Educat en l’ortodòxia jueva, estudià filosofia a les universitats de Marburg, Hamburg i Friburg, on fou deixeble de Husserl. Posteriorment desenvolupà la seva carrera docent als EUA, sobretot a la Universitat de Chicago. Hom pot distingir tres períodes en la producció de Strauss: una primera etapa d’erudició, amb obres com Die Religionskritik Spinozas (‘La crítica de la religió a Spinoza’, 1930), en la qual, tanmateix, ja assenyala l’eix de la seva reflexió: el diàleg entre raó i revelació. En la segona etapa, marcada per l’estudi de Maimònides i l’aprofundiment de Spinoza, el descobriment de la literatura esotèrica li obre una nova comprensió de l’antiguitat: On Tyranny: An Interpretation of Xenophon's Hiero (1948), Persecution and the Art of Writing (1952) i Natural Rigth and History (1953). En la tercera i última etapa, plenament deslligat dels esquemes de l’erudició moderna, maldà per restablir una lectura ingènua dels clàssics: Thougths on Machiavelli (1958), City and Man (1964), The Argument and the Action of Plato's Laws (1975). Probablement, Strauss és un dels pensadors determinants del s. XX. La seva reflexió, motivada per les crisis politicoideològiques del nostre temps, el dugueren a un examen de la crisi del racionalisme contemporani, que esdevé el motor de tota la seva obra. Enemic aferrissat de l’historicisme contemporani, la seva virtut principal és haver mostrat la possibilitat d’un diàleg amb els clàssics fonamentat en la presència d’alternatives humanes constants.