Deixeble de V. Persichetti i S. Wolpe, les seves obres es vinculen amb els corrents avantguardistes representats per J. Cage, L. Nono i I. Xenakis. Tot i el seu compromís amb la revolució cubana, la seva música no tendeix en absolut al nacionalisme.
Format al Juilliard School i al Hartt College of Music, la seva assistència al Festival de Tardor de Varsòvia el 1961, on escoltà composicions de K. Stockhausen i K. Penderecki, li permeté conèixer l’avantguarda musical. De retorn a Cuba fou assistent musical a Radio Habana i professor de composició al conservatori de la ciutat. També ocupà el càrrec de director del departament de música experimental de l’IAIC (1969).
Les seves primeres obres s’emmarcaren en el nacionalisme amb la presència de ritmes indígenes, però a partir del 1962 es decantà pels corrents de l’avantguarda musical. Les visites de L. Nono (1969) i H.W. Henze (1969-70) a l’illa caribenya foren d’una gran importància en l’evolució del seu llenguatge musical. Entre les seves obres cal destacar Sonograma II (1964), Homenaje a Mingus (1965), Cantigas del tiempo nuevo (1969) per a cor de nens, piano, arpes, dues percussions i actors, i Sonata per a piano i cinta (1970). Entre els seus escrits cal esmentar la Síntesis de la armonía contemporánea.
Fou director de la Institución Filarmónica Nacional de Cuba, com també de l’Orquesta Sinfónica Nacional de Cuba (1981-2003). Col·laborà en la fundació de l’Orquestra de Còrdova, juntament amb la Junta d’Andalusia i de l’Ajuntament de Còrdova, i en fou director (1992-2001). Ha estat objecte de diversos reconeixements, com els premis La chitarra con amore (1997), de Milà; Manuel de Falla (1998), d’Espanya; Premio Nacional de música de Cuba (1999) i premi UNESCO de música (2001).