Es graduà com a medievalista a l’École Nationale des Chartes (1947), i posteriorment fou professor de llengua i literatura franceses a la Universitat d’Indiana, on obtingué el doctorat en història el 1950. Ensenyà, successivament, a les universitats de Duke, Bryn Mawr, Johns Hopkins, l’estatal de Buffalo i, del 1981 fins a la jubilació, a la Universitat de Stanford, Califòrnia. La idea central del seu pensament és la mimesi, impuls que modela el desig, matèria primera de l’acció i els pensaments humans. Cal entendre la mimesi com una emulació individual i col·lectiva que crea comunitats i tendències gregàries i, alhora, també competència entre individus i grups. Per tal de preservar la cohesió social, la mimesi crea bocs expiatoris, enemics exteriors que dilueixen o camuflen les tensions dins del grup originades per la mateixa mimesi. Bé que les seves tesis provenen d’estudis dels mites o de la novel·lística del segle XIX, han estat aplicats a fenòmens contemporanis, com ara les bombolles financeres o les xarxes socials. Alguns dels seus llibres tenen un fort component cristià. Hom pot esmentar-ne Mesonge romantique et vérité romanesque (1961), La violence et le sacré (1972), Le Bouc émissaire (1981), La route antique des hommes pervers (1985), Shakespeare : les feux de l'envie (1990, premi Médicis 1991) i De la violence à la divinité (2007). Membre de l’Académie Française (2005) rebé, entre altres guardons, l’Orde d’Isabel la Catòlica (2013).