Victòria Camps i Cervera

(Barcelona, 21 de febrer de 1941)

Filòsofa.

Doctorada a la Universitat de Barcelona el 1975, ha estat professora de filosofia des del 1972, catedràtica d’ètica des del 1986 i vicerectora del 1990 al 1993 a la Universitat Autònoma de Barcelona. Del 1993 al 1996 fou senadora independent pel PSC-PSOE i presidí la comissió de continguts televisius del Senat. Ha estat presidenta de la Fundación Alternativas de Madrid (1993-96) i, posteriorment, de la Fundació Víctor Grífols i Lucas de Barcelona (1998) i consellera del Consell de l’Audiovisual de Catalunya (2001). Ha estat membre de comitès ètics de diverses institucions sanitàries.

És autora, entre altres obres, de Los teólogos de la muerte de Dios (1968), Pragmática del lenguaje y filosofía analítica (1976), La imaginación ética, (1983), Ética, retórica, política (1988), Virtudes públicas (1990, premi Espasa d’assaig), Paradojas del individualismo (1993), Los valores de la educación (1994), El malestar de la vida pública (1996), El siglo de las mujeres (1998), Manual de civisme (1998, amb Salvador Giner), Qué hay que enseñar a los hijos (2000), Una vida de calidad (2002), La voluntad de vivir (2005), Hablemos de Dios (2007), Creer en la educación (2008), Breve historia de la ética (2013), Elogio de la duda (2016), ¿Qué es el federalismo? (2016), La búsqueda de la felicidad (2019) i Tiempo de cuidados (2021). Ha dirigit una Historia de la ética en tres volums (1988, 1989, 1992).

El 2008 li fou atorgat el Premio Internacional Menéndez Pelayo i el 2012 el Premio Nacional d’assaig per El gobierno de las emociones (2011). Col·labora amb el diari El País.