i Eritrea | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Eritrea

Eritrea
Estat
Eritrea
Eritrea

Estat africà a la costa SW de la mar Roja, entre el cap Kasar, al N, i el cap Dumera, al S. Consta també de l’arxipèlag Dahlak. Limita al NE amb la mar Roja, al SE amb la República de Djibouti, al S amb Etiòpia i al NW amb el Sudan; la capital és Asmara.
Població: 
5.581.000 h
[est. 2012]
Extensió: 
121.144 km2

La geografia física

El país s’estén al llarg d’uns 950 kms en direcció NW-SE, paral·lelament a la Mar Roja, fins a l’inici de l’estret de Bab al Mandab, que comunica amb el golf d’Aden. Les costes, baixes i uniformes, són interrompudes al centre pel golf de Zula i la península de Buri, i al S per la badia de Beylul. L’interior és una prolongació de l’altiplà etiòpic, amb altituds que no solen superar els 2.000 m, interrompudes per planes a l’E i a l’W. El punt més baix és la porció N del Danakil, que inclou part de la depressió de Kobar, a uns 100 m sota el nivell del mar. La plana nord-occidental presenta erosió de rius i torrents en direcció E-W. El clima és sec i calorós a les regions més baixes (mitjanes anuals de temperatura i precipitacions a Massaua: 30ºC i 200 mm) i més humit i temperat als altiplans (17ºC i 500 mm a Asmara). La vegetació és de sabana amb clapes de bosc o bé desèrtica.

La geografia econòmica

Vista de la ciutat de Massaua (Eritrea)
© Embassy of The State of Eritrea at US
L’agricultura de subsistència és el principal recurs econòmic (80% de la població activa el 2000), tot i que només aporta el 20% del PIB i que Eritrea és molt dependent de l’ajut alimentari internacional. A causa de l’escassetat d’aigua, el règim irregular de pluges i els sòls degradats, Eritrea té una agricultura pobra, i els conreus -especialment cereals (melca, mill, ordi, blat) concentrats a les terres altes, on les condicions són més favorables- no ocupen més del 5% de la superfície. La ramaderia bovina, ovina i el cabrum són importants, i la pesca té un cert relleu. Els recursos miners, poc coneguts i explotats, són des del 1995 propietat de l’estat, que en negocia l’explotació amb inversors estrangers. Hi ha dipòsits de potassa, zinc, magnesi, coure, marbre i or. Hom du a terme prospeccions petrolieres a la riba de la mar Roja. L’energia elèctrica (només accessible a un 10% de la població el 2000) procedeix de centrals tèrmiques alimentades amb petroli importat. L’ús de la fusta com a combustible ha provocat una greu desforestació i erosió del sol. La indústria (30% del PIB) es basa en la producció de vidre i ciment, en el tèxtil, el calçat i l’alimentació, però la la taxa d’activitat és molt baixa. Les comunicacions terrestres han estat molt afectades pels conflictes bèl·lics, especialment el ferrocarril, del qual només funcionaven uns pocs trams el 2000. Hi ha uns 4 000 km de carreteres (la major part sense asfaltar). Els ports principals són a Aseb i Massaua. Aeroport internacional a Asmara. Amb una renda d’uns 200 $ per habitant (2000), Eritrea és un dels estats més pobres del món. Des de la independència (1993) el govern ha impulsat la privatització dels recursos econòmics. El conflicte bèl·lic amb Etiòpia (1998-2000), país al qual l’uneixen forts vincles econòmics, especialment en el migrat comerç exterior (dues terceres parts de les exportacions) i com a sortida al mar del tràfic etiòpic (substituït per Djibouti), ha estat un agreujant addicional. Eritrea és molt dependent de l’ajut extern i, acabat el conflicte amb Etiòpia, el govern dugué a terme mesures de reconstrucció del país amb el suport de l’FMI i del Banc Mundial. El 1997 fou introduït el nakfa, en substitució del birr (que compartia amb Etiòpia), com a moneda de curs legal.

