Diplomat a l’Institut International des Droits de l’Homme de París, fou un activista en els moviments d’independència. Afiliat al partit Istiqlāl (1943), dedicà molts esforços a l’organització del moviment obrer de Casablanca (1944-49) i de les classes populars marroquines emigrades a França (1949-52). Participà en l’organització i direcció dels moviments de resistència i de l’Exèrcit d’Alliberament (1953-56). L’any 1959 fou un dels membres fundadors del partit Union National des Forces Populaires (UNFP), que posteriorment (1975) esdevingué Union Socialiste des Forces Populaires (USFP). Detingut i empresonat, l’any 1965 s’exilià a París, on es convertí en el líder de les campanyes nacionalistes africanes i àrabs. Fou el secretari general de l’Organització Àrab dels Drets Humans (1969-90), i exercí diferents càrrecs a la USFP. Tornà al Marroc l’any 1980. El 1992 esdevingué el primer secretari de la USFP, càrrec que abandonà el 1993 en protesta per les manipulacions de les eleccions d’aquell any, i que recuperà l’agost del 1995. En les eleccions del 1997, el bloc democràtic liderat per la USFP obtingué el 32% dels vots i, el febrer del 1998, fou nomenat primer ministre pel rei Hassan II, encara que el seu marge de maniobra estigué molt limitat per les àmplies prerrogatives del rei, que el seu fill Muhàmmad VI conservà des del seu accés al tron el juliol del 1999. Els principals objectius del seu mandat foren la transició a la democràcia i la reducció de l’atur. Després de les eleccions del setembre del 2002, Muhàmmad VI el substituí per Driss Jettou com a primer ministre, i es retirà de la política.