Ministre d’Afers Estrangers (1965-78) d’Algèria, durant els anys vuitanta s’exilià i es dedicà a la consultoria en el sector privat. Succeí Liamine Zéroual en la presidència del país, després de guanyar les eleccions del 15 d’abril de 1999, i es convertí en el cinquè president de la república després de la independència. Els comicis foren contestats pels altres sis candidats, que es retiraren un dia abans de l’elecció per denunciar-ne el frau. Amb el suport restringit d’empresaris i militars, es proposà el doble objectiu de retornar la pau al país i superar la crisi econòmica. Promogué una llei de concòrdia i reconciliació civil, que s’aprovà al parlament el juliol del 1997 i posteriorment rebé el suport d’un qüestionat 98,63% de votants en un referèndum. Amb aquesta llei, procedí a l’amnistia de més de 10.000 militants islamistes, malgrat les reticències de molts partits polítics i associacions civils.
La política de reconciliació civil aconseguí reduir la violència al país, però no portà a una veritable pau, i els enfrontaments amb els grups islamistes radicals continuaren. El desembre del 1999 nomenà Ahmed Benbitour primer ministre, amb el qual formà un govern centrat en la reactivació econòmica. Intentà resoldre les revoltes de la Cabília prometent (2001) declarar cooficial l’amazic, i indultant un gran nombre de revoltats d’aquesta regió (2002). El gener de l’any següent, feu el primer reconeixement oficial de l’estat de guerra en què es trobava el país. Revalidà el càrrec en les eleccions presidencials de l’abril del 2004 i, el setembre del 2005, sotmeté a referèndum un pla de reconciliació que preveia una àmplia amnistia per als implicats en assassinats en la guerra civil que esclatà el 1992, consulta que, malgrat les crítiques, rebé un ampli suport. El novembre del 2008 una reforma constitucional eliminà el límit dels dos mandats presidencials, i possibilità que l’abril del 2009 fos reelegit per àmplia majoria per a un tercer enmig del boicot de la major part de l’oposició, situació que es repetí el 2014, quan accedí a un quart mandat tot i trobar-se en un estat de salut molt precari des del 2013. Tot i espaiar cada cop més les seves aparicions en públic, el febrer del 2019 anuncià la intenció d’optar a un cinquè mandat en les eleccions del 18 d’abril, cosa que provocà una onada de protestes sostingudes que es convertiren en un rebuig al règim que representava. Al març retirà la candidatura i posposà indefinidament les eleccions. Tanmateix, les protestes continuaren i hores després que l’exèrcit en demanés la incapacitació, dimití la presidència (2 d'abril de 2019).