En l’aparició d’aquesta disciplina influïren decisivament els processos d’independència de les antigues colònies ocorreguts, sobretot, als anys seixanta, els quals anaren acompanyats d’una urbanització creixent de la població d’aquests països: les societats primitives tal com les conegueren els primers antropòlegs, en les quals l’estil de vida occidental era desconegut, han esdevingut un fenomen secundari com més va més residual. Mentrestant, els antropòlegs descobrien dins les pròpies societats problemes, l’especificitat urbana dels quals reconeixien però que, al mateix temps, podien analitzar des dels pressupòsits de la seva disciplina. No fou, però, fins al final dels anys setanta i el principi dels anys vuitanta que el terme assolí un ús generalitzat i es consolidà com a especialitat acadèmica. Tot i l’amplitud i la relativa indefinició de la nova disciplina respecte a altres estudis socials que tenen la ciutat com a escenari, l’antropologia aportà una major comprensió tot fornint comparacions implícites o explícites amb el desenvolupament de la vida sota uns altres paràmetres socials i culturals. Sota aquesta perspectiva, els individus són entitats construïdes pels papers que desenvolupen en participar de diferents situacions. En un nivell més general, el marc analític propi de l’antropologia urbana s’anirà configurant a base d’elements procedents de camps i anàlisis diversos: així, l’estudi de les relacions entre el medi urbà i les tradicions culturals particulars, com també de la incidència de les diferents economies i tecnologies sobre la vida urbana, les perspectives cap a una història urbana comparativa enunciades per Marx, Weber i altres, i les aportacions dels geògrafs en són alguns dels més rellevants. Dels corrents sorgits en els estudis d’antropologia urbana cal destacar-ne, en primer lloc, l’escola de Chicago, en la qual autors com Park, L. Wirth i L.A. Whyte centren l’interès en la ciutat des d’un punt de vista ecològic. A la ciutat es troben una sèrie d’àrees o de regions morals en les quals es concentra un tipus de població amb trets culturals específics. La degeneració que pateixen alguns dels grups és deguda a l’anomia que regna en algunes d’aquestes regions. Per la seva banda, Max Gluckmann i l’escola de Manchester centraren l’anàlisi en el canvi social tot basant-se en un ampli ventall de dades antropològiques sobre l’Àfrica Central. A partir de materials més amplis es tracta de trobar un cas que il·lumini de manera particularment efectiva els trets dispars que intervenen en la construcció d’un ordre social complex. Una tendència més radical per les implicacions teòriques que presenta, ja que condiciona una concepció de les relacions socials centrades en els processos, és la constituïda per les anomenades històries de vida (estudi de cas ampliat a un seguit d’esdeveniments no coincidents en l’espai i durant un cert temps). Hi ha, també, els estudis de les xarxes socials urbanes, centrats en el comportament social a les ciutats. El concepte fou utilitzat per Barnes en l’estudi que realitzà sobre una illa noruega, i posteriorment fou elaborat per Bott en la seva anàlisi dels papers conjugals de les famílies de Londres. Aquests autors conceben les xarxes com una sèrie de relacions de caràcter personal que un individu configura al seu voltant, punt de vista que contempla la ciutat com a sistema social únic en el qual totes les activitats i relacions socials es troben necessàriament connectades. Finalment, hi ha les aportacions dels teòrics de la reacció social i, en particular, d’Ervin Goffman, el qual s’ha dedicat a l’anàlisi de la interacció cara a cara i als comportaments públics, tendència que cerca d’esclarir els mecanismes mitjançant els quals l’individu es construeix una identitat a partir de l’etiqueta que la societat li assigna.
f
Antropologia