La geografia humana

La població és rural en un 84% (2000) i presenta un elevadíssim creixement natural (30,4‰ el 2000, gairebé el doble de la mitjana mundial). El 72% de la població té menys de trenta anys, i la seva distribució varia amb l’altitud i el clima. Les zones més altes, amb més aigua i clima més benigne, són les més densament poblades. Les terres més baixes i seques estan pràcticament deshabitades, llevat de Massaua i Aseb. Étnicament i lingüísticament la població és del grup camitosemític, majoritàriament tigrinya, la llengua dels quals és parlada pel 52% de la població. Són també llengües numèricament importants el tigre (18%) i l’afar (9%), i és d’us molt estès l’àrab. No hi ha llengua oficial. Les religions predominants són, gairebé a parts iguals, la cristiana (copta) i la islàmica. Eritrea és independent des del 1993, que se separà d’Etiòpia, després d’un període transitori. El1997 hom ratificà una constitució que establia un parlament unicameral de 150 escons, en suspens fins a la convocatòria d’eleccions. En la pràctica, el país és dominat pel Front Popular per la Democràcia i la Justícia.

La història

Antigament, Eritrea formà part del regne d’Axum, però, en desaparèixer aquest, es convertí en una província etiòpica. L’obertura del canal de Suez (1869) comportà una revaloració de la regió, que s’atribuí Itàlia, amb el propòsit de fer-la plataforma per a la conquesta dels altiplans etiòpics. Del 1882 al 1889 els italians ocuparen Aseb, Mitsiwa, Asmara i Keren, i el 1890 proclamaren la colònia d’Eritrea. Les tropes britàniques, comandades per Platt, posaren fi a la dominació italiana (1941) i, en nom de l’ONU, la Gran Bretanya administrà Eritrea fins el 1952. El 1962 fou cedida a Etiòpia, i n'esdevingué una regió administrativa. L’annexió comportà l’aparició d’un moviment secessionista, l’organització més important del qual, el Front Popular d’Alliberament d’Eritrea (FPAE), tot aprofitant la guerra entre Etiòpia i Somàlia, encapçalà el 1977 una ofensiva contra el domini etiòpic. L’exèrcit, afavorit per la victòria sobre Somàlia i amb l’ajut de Cuba i l’URSS, pogué rebutjar els atacs dels secessionistes, bé que al llarg dels anys vuitanta els enfrontaments continuaren. A causa de la guerra, la fam assolà el país, i diverses organitzacions internacionals dugueren a terme campanyes de tramesa i distribució d’aliments (1984, 1987 i 1990). Enderrocat el règim de Mengistu el 1991 per l’oposició etiòpica, Eritrea restà sota l’administració provisional del FPAE fins a la celebració d’un referèndum sobre l’autodeterminació (27 d’abril de 1993), mitjançant el qual assolia la independència; el FPAE, però, es negà a convocar eleccions lliures. Tot i això, els refugiats polítics anaren tornant al país (a excepció dels islamistes radicals, que tenien el suport del règim del Sudan). A causa de la guerra unes 200 000 persones havien mort i prop de mig milió havien estat desplaçades. El nou govern, liderat pel líder del FPAE Isaias Afewerki i assistit per l’ONU, hagué de recórrer a l’ajuda internacional per tal d’evitar la fam. Pel febrer del 1994, el FPAE es convertí en partit polític i prengué el nom de Front Popular per a la Democràcia i la Justícia (FPDJ). En el pla diplomàtic, Eritrea establí bones relacions amb Etiòpia, però patí forts conflictes amb el Sudan (perquè Asmara donava suport a la guerrilla sud-sudanesa) i amb el Iemen (país amb el qual disputava la possessió de les tres illes Hanish). Els Estats Units i Israel oferiren el seu ajut per a la reconstrucció d’Eritrea, fet que despertà les suspicàcies dels països àrabs. El poder autoritari del govern de Isayas Afewerki es mantingué intacte gràcies al suport dels Estats Units i d’Israel, que, confiant en un soci no àrab a la regió, finançaven la recuperació