OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

patrimoni cultural

patrimoni
substantiu masculím
Art
patrimoni
art art
Conjunt de testimonis que constitueixen l’herència cultural de la societat.

El patrimoni com a concepte cultural ha anat evolucionant. Inicialment es parteix de la idea tradicional, sorgida de les revolucions burgeses, segons la qual el patrimoni és constituït per tot un seguit de béns que tenen el reconeixement oficial de la col·lectivitat. Així, a determinats edificis o objectes se’ls atorga un valor especial i esdevenen els tresors més preciosos d’un poble o d’una cultura determinada i, per tant, han d’ésser preservats i llegats a les generacions futures. Avui dia, però, la noció de patrimoni s’ha ampliat cap al conjunt d’elements que remeten a la identitat dels pobles: l’entorn, els costums, les tradicions, el paisatge, l’art, el llenguatge, etc.

D'aquesta manera, el patrimoni s’entén com un producte comú de la geografia i de la història: la identitat cultural dels pobles és formada per tot un conjunt d’elements interrelacionats. Aquesta concepció integradora del patrimoni, refermada per la UNESCO en la Convenció sobre la Protecció del Patrimoni Mundial (1972), planteja que la riquesa natural és inseparable de la història i que els testimonis de l’home i de la natura constitueixen un únic patrimoni per a la humanitat. Es reconeix la necessitat de conservar el patrimoni, com també que té un valor social i utilitari: el patrimoni no té sentit si la societat no l’utilitza.

Així, doncs, és entès com un instrument d’educació, de delectació i de desenvolupament social, econòmic i cultural. Avui en dia augmenten les demandes socials amb relació al patrimoni i es posa de manifest que aquest pot contribuir a la creació de riquesa en el context de les noves indústries de l’oci i de la promoció del turisme cultural i ecològic. Alhora, però, cal afrontar els perills de deteriorament i garantir que els beneficis que generi el patrimoni es reinverteixin realment en la seva preservació i millora. El 27 setembre de 2016 el Tribunal Penal Internacional (TPI) dictà la primera sentència condemnatòria per destrucció deliberada de llocs i objectes inclosos en el patrimoni mundial: l’enderrocament per part d’un militant islamista de nou mausoleus i de la porta secreta de la mesquita de Sidi Yahya a la ciutat de Tombouctou (Mali), fets pels quals fou condemnat a nou anys de presó.

Als Països Catalans la UNESCO ha declarat patrimoni de la humanitat el palau Güell, el parc Güell la Pedrera  (1984), el monestir de Poblet  (1991), la Llotja de València  (1996), el Palau de la Música Catalana , l’Hospital de Sant Pau  (1997), el conjunt de l’art rupestre mediterrani, que inclou, entre d’altres, les pintures de les coves del Cogul  i del Parpalló (1998), el nucli Dalt Vila  de la ciutat d’Eivissa (1999), el palmerar d’Elx  (2000), les esglésies romàniques de la vall de Boí  (2000), el conjunt de restes romanes de Tarragona (2000) i el paisatge cultural de la serra de Tramuntana (2011).

A la segona meitat dels anys noranta del segle XX la UNESCO establí el patrimoni cultural immaterial, que es concretà en la Convenció per a la Salvaguarda del Patrimoni Immaterial de la Humanitat (2003). Es consideren patrimoni cultural immaterial les tradicions de tipus oral, escènic i festiu, i les pràctiques i institucions socials que subratllen la diversitat cultural i que no mantenen un vincle preferent amb cap objecte, sinó amb el llenguatge i amb els costums. Els requisits per a atorgar a aquestes pràctiques la categoria de patrimoni intangible són que reflecteixin una realitat viva, que siguin reconegudes com a signe d’identitat pels individus de la comunitat on té lloc i que tinguin una continuïtat al llarg de generacions. Als Països Catalans han estat declarats patrimoni intangible el Misteri d’Elx  (2001), la Patum de Berga (2005), els castells de Catalunya (2010) i el cant de la Sibil·la de Mallorca (2010).

A banda dels catàlegs i la protecció impulsada des de les institucions internacionals (especialment per la UNESCO), les legislacions de la gran majoria de països (tant estatals com subestatals) preveuen la declaració de béns culturals que passen a formar part del patrimoni reconegut i que gaudeixen de nivells de protecció diversos. A Catalunya, el Parlament aprovà la Llei 9/1993, de 30 de setembre, del patrimoni cultural català que té com a objectiu la protecció, la conservació, l’acreixement, la investigació, la difusió i el foment del patrimoni cultural català. Defineix el patrimoni cultural català com aquells béns mobles o immobles relacionats amb la història i la cultura de Catalunya que per llur valor mereixen una protecció i una defensa especials. Estableix tres categories de protecció: els béns culturals d’interès nacional (BCIN), els béns catalogats o d’interès local (BCIL) i la resta de béns integrants del patrimoni cultural. Al País Valencià i les Illes Balears s’aprovaren posteriorment lleis similars: Llei 4/1998, de l’11 de juny del patrimoni cultural valencià i Llei 12/1998 de 21 de desembre del patrimoni històric de les Illes Balears, respectivament.

Col·laboració: 
JPW
Data de revisió: 
2016-11-15

Llegir més...