i foc | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

foc

fuego (es), fire (en)
substantiu masculím

Sumari de l’article

fuego (es), fire (en)
Despreniment de calor i de llum produït per la combustió d’un cos.

Orígens de la utilització del foc La importància de la manipulació i producció del foc és comparable a la dels primers instruments. Durant tot el Paleolític el seu aprofitament hauria procedit d’incendis provocats per llamps. Els primers testimonis de l’associació del foc amb els homínids daten de més d’un milió d’anys, i han estat localitzats a l’Àfrica oriental. Les següents restes són molt més tardanes i corresponen a l’home de Pequín (500000 aC). Els principals usos del foc en aquesta fase de cacera i recol·lecció foren la cocció dels aliments, els quals fa més mengívols i digeribles, la producció de calor per a escalfar-se i l’obtenció de llum. Durant el Neolític (10000 - 7000 aC) hom passà de controlar el foc a produir-lo. Els mètodes emprats foren el de percussió, realitzada amb les anomenades pedres fogueres de sílex, però també amb pirita i altres minerals, i el de fricció d’un pal endurit a la punta contra una fusta més tova. A l’Índia i el sud-est asiàtic hom desenvolupà mètodes basats en la compressió d’aire. A Europa, els dos primers sistemes perduraren fins al principi del segle XIX, que hom inventà la clau metàl·lica per a les armes de foc i els llumins amb cap de sofre. A partir del Neolític el foc fou emprat també en l’agricultura (desboscament mitjançant incendis provocats per tal d’aconseguir noves terres de conreu o pastures), en la ceràmica i, ja en la fase final, en la metal·lúrgia.

El foc en la mitologia

El foc, considerat durant segles com un element, ha estat de sempre un símbol carregat d’aspectes divins, i per això és present en totes les religions, tant les més populars com les més codificades i amb una autoritat centralitzada. A diferència de la pedra i de l’aigua, el foc fou descobert per l’home, i sempre pot ésser reactivat. En la cultura occidental, aquest caràcter humanodiví del foc és expressat sobretot en el mite de Prometeu: el foc és d’origen diví, robat al cel, però és alhora una adquisició humana. La llar fou el centre de la força divina en la casa indogermànica, i a l’antiga Roma el llit matrimonial era al costat de la llar, perquè hom atribuïa al foc força generadora. La llar era, a més, la defensa de la família grega (així, Alcestis, abans de morir, pregà els déus de la llar que protegissin els seus fills). Els rituals del foc apareixen difosos arreu, i un aspecte d’aquest ritual és la consumpció de torxes i de ciris. A Roma, a la festa del foc d’hivern (saturnals) hom encenia ciris al voltant de les tombes per foragitar els esperits dolents. Aquest costum ha perdurat en el món cristià (el dia dels difunts) i en el món islàmic. Com a senyal de la sacralitat de l’emperador romà (i després, bizantí), un membre del seu seguici portava un ciri encès, costum que fou adoptat en el cerimonial cristià dels bisbes, tant a l’Orient com a l’Occident. Símbol de la presència de Déu a la sinagoga, i després a les esglésies cristianes, cremava constantment una llum eterna. Encara, el gest d’encendre la llàntia al capvespre fou revestit, en la tradició jueva i cristiana, d’uns ritus i d’una significació especials (lucernari). El foc, símbol de la presència i de l’acció de Déu (la columna de foc que guiava els israelites en la fugida d’Egipte), és també imatge de les proves amb què Déu purifica els elegits. El foc té, finalment, un lloc de privilegi en l’escatologia de la major part de les religions com a representació de la fi del món, i serveix alhora per a expressar el càstig a què han d’ésser sotmesos els dolents (infern).

Llegir més...