Semblantment al que fa l'heliosismologia amb el Sol, l’astrosismologia obté informació dels interiors estel·lars estudiant les oscil·lacions globals observables a l’atmosfera dels estels. Les dades al nostre abast per a descriure l’estat d’un estel qualsevol són, en el millor dels casos, la lluminositat (si la distància a l’estel és coneguda), la massa (si l’estel forma part d’un sistema binari) i el radi (determinable, en molt pocs casos, per mesures interferomètriques). Una vegada elaborat el model teòric de l’estel, els valors prevists pel model són només contrastables amb els observats a la superfície estel·lar, una capa minsa d’un gruix inferior a l’u per mil del radi de l’estel. Per contra, mesurant la freqüència dels modes d’oscil·lació o, si això no és possible, les separacions mitjanes entre llurs freqüències, i les diferències de fase per a un mateix mode observat de maneres diferents, hom obté informació sobre l’estructura global de l’estel i sobre les propietats termodinàmiques de la cavitat on s’originen aquests modes d’oscil·lació. Ara com ara, hi ha cinc grups d’estels susceptibles d’estudis astrosismològics: els δ Scuti (modes d’oscil·lació g i p), els A p d’oscil·lació ràpida (mode p), els de tipus solar i de la part baixa de la seqüència principal (modes g i p), les gegantes grogues de massa petita (mode p) i els oscil·ladors compactes, és a dir, les nanes DO, DA i DB, i els nuclis de les nebuloses planetàries (modes g).
f
Astronomia