i Vilassar de Mar | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

Vilassar de Mar

SinònimSant Joan de Vilassar
Municipi
Maresme

Sumari de l’article

SinònimSant Joan de Vilassar
Vilassar de Mar
© Fototeca.cat
Municipi del Maresme, estès a la plana litoral, entre els termes de Premià de Mar i de Cabrera de Mar.
Població: 
19.482 h
[2009]
Extensió: 
4 km2

Situació i presentació Per l’interior els límits són amb Cabrils (N-NW) i amb Vilassar de Dalt (W); la partió amb aquests termes segueix gairebé l’històric camí ral o camí del Mig, que possiblement segueix el traçat de l’antiga Strata Francisca o camí dels francesos i el seu precursor, la Via Augusta dels romans. La vila de Vilassar de Mar, cap de municipi i únic nucli de població, és al punt més sortint de la costa de llevant entre el cap Aspre de Calella i Montjuïc. Les rieres de Cabrils i de Vilassar, que desemboquen a la mar, són els accidents geogràfics més destacats del municipi.

Pel que fa a les comunicacions, travessen el terme la carretera N-II, paral·lela a la costa i a la línia del tren de Barcelona a Girona per la costa que té estació a la vila, i dues carreteres locals que porten des del nucli a Argentona i Cabrils. L’autopista C-32 de Montgat a Palafolls fa de límit amb el municipi de Vilassar de Dalt.

La població i l’economia

La població (vilassanencs o vilassarencs) de Vilassar de Mar figura en els censos antics inclosa en la de Vilassar de Dalt. L’anomenat cens de Floridablanca del 1787 dona per a la població marinera, ja separada, la xifra de 1 013 h. El creixement demogràfic va ser espectacular fins el 1830 (un 120%), que va arribar a 2 232 h, coincidint amb l’inici de l’activitat naviliera. La decadència de la marina de vela catalana es va correspondre amb un retrocés del cens demogràfic (dels 2 938 h del 1860 es va passar a 630 h el 1887), però es va recuperar aviat i durant el segle XX el cens fou sempre ascendent: 2 953 h el 1900, 3 665 h el 1930, 3 812 h el 1940, 3 875 h el 1950, 4 500 h el 1960, 5 736 h el 1970, 9 490 h el 1981 i 12 117 h el 1991. Amb el canvi de segle s’accentuà el creixement de la població, en bona part degut a l’expansió del fenomen residencial; el 2001 es registraren 17 369 h i el 2005 n'eren 18 900 h.

El sòl, lleuger i permeable pel sauló que han dipositat les rieres, és bo per als conreus, i el regatge s’obté per aigua de pous. El primitiu conreu de les oliveres va ser substituït al segle XIX pel dels garrofers i la vinya, que també han desaparegut. També va ser important el conreu de tarongers (les taronges s’embarcaven vers Marsella en els falutxos i altres embarcacions vilassarenques). El 1891, després dels freds que van malmetre els tarongers, va començar el conreu intensiu de la patata, que va donar molta prosperitat. El 1923 Beniamino Farina, d’ascendència italiana, es va establir a Vilassar, on va plantar els primers clavells i va ser el pioner de la floricultura de la comarca. Des dels anys seixanta la vila va ser considerada un dels primers centres de l’estat de flor tallada. Els darrers anys, dins la tendència general a la comarca, s’han construït un bon nombre d’hivernacles per a protegir les flors de la inclemència tèrmica i les exigències mercat han estimulat la creació de laboratoris d’investigació i reproducció de noves espècies de flors i plantes ornamentals. Com a conseqüència d’aquesta especialització, a Vilassar de Mar hi ha el Mercat de la Flor i la Planta Ornamental de Catalunya (1988). A més de la floricultura, té importància el conreu d’hortalisses. També es practica l’avicultura.

La població s’abasta amb l’aigua de la Mina Vella (1842) i de la Mina Nova (1862), però modernament el cabal s’ha hagut d’augmentar amb la contractació d’aigües del Ter. Destaca la societat subministradora d’aigua Mina Vella, creada el 1847 per a distribuir l’aigua corrent entre les cases de la vila, i que encara està en funcionament. El municipi disposa de tres cooperatives, una agrícola. La pesca, font de riquesa tradicional des de l’origen de la població, quasi ha desaparegut (el 1852 s’havia creat una almadrava).

Al voltant del 1850 hi havia ja al terme 10 fàbriques de teixits, a més de 3 de filats de cotó, que ocupaven principalment mà d’obra femenina. Després aquesta activitat va començar a declinar, fins que van quedar solament 6 fàbriques el 1925. En el mosaic de petites indústries que es mantenen, sobresurt l’editorial Oikos-Tau, dedicada a l’obra científica i de consulta, creada el 1963 per Jordi Garcia i Bosch a partir dauna empresa d’arts gràfiques.

