Miquel Duran i Pastor

(Palma, 1934 — Palma?, 10 d'abril de 2016)

Historiador i polític.

Estudià filosofia i lletres a l’Estudi General Lul·lià de Palma, s’especialitzà en història per la Universitat de València i es doctorà a la Universitat de Barcelona. Després d'exercir la docència en diversos centres d’ensenyament de Palma, el 1973 s’incorporà a la Universitat de les Illes Balears, de la qual el 1984 guanyà la càtedra d’història de les Illes Balears, que ocupà fins a la jubilació (2005). Fou també director dels departaments d’Història Moderna i Contemporània i de Ciències Històriques i Teoria de les Arts, del Servei de Biblioteca i Documentació i conservador del Patrimoni Historicoartístic de la UIB. Catedràtic emèrit del 2005 al 2009, fou membre de l’Acadèmia de Doctors de Barcelona (1973) i del Centre Europeu de Relacions Públiques. A més d’articles en revistes científiques publicà, entre d’altres, Repercusiones de la Revolución de 1868 en Mallorca (1980), Política autonòmica de la Segona República (1981), 1936 en Mallorca (1982), Bernat Nadal i Crespí: un bisbe solleric que fou diputat a les Corts de Cadis (1986) i Sicut oculi: un tiempo pasado que no fue mejor, vigilantes y vigilados en la Mallorca de la postguerra, 1941-1945 (1992).

Com a polític, fou tinent de batle de Cultura de l’Ajuntament de Palma entre el 1974 i el 1978 i secretari general a les Illes Balears del Partit Liberal en 1976-77. Quan aquest partit entrà a Unión de Centro Democrático, n’exercí els càrrecs de secretari general a les Balears en 1977-78 i de president en 1978-79. Per UCD fou elegit diputat a Corts el 1977 i el 1979. Fou secretari de l’Assemblea de Parlamentaris de Balears (1977-78) i conseller d’Interior del govern preautonòmic (1978-79). Entre el 1983 i el 1984 presidí el Partit Liberal de Balears, i poc després abandonà la vida política fins el 1993, que s’incorporà a Unió Mallorquina, partit del qual el 2000 fou elegit membre del Consell Polític.

A banda, fou cofundador de les Joventuts Musicals Ciutadanes (1956), que posteriorment presidí, i el 1960 impulsà el Concurs Internacional de Piano F. Chopin i G. Sand de Valldemossa. Fou també vicepresident de la Federació de Joventuts Musicals i president de la Societat Arqueològica Lul·liana. El 1988 rebé l’orde del Mèrit Constitucional i el 2009 el premi Ramon Llull del Govern Balear.