i Xavier Albertí i Gallart | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

Xavier Albertí i Gallart

Teatre
Xavier Albertí i Gallart
© Teatre Nacional de Catalunya
teatre teat
Director d’escena, músic i compositor.
Lloret de Mar, Selva, 8 d’octubre de 1962

Compaginà els estudis teatrals amb els de piano i composició a Barcelona, Madrid, Stuttgart i Viena amb mestres com Luis de Pablo, Cristóbal Halffter, Tomás Marco o Karlheinz Stockhausen, i es titulà en direcció escènica per l’Institut del Teatre. De la seva activitat creativa cal destacar l’estrena de composicions musicals pròpies en festivals de música contemporània.

Com a director teatral s’inicià amb els muntatges de les peces de Lluïsa Cunillé, autora amb la qual ha mantingut una estreta col·laboració, amb la posada en escena de Libración (1994), Privado (1996-97), Dotze treballs (1998), La cita (1999), Passatge Gutenberg (2000), Et diré sempre la veritat (2002), Vianants (2004, premi Butaca a la millor direcció) i El bordell (2008), i hi ha col·laborat, a més, en els textos d’Assajant Pitarra (2007), El pes de la palla (2004), adaptació de les memòries de Terenci Moix, i El duo de la africana (2007).

A banda de les col·laboracions amb Cunillé, ha dirigit l’espectacle sobre textos de Josep Maria de Sagarra Una geografia estilogràfica (1995); el Macbeth o Macbetto (1997), sobre textos de William Shakespeare; Ànsia, de Sarah Kane (2000); Orgia, de Pier Paolo Pasolini (2002); Traïció, de Harold Pinter (2002); Mestres antics (2002) i L’home de teatre (2005), de Thomas Bernhard; Boris Vian, constructor d’imperis, dramatúrgia sobre textos i cançons del mateix Vian (2004); l’adaptació teatral de la novel·la de Manuel Vázquez Montalbán El pianista, al Festival Grec del 2005; Tennessee (2006), recreació escènica del dramaturg Tennessee Williams; De Manolo a Escobar (2006), de Marc Rosich; La caiguda d’Amlet (o la caiguda de l’hac) (2007), de Jordi Oriol Canals; Soterrani (2008), de Josep Maria Benet i Jornet; Pinsans i caderneres (2008) i Al cel (2009), de Narcís Comadira; Vida privada (2010), adaptació lliure de la novel·la de J.M. de Sagarra; Zoom (2012), de Carles Batlle; Terra de ningú (2013), de Harold Pinter; L’art de la comèdia (2015), d’Eduardo De Filippo; L’hort de les oliveres (2015), de Narcís Comadira; L’empestat (2015), versió de La tempestat de Shakespeare de Jordi Oriol Canals; El professor Bernhardi (2016), d’Arthur Schnitzler; Ricard III (2017), de William Shakespeare; La niña gorda (2018), adaptació de la novel·la de Santiago Rusiñol; Temps salvatge (2018), de Josep Maria Miró, espectacle pel qual rebé el premi Max a la direcció (2019), i El gran mercado del mundo (2019), adaptació de l’obra de Calderón de la Barca.

El 1993, la Fira de Teatre al Carrer de Tàrrega li dedicà un espai, on es programaren Un Otel·lo per a Carmelo Bene (que inaugurà la sala Artenbrut), Hedda Gabler i Colatures per a cinta magnètica, que ell mateix dirigí; i en l’edició del 2004, de la qual fou director convidat, estrenà una cantata de composició pròpia.

En el camp musical ha dirigit òperes: Marina (2002), d’Emilio Arrieta; Jo Dalí (2011), de Xavier Benguerel; Wow! (2013), d’Alberto García Demestres; Un rèquiem per a Salvador Espriu (2013), amb música de Xavier Benguerel, i Llull (2018), amb llibret de Jaume Cabré i música de Francesc Cassú. Dirigí també el concert de 300 violoncels Érem, som serem (2014), peça composta per Albert Guinovart en la commemoració dels 300 anys de la caiguda de Barcelona (1714), i ha promogut la sarsuela amb l’espectacle Per començar, sarsuela! (2014), a partir de fragments de sarsueles catalanes, i amb la direcció escènica de L’aplec del Remei (2016), de Josep Anselm Clavé.

Com a actor interpretà diferents papers en les obres El mestre i Margarita (2002), de Mikhail Bulgakov, dirigida per Xicu Massó; Boris Vian, constructor d’imperis (2004), dirigida per ell mateix, i Sis personatges en busca d’autor (2005), dirigida per Joan Oller. Al llarg de la seva trajectòria ha rebut nombrosos premis, entre els quals destaquen el Premi Nacional Adrià Gual (1992), el premi especial de la crítica teatral de Barcelona les temporades 93-94 i 94-95 i el premi Crítica Serra d’Or 1994. Del 1996 al 1999 fou director del Festival d’Estiu Grec de Barcelona. El juny del 2013 substituí Sergi Belbel com a director artístic del Teatre Nacional de Catalunya. Ha estat també comissari de l’exposició “Paral·lel 1894-1939” (2012-13) i de l’Any Carmen Amaya (2013).

Col·laboració: 
IBP / FMB
Data de revisió: 
2019-05-21

Llegir més...