Michael Haneke

(Munic, 23 de març de 1942)

Michael Haneke

© Festival de Cine de San Sebastián / Brigitte Lacombe

Director cinematogràfic austríac d’origen alemany.

Fill del director Fritz Haneke i de l’actriu Beatrix von Degenschild, cresqué a la ciutat de Wiener Neustadt (Àustria) i estudià filosofia, psicologia i teatre a la Universitat de Viena. Del 1967 al 1970 treballà com a editor i dramaturg per a una cadena de televisió alemanya i el 1970 s’establí com a productor, guionista i director independent, primer per a la televisió, fins que el 1989 dirigí el seu primer llargmetratge per al cinema, Der 7. Kontinent (‘El setè continent’).

El seu segon film, Benny’s Video (1992), rebé el premi a la millor pel·lícula de l’Acadèmia de Cinema Europeu i ja causà la controvèrsia habitual en la seva filmografia posterior per la cruesa en el tractament de la violència en la condició humana, especialment en entorns pròspers i aparentment segurs com els de les societats europees actuals.

Altres films seus són 71 Fragmente einer Chronologie des Zufalls (‘71 fragments d’una cronologia de l’atzar’, 1994); Funny Games (1997); Code Inconnu (2000); La pianiste (2001), que rebé el Gran Premi del Festival de Canes; Le temps du loup (2003); Caché (2005), premiada per l’Acadèmia de Cinema Europeu amb els guardons a millor pel·lícula, director i actor; Funny Games US (2007), i

Fotograma d’Amour, de Michael Haneke

© Festival de Cine de San Sebastián

Das weisse Band - Eine deutsche Kindergeschichte (‘La cinta blanca - Una història alemanya per a infants’, 2009), que obtingué el Premi de la Crítica Europea del Festival de Sant Sebastià i la Palma d’Or del Festival de Canes, guardó que tornà a guanyar el 2012 amb Amour. Aquest film guanyà el 2013 l’Òscar a la millor pel·lícula estrangera, un premi BAFTA i un Globus d’Or, entre altres premis. El 2017 presentà Happy End.

Ha escrit i dirigit també nombrosos telefilms: After Liverpool (1974), Drei Wege zum See (‘Tres camins al llac’, 1976), Variation - oder Dass es Utopien gibt, weiss ich selber! (‘Variació, o bé: que existeixen les utopies, ho sé del cert’, 1983), Wer war Edgar Allan? (‘Qui era Edgar Allan?’, 1984), Fraulein - Ein deutsches Melodram (‘Senyoreta - un melodrama alemany’, 1986), Nachruf für einen Mörder (‘Necrològica per a un assassí’, 1991), Die Rebellion (‘La rebel·lió’, 1993), a més de les adaptacions per a la televisió de Das Schloss (‘El castell’, 1994), de Franz Kafka, i de l’òpera Così fan tutte (2013), de W.A. Mozart. L’any 2013 fou guardonat amb el premi Príncipe de Asturias de les arts.