OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

astrosismologia

substantiu femeníf
Astronomia
astronomia astr
Branca de l’astronomia que estudia l’espectre dels modes propis d’oscil·lació de tots els grups d’estels on és possible d’identificar, si més no, tres modes diferents d’oscil·lació.

Semblantment al que fa l'heliosismologia amb el Sol, l’astrosismologia obté informació dels interiors estel·lars estudiant les oscil·lacions globals observables a l’atmosfera dels estels. Les dades al nostre abast per a descriure l’estat d’un estel qualsevol són, en el millor dels casos, la lluminositat (si la distància a l’estel és coneguda), la massa (si l’estel forma part d’un sistema binari) i el radi (determinable, en molt pocs casos, per mesures interferomètriques). Una vegada elaborat el model teòric de l’estel, els valors prevists pel model són només contrastables amb els observats a la superfície estel·lar, una capa minsa d’un gruix inferior a l’u per mil del radi de l’estel. Per contra, mesurant la freqüència dels modes d’oscil·lació o, si això no és possible, les separacions mitjanes entre llurs freqüències, i les diferències de fase per a un mateix mode observat de maneres diferents, hom obté informació sobre l’estructura global de l’estel i sobre les propietats termodinàmiques de la cavitat on s’originen aquests modes d’oscil·lació. Ara com ara, hi ha cinc grups d’estels susceptibles d’estudis astrosismològics: els δ Scuti (modes d’oscil·lació g i p), els A p d’oscil·lació ràpida (mode p), els de tipus solar i de la part baixa de la seqüència principal (modes g i p), les gegantes grogues de massa petita (mode p) i els oscil·ladors compactes, és a dir, les nanes DO, DA i DB, i els nuclis de les nebuloses planetàries (modes g).

Col·laboració: 
BSP

Llegir més...