Actualment l’economia va molt lligada a la funció de població dormitori i residencial. Al segle XIX, superat el mal moment de la guerra del Francès, la vila va esdevenir focus d’estiueig d’un nivell refinat; va ser destacada la colònia d’estiueig, amb el pintor Joan Llimona i el músic Enric Granados, els pintors Joaquim Torres i García i Josep Obiols, els polítics Francesc Cambó i Joan Vallès i Pujal, el periodista Santiago Vinardell, el crític d’art Carles Pirozzini i d’altres. Ja en el segle XX, i arran de l’obertura de l’autopista C-32, la població ha esdevingut un centre de residència permanent, més que no pas d’estiueig. S'han bastit un gran nombre de blocs d’apartaments, especialment al peu de la carretera de Cabrils, a la part meridional del terme, a la carretera de Cabrera i al Passeig, que permeten estatjar una població flotant de prop de 20 000 persones. Entre les instal·lacions i els serveis subsidiaris del turisme sobresurt el Club Nàutic de Vilassar. Pel que fa a l’ensenyament, aquest està cobert fins al batxillerat.

La vila de Vilassar de Mar

La vila de Vilassar de Mar s’allarga per la costa fins a ocupar unes 95 ha, de manera que arriba a ultrapassar el terme, sobretot pel sector del de Cabrera. La planificació, que ha estat considerada modèlica, es va fer a base d’un traçat normalitzat amb carrers rectilinis, seguint la línia del camí de la platja, després camí ral i carretera. El creixement de la població, a més, no va ser gaire desordenat. A part alguns carrers estrets al voltant de la magnífica torre de defensa de Can Nadal, la resta eren edificats només en un sol costat, amb les façanes de les cases orientades a migdia. Cada propietat (5 m d’ample per 60 de llarg) tenia una tercera part destinada a l’habitatge amb eixides, enjardinades i amb arbres fruiters, un pati posterior tancat, amb safareig i profusió de plantes, i els horts de davant, amb un variat mosaic de verdures i llegums. Estretes andrones o passadissos separaven les propietats. A partir de la dècada del 1940 es construeix en la major part dels horts.

Casa d’estil clàssic colonial de la família Bisa (Vilassar de Mar)
© Xevi Varela
Entre els monuments o edificis interessants es destaquen la torre de defensa de Can Nadal (segle XV), única que resta de les tres de què es té notícia i que probablement delimitaven un nucli emmurallat (una es trobava prop de Can Rufau, casa que conserva una petita finestra gòtica). De la primitiva església de Sant Joan de Vilassar, bastida al segle XVIII, després de la reedificació feta a la postguerra, es conserva el portal, aprofitat en la de nova planta aixecada el 1946, i el campanar; el temple és decorat amb pintures de Josep Obiols, Enric Moncerdà, Joan Commeleran, Jordi Vila Rufas i, a la cripta, amb frescos de Leonci Quera.Resten ben poques de les tradicionals cases amb portal de punt rodó adovellat; predominen més aviat les de llinda plana de pedra o portal amb arc escarser. Té una especial uniformitat el carrer dels Balcons (oficialment de Sant Ignasi), amb cases de cos, finestra de reixa, portal d’arc escarser i petit balcó a la vertical del portal, vidrieres de cancell i ràfec corregut al llarg del carrer. Entre les cases més notables de la vila hi ha la torre d’estil neoclàssic que habità el pintor Torres i García, la casa d’estil clàssic colonial de la família Bisa i la casa de la família Bassa (primera obra important de l’arquitecte vilassarenc Eduard Ferrés i Puig, autor també de la portada del cementiri municipal, amb barri de forja de Joan Casanovas i Casanovas). A la mateixa plaça de l’ajuntament hi ha l’antic edifici porxat del Foment i el Casino, avui caixa d’estalvis. Una altra casa modernista d’E. Ferrés és la coneguda per la Sènia del Rellotge. Finalment cal mencionar l’edifici neoclàssic de l’antic Col·legi Nàutic Mercantil creat per J. Monjo. A la confluència amb els termes de Premià de Dalt i Premià de Mar hi ha la capelleta dita el Cristo, a una antiga creu de terme.

Entre les institucions fundades a la fi del segle XIX es destaquen l’agrupació coral L’Amistat (1871), precedent de l’Ateneu Vilassanès (1883), l’agrupació coral La Viola, un Cercle Esperantista, el Foment Vilassanès, el Casino de Vilassar, el Teatre del Circ i d’altres. En 1908 es va fundar la Casa Pairal dels Desvalguts, i el 1920, el Casal de Curació. El 1887 i el 1923 s’hi van celebrar Jocs Florals.

