Enric Miralles i Moya

(Barcelona, 1955 — Sant Feliu de Codines, Vallès Oriental, 3 de juliol de 2000)

Arquitecte.

Treballà amb Carme Pinós i Desplat. Realitzà l’escola La Llauna de Badalona, el cementiri d’Igualada i les instal·lacions olímpiques de tir amb arc, i fou director del Departament de Projectes de la Stödelschule de Frankfurt. Posteriorment féu obres com el centre cívic del barri de la Mina a Barcelona (1987-92) o la seu del Círculo de Lectores a Madrid (1990-92). Destaquen també intervencions de caràcter paisatgístic, com la de la Rambla de Reus (1988-93), la de l’Avinguda Icària de Barcelona (1990-92) o les del Japó, per a l’àrea d’accés de l’estació de Takaoka (1991-93) i per al pavelló de meditació Unazuki (1991-93). També realitzà obres de major grandària com el poliesportiu d’Osca (1988-94), el centre de gimnàstica rítmica d’Alacant (1989-93) i una escola a Morella (1986-94, premi Nacional d’arquitectura). En totes elles mantingué la seva experimentació formal i constructiva, de la qual en resulta una nova visió de l’organicisme, d’arrel gaudiniana. Desenvolupà rellevants projectes arreu del continent europeu, com és el cas del conjunt d’habitatges a Borneo Eiland a Amsterdam (1996-2000) i l’Escola de Música d’Hamburg (1997-2000). D’altres, però, eren pendents de realitzar a la seva mort, com el Parlament d’Escòcia a Edimburg, la rehabilitació de l’ajuntament d’Utrecht a Holanda o l’Escola d’Arquitectura de Venècia. En l’àmbit més proper destaquen els parcs de Mollet del Vallès (1992-2000) i, a Barcelona, des del 1997, la construcció del complex urbanístic de Diagonal Mar i la rehabilitació del mercat de Santa Caterina. Per una altra rehabilitació, la d’una casa al barri de la Clota de Barcelona (1997-99), obtingué el premi FAD, conjuntament amb Benedetta Tagliabue, amb qui formà estudi l’any 1993. El 2001 rebé, pòstumament, el Premi Nacional de Cultura de patrimoni cultural.