Estudià enginyeria i el 1961 ingressà al PCUS. Cridat per Gorbačov a Moscou (1985), el 1989 esdevingué diputat. President de la República russa el 1990, amb motiu del cop d’estat del 1991 protagonitzà amb èxit la resistència contra els involucionistes, cosa que li permeté ocupar el lloc de Gorbačov i emprendre mesures més radicals: reconegué la independència de les antigues repúbliques soviètiques i il·legalitzà el PCUS. Fou el principal promotor de la Comunitat d'Estats Independents (1991), de la qual fou president (1993-2000). Els seus continuats enfrontaments amb la duma culminaren amb la convocatòria d’un referèndum el 1993, el resultat del qual li permeté promulgar una nova constitució accentuadament presidencialista amb la qual controlà el govern i pogué prescindir de la cambra. Aquest any, davant la negativa dels parlamentaris a acatar la convocatòria d’eleccions anticipades, feu assaltar el parlament. Fins el 1998 els diversos governs foren encapçalats per Viktor Černomyrdin, addicte a Jelcin, el qual, malgrat els problemes de salut i l’hostilitat d’amplis sectors, fou reelegit el 1996. La seva gestió, dominada per l’autoritarisme i per procediments dubtosament democràtics, no aconseguí redreçar l’economia russa ni frenar l’extensió de la corrupció malgrat les reformes i les ajudes d’Occident. El 1994 i el 1996 atacà la república de Txetxènia per ofegar-hi la rebel·lió secessionista. En 1998-99 nomenà cinc primers ministres, al darrer dels quals, Vladimir Putin, cedí el càrrec en dimitir al desembre del 1999. En política exterior, el 1992 ratificà el Tractat START i es mostrà bel·ligerant envers l’ampliació de l’OTAN als països de l’Europa de l’Est. En els conflictes derivats de la dissolució de l’antiga Iugoslàvia comunista, s’abstingué de fer costat a Sèrbia, tradicional aliat dels russos als Balcans. El 1997 signà un tractat d’unió amb Bielorússia.
Boris Nikolajevic Jelcin
© NATO
Polític rus.