OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

Felip Peña i Sáenz

Teatre
teatre teat
Actor i director de doblatge.
Barcelona, 1921 — Barcelona, 9 d’abril de 1989

Casat amb l’actriu Montserrat Carulla, és el pare de la també actriu Vicky Peña. Començà de ben jove a actuar al Centre Catòlic de Gràcia i aviat entrà a Ràdio Barcelona, experiència que li serví per a ingressar més endavant a Radio Nacional com a locutor. Juan Manuel Soriano el reclamà per al quadre escènic de l’emissora, on a partir del 1948 participà en força programes de l’espai Teatro invisible. Els Estudis Metro-Goldwyn-Mayer el contractaren com a actor de doblatge, feina que compaginà amb la ràdio. Des de la dècada de 1950 també treballà a Voz de España gairebé en exclusiva, on, a més de doblar, també dirigí, ajustà i fins i tot traduí doblatges i es caracteritzà pel perfeccionisme i l’exigència. Al mateix temps, també realitzà interpretacions cinematogràfiques, com ara en els films La pecadora (1954, Ignasi F. Iquino), Pleito de sangre (1955, R. Gascon), Un tesoro en el cielo (1956, M. Iglesias), Los cobardes / Rue de la peur (1958, J.C. Thorry, en què participà en la creació de l’argument i el guió), Dónde vas, triste de ti? (1960, A. Balcázar) i Garum. Fantàstica contradicció (1986-87, T. Muñoz); escriví guions com el de La extranjera (1958, Joan Xiol), i actuà al teatre.

Una malaltia d’oïda l’obligà el 1965 a deixar els escenaris per dedicar-se de ple al doblatge, recreant les veus, entre d’altres, de John Wayne, Rex Harrison, Laurence Olivier, Anthony Quinn, Vittorio de Sica, Ralph Richardson i John Gielgud i cantant si calia. El 1970 fou l’ànima en la constitució d’ASADE (Associació Sindical d’Actors de Doblatge Espanyols), i formà part de la junta d’APADECA (Associació Professional d’Actors de Doblatge de Catalunya). Restablert del seu problema auditiu, a partir del 1977 tornà al teatre, on dugué a terme una carrera ininterrompuda amb obres com ara Maria Rosa (de Guimerà), El roig i el blau (d’Oliver), L’òpera de tres rals (1984, de Brecht), que dirigí Mario Gas, Pel davant i pel darrera (1985, de Frayn) i La gran il·lusió (1988, de De Filippo); també actuà en dramàtics de ràdio (La teranyina, 1988 de J. Cabré) i televisius sota la direcció de Sergi Schaaff, entre els quals destaquen Salomé (1976), Fin de partida i La dama del mar, papers que compaginà amb el doblatge a Voz de España i Sonoblock. El 1985 fou guardonat amb l’Atril de Oro en la primera cerimònia d’aquests premis. Actiu fins al final, morí mentre preparava un serial radiofònic sobre la Revolució Francesa.

Col·laboració: 
JMGr / DFC
Data de revisió: 
2020-11-25

Llegir més...