Juntament amb Masaryk, és la figura principal de la filosofia txeca del s. XX. La difusió de la seva obra fou més aviat pòstuma a causa de les prohibicions dels nazis i després del govern comunista txec. Privat d’exercir la docència, en vida només publica la seva tesi doctoral: Prirozeny svét jako filosoficky problém (‘El món natural com a problema filosòfic’, 1936). Fou el portaveu del moviment de protesta Carta 77, i morí en un interrogatori policial a propòsit de l’esmentat manifest. Hom pot dir que la seva filosofia és una síntesi entre Husserl i Heidegger. Proposa una fenomenologia asubjectiva que refusa la idea de reduir la fenomenalitat del món a una temporalitat originària, ja que cal veure en l’origen, a més, una espacialitat originària que és l’espai íntim de l’estructura “jo-tu-això”. Patocka perllongà la reflexió husserliana i heideggeriana sobre el món natural en una reflexió sobre la història. El món natural de Husserl esdevé el món de la prehistòria, diferenciat de l’històric per la seva problematicitat, consumada en la crisi del nostre temps. La reflexió sobre la contemporaneïtat acaba convertint-se en una reflexió sobre el significat d’Europa, que per a Patocka s’estableix a partir del llegat platònic i, especialment, de la noció de “Cura de l’ànima”. Pel que fa a això, els escrits bàsics són: Platon a Evropa (1973) i Kacírské eseje o filosofii dejin (‘Assaigs herètics sobre filosofia de la història’, 1975).