Tot i que la seva activitat ja s’inicià els anys cinquanta al voltant dels Salons des Réalités Nouvelles, la denominació del grup fou donada pel crític d’art Pierre Restany i aparegué per primera vegada en el text d’introducció de l’exposició d’Arman (Armand Fernández), François Dufrêne, Raymond Hains, Yves Klein, Jean Tinguely i Jacques de la Villeglé a la galeria Apollinaire de Milà a l’abril del 1960. A més d’aquests artistes, Niki Saint Phalle, Daniel Spoerri, Martial Raysse, Arman, César (Cesar Baldaccini), Christo o Rotella, en foren integrants. Dins una diversitat de propostes, constituïren una reacció contra l’expressionisme abstracte i l’informalisme dominants a l’escena artística dels anys cinquanta. Un tret comú fou el llenguatge gestual d’aquests artistes. Els interessava reivindicar una acció artística en relació amb la vida quotidiana, el retorn a una visió concreta del món real. L’any 1961 Klein, Hayns i Raysse declararen dissolt el grup, després de les discrepàncies sorgides arran de la publicació del segon manifest del grup, escrit per Pierre Restany, que els declarà descendents de dadà, d’aquí el motiu de discussió. Altres artistes prosseguiren l’activitat del grup fins el 1963.