Format a Barcelona, inicià la seva tasca creadora el 1985 amb el muntatge El joc de l’amor i de l’atzar, de Marivaux. Destacà com a escenificador d’obres de Mercè Rodoreda com L’estació de les dàlies (1986) o Un dia (1993) i, particularment, de Shakespeare: Els dos cavallers de Verona (1989), El somni d’una nit d’estiu (1991), El rei Joan (1995), La tempesta (1997), Mesura per mesura (1999), Macbeth (2001), Hamlet (2003) o El rei Lear (2004). El 1998 arribà a dirigir fins a quatre produccions alhora, entre les quals la peça musical de Schönberg Pierrot Lunaire i una agosarada versió de La vida es sueño de Calderón, estrenada al Festival d’Edimburg i presentada a Londres i a Nova York. Treballà al Théâtre de l’Odéon de París com a ajudant de direcció de Lluís Pasqual (1992) i al Piccolo Teatro di Milano com a director convidat per a dirigir un taller de La casa de Bernarda Alba (1994), peça que muntà el 1999 amb unes opcions artístiques discutibles. Ha rebut els premis de la Crítica a la millor direcció i a la millor escenografia per Kasimir i Karoline (1994) i el premi de la Crítica a la millor direcció, el premi Serra d’Or a la millor representació i el premi José Luis Alonso a la posada en escena per El rei Joan (1995). Per La vida es sueño obtingué el premi de la Crítica (2000) a la millor direcció.
Posteriorment, en el camp teatral sobresurten, entre d’altres, Peer Gynt, d’H. Ibsen (2006), que ha presentat en diverses ciutats europees; les adaptacions de la novel·la de M. Houellebecq Plataforma (2006, Edimburg), del clàssic d’Èsquil Els perses (2007, Mèrida) i del Tirant lo Blanc, de J. Martorell (2008) al Teatre Romea; Brand, d’H. Ibsen (2008, Bergen); La vida es sueño (2010, Buenos Aires); Voices (2011, Copenhagen); Kirschgarten (2012, Munic); Camino Real (2012, Chicago), i Obabakoak (2017, Bilbao). Del 1998 al 2010 fou director artístic del Teatre Romea. Aquest any fou designat Julio Manrique per a substituir-lo en la temporada 2011-12.
En el gènere musical muntà sarsueles com La verbena de la Paloma (1996) i òperes com Carmen (Festival de Peralada, 1999) i Un ballo in maschera (Liceu, 2000), muntatge que donà lloc a controvèrsies per les seves continuades transgressions estètiques. Des d’aquest any les produccions operístiques han esdevingut un dels eixos de la seva activitat professional, juntament amb la direcció d’obres teatrals. En el camp operístic, sovint envoltat de polèmica pels seus plantejaments rupturistes, ha dirigit una versió mixta de Cavalleria rusticana, de P. Mascagni, i I Pagliacci, de R. Leoncavallo (2005, Hannover), la seva primera incursió en el verisme, a la qual seguiren el mateix any Macbeth, de G. Verdi, Madama Butterfly, de Puccini, representades a Alemanya, i Wozzeck, d’A. Berg, al Gran Teatre del Liceu; posteriorment, entre d’altres, ha estrenat Don Carlo, de G. Verdi (2006, Basilea), The Rake’s Progress, d’I. Stravinsky (2006, Bolonya), Elektra, de R. Strauss (2007, Friburg de Brisgòvia), La fanciulla del West, de G. Puccini (2007, Stuttgart), Der Fliegende Holländer, de R. Wagner (2008, Stuttgart) i Armida, de Ch.W. Gluck (2009, Berlín). Dirigí, al Teatro Real de Madrid, les estrenes a l’Estat espanyol de les òperes Die Soldaten (2018), de B-A. Zimmermann, i Ognennyj angel (‘L’àngel de foc’), de Sergej Prokof’ev.