i antropologia econòmica | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

antropologia econòmica

substantiu femeníf
Antropologia
antropologia antrop
Branca de l’antropologia que tracta de les funcions i de les relacions econòmiques en les societats anomenades primitives.

El terme fou adoptat a la dècada dels quaranta a partir de la utilització que en feu M. Herskovits. La denominació en deixà de banda d’altres com economia tribal, economia primitiva o cultura material perquè reflectia un major interès en els temes teòrics. B. Malinowski fou el primer que mostrà un cert interès pel tema en The Argonauts of the Western Pacífic (1921). Una de les primeres preocupacions dels antropòlegs fou la d’establir la distinció entre, per una banda, l’economia i, per l’altra, la tecnologia i la influència ambiental per tal de centrar-se en les relacions entre persones, enlloc de fer-ho entre persones i coses. L’antropologia econòmica ha estat concebuda des de diferents corrents, dels quals els quatre més importants són el formalisme, el substantivisme, el materialisme cultural i el marxisme. Per al formalisme, l’objecte de l’antropologia econòmica és l’estudi de la conducta humana en relació a l’ús alternatiu d’uns béns escassos. El seu més típic exponent, R. Firth, argumenta que en totes les societats es presenta el problema de com assignar recursos escassos a usos de valor desigual. L’acceptació del concepte d’escassetat de recursos determina les decisions a l’hora d’actuar econòmicament (economització). Així, l’interès se centra en les transaccions, més que no pas en la producció. Tot i reconèixer que la majoria de les societats anomenades primitives no tenen institucions econòmiques especialitzades, el formalisme fa extensiva la teoria econòmica neoclàssica a aquestes societats, cercant de fer generalitzacions que permetin aplicar una teoria universal de la relació mitjans-objectius. Cal estudiar, doncs, els processos pels quals els homes reparteixen el temps i els recursos de què disposen entre la producció de béns d’inversió, béns de consum duradors i altres béns de consum, i entre activitats productives diferents, com ara horticultura, fabricació i reparació d’eines, etc. El substantivisme entén que la teoria econòmica neoclàssica fou pensada per a un tipus especial d’economia, la de mercat. Aquest tipus d’economia es basa en l’anàlisi dels preus, la qual cosa la fa inaplicable a les societats sense mercats generadors de preus. Els autors d’aquest corrent elaboren models descriptius que relacionen les unitats de producció amb realitats sociopolítiques, tant del passat com del present i s’ocupen fonamentalment de l’organització de la producció i de les formes de circulació. K. Polanyi (Trade and Market in the Early Empires, 1957) i M.D. Sahlins (Stone Age Economics, 1972), són dols dels principals representants del substantivisme. El materialisme cultural, que té el seu principal representant en M. Harris (Cultural Materialism, 1979), posa l’èmfasi en la determinació tecnicoambiental, la superioritat del medi i la pressió reproductora en els processos socials. El mode i les relacions de producció són desplaçats a un segon lloc, ja que aquests es poden predir a partir d’unes pautes ecològiques més bàsiques. El marxisme basa l’anàlisi de les formes i les estructures dels processos materials de cada societat en els conceptes de mode de producció i formació economicosocial. Així, l’economia no es pot assimilar a l’ecologia ni a la tecnologia, ni tampoc queda immersa en l’estudi del parentiu o la religió, sinó que consisteix en l’anàlisi de les relacions socials que actuen sobre la producció. Segons M. Godelier (Rationalité et irrationalité en économie, 1966), un dels representants més destacats d’aquesta tendència, el fet que en la societat primitiva les relacions de parentiu determinin el lloc dels individus en la producció, els drets sobre la terra i els productes que se n'obtenen, les obligacions de treball, etc, significa que actuen com a relacions de producció, de la mateixa manera que actuen com a relacions polítiques i religioses. El parentiu és al mateix temps infraestructura i superestructura. L’econòmic es presenta com una realitat complexa per tal com constitueix un camp particular de l’activitat humana orientada cap a la producció, la distribució i el consum d’objectes materials, aspectes pels mecanismes dels quals es reflecteix un sector particular de les activitats no econòmiques; es tracta d’analitzar el sistema econòmic d’aquesta societat i les relacions que manté amb la resta d’estructures.

Col·laboració: 
CCe

Llegir més...