i Sílvia Munt i Quevedo | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

Sílvia Munt i Quevedo

Cinematografia
Sílvia Munt i Quevedo
© Fototeca.cat
cinematografia cin
Actriu i directora teatral i cinematogràfica.
Barcelona, 24 de març de 1957

Inicialment ballarina i coreògrafa, posteriorment abordà el teatre amb una interpretació d’El somni d’una nit d’estiu i també amb diversos dramàtics televisius. El paper de Colometa a la versió de La plaça del Diamant (1982), de Francesc Betriu, li obrí les portes del cinema i li atorgà el Premi de Cinematografia de la Generalitat de Catalunya a la millor actriu.

Sense abandonar el teatre, amb diverses produccions del Centre Dramàtic de la Generalitat, intervingué als films Pares y nones (1982), de José Luis Cuerda; Soldados de plomo (1983), de José Sacristán; Sal gorda (1983), de Fernando Trueba; Akelarre (1984), de Pedro Olea; Golfo de Vizcaya (1985), de Javier Rebollo; Els papers d’Aspern (1991), de Jordi Cadena; Alas de mariposa (1991), de Juanma Bajo Ulloa, pel qual fou guardonada amb un premi Goya (1992); El caçador furtiu (1992), de Carles Benpar; Nexo (1993), de Jordi Cadena; La pasión turca (1994), de Vicenç Aranda, que li valgué el premi Sant Jordi; El perquè de tot plegat (1994), de Ventura Pons; el curt Escrito en la piel (1994), de Judith Colell; Asunto interno (1995), de Carles Balagué; Éxtasis (1995), de Mariano Barroso; Secretos del corazón (1996), de Montxo Armendáriz; Una piraña en el bidé (1996), de Carles Pastor; Razones sentimentales (1996), d’Antoni A. Farré; El domini dels sentits (1996, fragment “La vista”, de Judith Colell); Subjudice (1998), de Josep Maria Forn; El far (1998), de Manuel Balaguer; El viatge d’Arian (2000), d’Eduard Bosch; Aunque tú no lo sepas (2000), de Juan Vicente Córdoba; Ferchaux (2001), de Bernard Stora, Het wonder van Máxima (2003), de Paul Ruven; De kroon (‘La corona’, 2004), de Peter de Baan; Le meilleur commerce du monde (2005), de Bruno Gantillon; Remake (2006), de Roger Gual, i 53 días de invierno (2006), de Judith Colell.

El 1998 debutà en la direcció cinematogràfica amb el curt Déjeme que le cuente (1998), basat en el conte d’Anton Txékhov, El fill del cotxer, i el 1999 dirigí el curtmetratge documental Lalia, sobre l’abandó dels refugiats saharians guardonat amb un premi Goya i el Solidaritat del Festival d’Alcalá de Henares. Posteriorment ha dirigit i interpretat les pel·lícules Gala (2003), Coses que passen (2006, premis Barcelona i del Festival de Màlaga al millor telefilm), Pretextos (2008) i Meublé casita blanca (2011). A partir de les obres homònimes de Josep Maria de Sagarra, dirigí una versió cinematogràfica d’El cafè de la Marina i la minisèrie per a televisió Vida privada (2017), que el 2019 rebé el premi Gaudí a la millor pel·lícula per a televisió. Ha rodat també en el gènere documental La Granja del Pas (2015), sobre els afectats per la crisi hipotecària, premiat, entre d’altres, amb el PriMed (Premi Internacional del Documental i el Reportatge del Mediterrani) i al Festival de Valladolid. El 2005 s’inicià també en la direcció teatral amb Surabaya (2005), de Marc Rosich, obra a la qual seguiren Cap al tard (2007), de Santiago Rusiñol, Una comedia española (2009), de Yasmina Reza, Dubte (2012), de John Patrick Shanley, Les noies de Mossbank Road (2017), d’Amelia Bullmore i La resposta (2018), de Brian Friel. Per aquestes dues obres, el 2018 rebé el Premi Catalunya de Teatre de l’Associació de Teatres de Catalunya (ADETCA).

Col·laboració: 
ERiM
Data de revisió: 
2019-06-18

Llegir més...