Tot i córrer amb un estil poc ortodox (amb el cos dret i sense aixecar els genolls, per la qual cosa té el pas més curt que la majoria dels grans velocistes), fou el dominador absolut de velocitat a les proves de 200 i 400 m els anys noranta. Al mundial de Tòquio (1991) guanyà la prova dels 200 m, i al de Göteborg del 1995, la de 200 i de 400 m. Als Jocs Olímpics de Barcelona una intoxicació soferta pocs dies abans només li permeté guanyar la medalla d’or en la prova de 4 × 400 m lliures, en la qual fou batut el rècord del món (2 min 54,29 s). De la seva participació en els Jocs Olímpics d’Atlanta cal destacar el seu rècord del món en 200 m millorat en dues ocasions: la primera en les proves de classificació per als jocs olímpics amb un temps de 19 segons 66 centèsimes, superant així la mítica marca de Pietro Mennea vigent des del 1979, i la segona ja en els mateixos jocs, amb un temps de 19,32 s.