Valentí Miserachs i Grau

(Sant Martí Sesgueioles, Anoia, 17 de juliol de 1943)

Organista i compositor.

A vuit anys ja era organista de la seva parròquia. Estudià als seminaris de Vic (1954-59) i de Bilbao (1960-61) i a Roma (1963). Paral·lelament a la seva formació teològica i humanística, continuà els estudis de música. Ordenat el 1966, l’any següent ingressà a l’Institut Pontifici de Música Sacra (PIMS), de Roma, on es diplomà en cant gregorià (1969) i en composició sacra (1977). Posteriorment estudià composició amb A. Renzi i orgue amb A.M. Polcaro, disciplines en les quals es graduà al Conservatori de Bari (1976).

El 1973 fou nomenat sotsmestre de capella de Santa Maria la Major, capella de la qual exercí el magisteri des del 1977. El 1991 fou nomenat canonge de la basílica de Santa Maria la Major. També ostentà els càrrecs de protonotari apostòlic (1996) i canonge honorari del Capítol de la Catedral Basílica de Tarragona (2009).

Fou organista i compositor de música litúrgica de la Venerable Capella Júlia de Sant Pere del Vaticà (1975-80), director i mestre titular de la Capella Liberiana de Santa Maria Major (des del 1977) i catedràtic de composició del Conservatori de Matera (1977-85). Fou fundador i professor (1976-94) de l’Escola de Música Tomás Luis de Victoria, associada a l’Institut Pontifici de Música Sacra (PIMS). El 1981 substituí Renzi com a professor al PIMS i el 1995 en fou nomenat president director, càrrec que exercí fins al 2012, any en què es jubilà.

Concertista d’orgue i director de cor i orquestra, és autor de més d’un miler de composicions, sobretot litúrgiques: misses, peces de litúrgia per a cor i orgue, oratoris, obres de concert, de cambra i per a piano, i també obres en la tradició de la música popular catalana: cantates, goigs i caramelles, i música per a cobla.

Destaquen els oratoris Isaia (1976), Stephanus (1978), Beata Virgo Maria (1982), Nadal (1987), obra per a cor i orquestra escrita per al pessebre vivent dels Prats de Rei; l’Himne a la Verge de les Neus, la Suite Manresana en versió per a orgue i més tard orquestrada (1990-91), Esclat Berguedà, originalment per a cor i piano i posteriorment orquestrada (1992), la Pucciniana, per a orquestra, i Pau i Fructuós (2008). Entre les seves obres més recents destaquen també Sant Dubte d’Ivorra (2011) i Episcopus. Diàleg patriarcal (2019).

Actiu difusor de la realitat catalana i occitana, prologà la versió italiana de l’opuscle de Ramon Masnou i Boixeda sobre el nacionalisme i, entre altres iniciatives, el 1994 fundà l’associació Els Amics del Carladès a Catalunya.

És membre de la Pontifícia Acadèmia (2002) i de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi (2007).

Ha estat premiat amb diversos guardons, com l’Encomienda de Alfonso X el Sabio (1999), l’Ordre des Arts et des Lettres de França (2000) i la Creu de Sant Jordi (2001). També té la Creu propiis meritis de l’orde de Malta.