Professor a les universitats de la Sorbona, Poitiers i Nanterre, com a historiador de la filosofia ha fet una aportació fonamental als estudis cartesians amb la trilogia composta per Sur l’ontologie grise de Descartes (1975), Sur la theólogie blanche de Descartes (1981) i Sur le prisme métaphysique de Descartes, (1986). Marion és, així mateix, autor d’una de les reflexions més serioses i continuades dins del pensament contemporani sobre el tema de Déu. La seva reflexió vol mostrar com els tractaments que ha fet la filosofia moderna es dirigien a un ídol, del qual cal que hom es desfaci per a pensar veritablement en Déu. Això només es pot donar mitjançant l’anàlisi de la noció de caritat. Obres referents a aquesta temàtica són: L’idole et la distance (1977), Dieu sans l’être (1982) i Prolégomènes à la charité (1991).