econòmica del país. Així, aquesta connivència continuà fins i tot quan Eritrea entrà en conflicte amb Djibouti per la possessió de les illes Hanish, però començà a disminuir quan provocà un enfrontament fronterer amb Etiòpia, al maig del 1998. Des d’aleshores, el país s’anà aïllant internacionalment, apropant-se a estats com Líbia, i apropiant-se cada vegada més armament pesant i mercenaris, tot i la fam i la carestia que pateix la població. Al setembre del 1999, se celebraren unes primeres converses de pau que fracassaren pel desacord d’Etiòpia sobre els termes. Al juny del 2000 s’acordà el cessament de les hostilitats i el desplegament de més de 4 000 soldats de les Nacions Unides per a controlar la zona de litigi. Finalment, pel desembre fou signat un acord global de pau, amb la mediació d’Algèria i dels Estats Units, mitjançant el qual els bel·ligerants acceptaren l’arbitratge de les Nacions Unides per a establir el traçat definitiu de la frontera comuna. L’acord de pau rubricat a Algèria al desembre del 2000, que teòricament posava fi al conflicte fronterer amb Etiòpia que havia esclatat el 1998, revelà aviat la seva fragilitat: malgrat que entre el febrer i l’abril del 2001 ambdós estats declararen haver retirat les seves tropes de les zones en conflicte i que al maig s’acordà sotmetre la delineació de la línia fronterera a l’arbitratge de les Nacions Unides, les divergències aviat afloraren de nou, i sis mesos després del refús etíop de l’assignació de la ciutat de Badme a Eritrea (maig del 2003), el traçat de delimitació se suspengué indefinidament. La guerra amb Etiòpia deteriorà greument la popularitat d’Afewerki, que el 2001 respongué a les crítiques amb la clausura de tots els mitjans de comunicació privats i la detenció de nombrosos periodistes amb el pretext que posaven en perill la seguretat nacional. El viratge autoritari d’Afewerki comportà el 2004 l’inici de negociacions entre diversos partits de l’oposició per tal d’enderrocar-lo. A la meitat d’aquest any, organitzacions de drets humans acusaren el govern eritreu de perseguir els adeptes de confessions minoritàries. El 2002 i els anys següents es produïren una sèrie d’acusacions creuades entre Eritrea i el Sudan d’intentar assassinar Afewerki i de donar suport als rebels de Darfur, respectivament. La guerra amb Etiòpia tallà la incipient recuperació econòmica que el país emprengué després de la independència, i arran d’una sèrie de males collites, els primers anys del s XXI el país es trobava al caire d’una crisi alimentària, ja que el 80% de la població depenia de l’agricultura de subsistència. Les tensions amb el govern d’Etiòpia s’incrementaren arran de la presència de soldats d’aquest país a Somàlia, les diferències sobre el traçat fronterer comú i les acusacions de suport eritreu als islamistes somalis i a grups que havien comès atemptats a Etiòpia. El president Isaias Afeworki expulsà alguns membres occidentals de la MINUEE (Missió de les Nacions Unides a Etiòpia i Eritrea) i, a l’octubre del 2005, prohibí els vols de les Nacions Unides. El suport a l’oposició somali deteriorà les relacions amb el govern dels EUA, que amenaçà d’incloure Eritrea a la llista de ‘països terroristes’ elaborada per George W.Bush. I, al juliol del 2008, el Consell de Seguretat de l’ONU decidí donar per acabada la missió dels cascos blaus. La incursió de soldats eritreus a Ras Doureima, a Djibouti, confirmà l’aïllament del règim i endurí la situació al país, que mantenia a les presons presos polítics i que perseguia els creients de les dues religions no autoritzades: la musulmana i l’ortodoxa copta. El 2009 el Consell de Seguretat de l’ONU criticà durament Eritrea per no respectar els termes de l’acord territorial en la disputa territorial entre ambdós països.

Llegir més...