L’any 1964 es va crear el Museu Enric Monjo, per exposar el conjunt d’escultures donades per l’artista nascut a la vila; es troba a l’antic hostal, que va acollir molts anys la casa de la vila. El Museu de la Marina, situat a la Sènia del Rellotge, es va inaugurar el 1992. Inclou exposicions permanents sobre la necròpoli romana de Vilassar i sobre la marina (pesca, construcció de vaixells i navegació transatlàntica); també s’hi conserva un mil·liari de la Via Augusta. Des del juny del 2000, la vila té el Museu de la Mina Vella, situat a la casa de Ca l’Eudald, antic molí hidràulic de principis del segle XIX. El museu permet mostrar el funcionament del molí, nombrosos objectes relacionats amb l’aigua (comptadors, sistemes d’aforament, etc.) i l’arxiu històric de la Societat Mina Vella. L’any 2000 obrí, a l’edifici de La Cooperativa, la nova biblioteca municipal i, el 2002, s’inaugurà la rehabilitació del teatre La Massa (1880), creació de l’arquitecte R. Gustavino.

Per Nadal es representen els Pastorets amb text de R. Pàmies i s’organitzen l’exposició i els concursos de pessebres. La festa major de Sant Joan se celebra el dia 24 de juny, i el primer cap de setmana de novembre, en el marc de les festes de Tardor, es fa la festa del Bicentenari, en commemoració de la creació del municipi.

La història

La història de la població s’inicia vers el 1600, quan els pescadors de Vilassar de Dalt van començar a bastir senzilles barraques o casetes de refugi, malgrat els perills de la pirateria. El primer document que s’hi refereix és del 1606, en què el notari Antoni Gual de Vilassar de Dalt esmenta el “vicinatus de Cases de Mar”; en documents posteriors apareixen “piscatori de vicinatus de Mar” (1637). Figura el 1687 en el mapa d’Ambrosio Borsano amb una torre solitària que marcava els llocs petits i en el del 1720 de Josep Aparici com a “caseríos de Vilassar” o “Casas de Mar”. Segons documents parroquials hi havia en el primer quart del segle XVIII unes 200 ànimes. Els pescadors anhelaven tenir església pròpia i el 1726 el bisbat en va concedir la llicència. Es va bastir en terrenys dels marquesos de Moja (hereus de propietats i privilegis dels castells de Burriac i de Vilassar) amb diners recaptats del producte dels pescadors; la benedicció i consagració del nou temple va tenir lloc el 1745 (l’advocació de Sant Joan Baptista prové de la d’una antiga capella existent ja al veïnat) i la separació de la parròquia de Sant Genís de Vilassar es va aconseguir el 1779. La separació eclesiàstica va ser un factor decisiu en la separació civil, obtinguda el 1785.

Vilassar té un paper important en la història de la marina velera catalana del segle XIX. Pilots, capitans, naviliers de prestigi, que rivalitzaven amb la gent del Masnou, popularitzaren el nom de Vilassar per tota l’Amèrica del Sud i Central i també per Cuba, Mèxic, Geòrgia, Florida i Nova Orleans. D’altra banda, les drassanes van tenir una gran activitat: Madoz afirma en el seu diccionari que del 1824 al 1845, inclosos, s’hi havien construït una fragata, 4 bergantins, 4 pollacres, 2 bergantins-pollacres, 1 quetx, 4 místics, 37 llaguts de més de 4 tones i 209 llaguts de pesca; en una relació recollida per L. Guardiola i Prim es donen, del 1835 al 1858, 16 bergantins i 8 pollacres (en 1919-20 hom intentà, efímerament, de tornar a bastir vaixells i es van construir 2 pailebots). Una de les dinasties més tradicionals de les drassanes vilassarenques va ser la dels mestres d’aixa Almera. Quant a la funció de capitans i pilots, aquesta va anar lligada a la participació de patrons i propietaris dels navilis i amb els tradicionals sistemes de motes i nòlits, que feien que en el comerç d’ultramar (la carrera del tasajo) fos implicada la riquesa de tota la població, encara que els sistemes de participacions populars es van anar abolint quan els naviliers van disposar de més capital propi. Víctor Balaguer parla el 1858 d’unes 50 naus de Vilassar que feien aleshores la carrera d’Amèrica i el 1871 es diu, quan va passar per Vilassar Amadeu de Savoia, que hi havia 170 vaixells de propietat o de comandament vilassarenc. Mereix una menció especial l’estudi de pilots privat (Col·legi Nàutic-Mercantil) que el 1876 va fer Joan Monjo i Pons (1816-1884), col·laborador de Monturiol i professor de l’escola nàutica d’Arenys (1867-74); ja hi havia a la vila tradició de professors de nàutica i la del Masnou (1860) era regentada per Jaume i Josep Villà i Serra, fills de Vilassar de Dalt.

Col·laboració: 
TLlC

Llegir més...