt
La vila de Vilassar de Dalt, amb 8.476 h el 2008, és a 142 m d’altitud, al peu de la muntanya; té el seu origen en el conjunt de masies disseminades que es van anar construint a redós del castell i de l’església, les quals han configurat el nucli antic, de clara tipologia medieval, amb carrers estrets i costeruts que segueixen el mateix traçat que els antics camins o torrents que portaven d’una casa a l’altra. Entre aquestes cases pairals, inicialment aïllades, es van formar cap al segle XVII carrers amb les típiques cases de cos, de planta baixa i pis, amb eixida a la part posterior. El creixement industrial va motivar la formació de nous carrers ben arrenglerats; modernament han sorgit, per l’afluència immigratòria, nous barris (la Galvanya ja a Cabrils, les Cases del Tint, etc.) sense control urbanístic, els quals, juntament amb zones de xalets de segona residència, encerclen l’antic nucli i han fet desplaçar els conreus a la part baixa del terme.
L’aspecte del castell de Vilassar, declarat monument historicoartístic el 1931, és el d’un gran palau residencial, flanquejat per torres quadrades i acabaments emmerletats. Centra el conjunt una magnífica torre rodona, la torre mestra, de cinc pisos, del segle XII (a la base hi ha materials que semblen d’època romana), al voltant de la qual es va bastir la muralla; a la fi del segle XIII es va iniciar l’ampliació (torre sortint de la façana) i al llarg del segle XIV es va ampliar l’edifici (és d’aquesta època un magnífic sostre pintat sobre bigues vistes semblant als de Vullpellac), que va anar adquirint un caràcter residencial; la decoració de la façana principal, amb notables finestres gòtiques, és del segle XV, amb afegits dels segles XVI i moderns. El castell conté, a més, l’Arxiu dels Marquesos de Santa Maria de Barberà, un dels més importants de Catalunya i que l’any 1986 fou declarat bé d’interès cultural per la Generalitat de Catalunya.
L’església parroquial de Sant Genís de Vilassar es va bastir segons els plans d’Antoni Fises (1943) i es va decorar amb murals de Fidel Trias; conserva alguns elements de l’edifici anterior, com el portal lateral. L’antiga església, esmentada des del 1118, va ser refeta totalment en 1511-19 en estil gòtic tardà, però va patir un incendi el 1936 i va ser derruïda el 1941; es conserven alguns reliquiaris, una veracreu del 1558 i un interessant fons de l’arxiu parroquial.
Altres edificis notables de la vila són l’edifici de l’ajuntament (amb alguns elements de l’edifici original acabat el 1884), les masies de Cal Notari, Cal Doctor, Can Banús i Can Saiol, dins el nucli, i la masia fortificada de Can Maians (1568), amb torre de defensa, als afores. Té interès el teatre del Centre Vilassarenc (1880), de planta circular, amb una cúpula molt plana, obra de l’arquitecte Rafael Guastavino, que va difondre pels EUA la volta catalana. Hi ha algunes cases d’influència modernista, sovint antigues cases pairals reformades, com l’Institut Torremar, la torre Mar i Cel o les Quatre Torres.
Entre els principals centres d’activitat cultural hi ha el Museu Arxiu Municipal, on es conserven les troballes arqueològiques i és seu del Grup Arqueològic (1945) i de diverses seccions, i el museu El Cau del Cargol-Museu de Malacologia, que acull una col·lecció de mol·luscos formada per unes 18 000 espècies distintes procedents d’arreu. Les celebracions més destacades de la població són la benedicció de cavalls que fan els Tres Tombs per Sant Antoni, la festa major dels Sants Màrtirs, fonamentada en l’arribada al poble de les nombroses relíquies procedents de Càller (Sardenya) el 1623, al voltant del 29 d’abril, i la festa major en honor de sant Genís (25 d’agost). Durant les festes de Nadal es representen al Casal Parroquial els Pastorets.
Altres indrets del terme
Dins el nucli i al sector meridional, prop del lloc per on corria la Via Augusta (parets, paviments i enterraments de teula i el forn de terrissa de la Fornaca), hi ha restes de vil·les romanes. A prop hi ha la capella de Sant Sebastià, on les diades de Sant Sebastià i de Sant Roc encara es manté la tradició de la benedicció de panets. A les planes de Can Boquet, al sector muntanyós del nord de la vila, hi ha importants jaciments prehistòrics: restes de ceràmica cardial neolítica (roc d’en Serdinyà); enterraments de fossa (els materials són al Museu Arqueològic de Barcelona); grans megàlits d’època eneolítica, com el dolmen de la Roca d’en Toni, les cambres sepulcrals de les coves d’en Pau i de la Granota, amb abundància de materials; restes d’un poblat ibèric (turó d’en Rumpons). Uns 200 m al S de la roca d’en Toni hi ha restes d’una necròpolis altmedieval i prop seu s’aixeca l’ermita de Sant Salvador de Can Boquet, esmentada des del 1055 (al lloc dit la Cia), on al segle XIV hi va haver una comunitat de deodades. L’absis de l’ermita, d’època preromànica, és rectangular i cobert amb volta.
La història
Les primeres notícies del lloc es remunten a documents del 978, en què s’esmenta la Villazari, i la seva història va estretament lligada amb la del castell de Vilassar; aquesta sembla que estava alhora molt relacionada amb la del veí castell de Sant Vicenç o de Burriac i sembla que la línia divisòria dels dos castells (segons Carreras i Candi) era la riera de Cabrils. Des del 1262, almenys, pertanyia als mateixos senyors feudals, els Santvicenç, i el 1352 va adquirir drets sobre tots dos castells la família Desbosc, per compra efectuada pel conseller reial Pere Desbosc. Aquesta família va rebre el 1360 la jurisdicció total sobre els castells i les seves parròquies (Vilassar, Premià, Argentona, Cabrils), però els homes de Vilassar i Argentona van obtenir a partir del 1364 de redimir-se de la major part dels drets feudals. Les lluites per l’emancipació total enfront els Desbosc van continuar al llarg del segle XV i es van complicar a partir del 1471, a la fi de la guerra contra Joan II, quan aquest rei va vendre tot aquest sector del Maresme al seu seguidor Pere Joan Ferrer, amb domini total, fet que va crear un greu malestar: Ferran II va revocar el 1480 els privilegis i Mataró i les parròquies veïnes van tornar a la jurisdicció reial. La família Desbosc va recuperar els drets que havia tingut sobre Burriac i Vilassar i van continuar encara els plets i les lluites amb els habitants de les parròquies. Vilassar va guanyar diverses sentències al seu favor, però el procés d’incorporació total del terme i la parròquia a la corona es va realitzar definitivament fins l’any 1660. La propietat del castell, i alguns drets, extingida la família Desbosc, van passar als Oms, als Copons, marquesos de Moja des del segle XVIII, i als seus descendents els Sarriera (segle XIX), marquesos de Santa Maria de Barberà i de la Manresana, que són els actuals propietaris. El 1678 es va crear la Confraria dels Sants Màrtirs.
Entre els fets bèl·lics més importants que van afectar la població destaca l’entrada de les tropes filipistes el 1713 durant la guerra de Successió, quan van cremar unes 80 cases del poble i es van enfrontar a la població (van morir 16 soldats i 4 vilatans), o bé l’incendi de l’ajuntament el 1870 per les tropes carlines en la tercera guerra Carlina, que va comportar la pèrdua de l’arxiu municipal.