Aquest nom s’aplica cada vegada més a actituds i moviments abans designats amb els termes d’integrisme, dogmatisme, essencialisme, fanatisme, etc. En el camp religiós, els diversos fonamentalismes actuals es caracteritzen per la consciència de minoria, la negació de la modernitat, el sentit totalitari de l’Escriptura o de la tradició, el concepte ahistòric de la veritat, la importància de la comunitat “càlida” i del principi del líder, la creació d’un enemic i l’afirmació masclista. Segons L. Duch, els fonamentalismes neguen la inseguretat inherent a l’existència humana. És per això que tots ells cerquen una veritat sense fissures ni matisos en líders infal·libles o en textos sagrats autoevidents. En el contingut és on difereixen els diversos fonamentalismes, però es tornen a trobar en allò a què s’oposen, que és sempre la racionalitat moderna. Hom ha intentat explicar l’augment dels fonamentalismes religiosos els darrers decennis per una mena de reacció contra la pretensió de la raó il·lustrada de donar satisfacció a totes les necessitats de l’home, tant les racionals com les irracionals. En aquest sentit, és significatiu el fet que molts dels líders fonamentalistes provinguin del camp de l’enginyeria i de les ciències aplicades. Actualment, entre els protestants les tendències fonamentalistes més acusades es donen entre els sectors afins a Jerry Falwell, promotor de la majoria moral dels Estats Units i, més tard, de la “Liberty Federation”, i entre els membres de l'Electronic Church (‘Església electrònica’), que practiquen una propaganda agressiva a través de programes televisius. Entre els catòlics, el moviment fonamentalista més clar és l’iniciat per l’arquebisbe Marcel Lefèbre (1905-1991), el qual fou excomunicat arran de la seva oposició a aspectes decisius del concili segon del Vaticà. Hi ha també algunes organitzacions, com ara les comunitats neocatecumenals, Comunió i Alliberament, Opus Dei, etc., que, sense trencar amb l’esperit d’obertura del concili segon del Vaticà, mantenen determinades actituds properes al fonamentalisme, perfectament compatibles, d’altra banda, amb maneres de fer molt “modernes”. El judaisme té igualment sectors fonamentalistes, coneguts amb el nom d’ultraortodoxos, que propugen la instauració d’un estat teocràtic a Israel. És, tanmateix, entre els musulmans on les tendències fonamentalistes han adquirit darrerament una virulència més notable. Hom pot considerar com a precursors del fonamentalisme islàmic actual el wahhabisme, fundat a l’Aràbia el 1745 pel xeic Muḥammad ibn ‘Abd al-Wahhāb, i el salafisme, que tingué entre els seus ideòlegs el persa Ǧamāl al-Dīn al-Afgānī (1838-1897) i l’egipci Muḥammad ‘Abduh (1849-1903). Entre les diverseses manifestacions del fonamentalisme musulmà, cal destacar-ne especialment dues. La primera, corresponent a la branca sunnita de l’islam, és representada pels Germans Musulamans, organització fundada per l’egipci Hassan al-Banna’ (1906-1949) que des dels seus orígens reivindica incansablement la instauració d’un estat fidel a la llei islàmica. La segona, pertanyent a l’ala xiïta de l’islam, és la revolució islàmica iraniana de l'ayatollah Khomeynî (1900-1989), que aconseguí l’any 1978 derrocar el règim del xa, desempallegar-se del domini dels EUA i instaurar un règim inspirat en la més pura ortodòxia islàmica, amb una accentuació dels seus aspectes més retrògrads i, de vegades, més inhumans: càstigs corporals, submissió de les dones, manca de llibertat, instauració d’un règim de terror. En el cas de l’Iran, els fonamentalistes aconseguiren capgirar les expectatives de molts dels qui col·laboraren amb Khomeynî en l’enderrocament del xa per tal d’aconseguir el millorament de les condicions de vida del país. Posteriorment, un dels països més afectats pels grups fonamentalistes fou Algèria. Per evitar el triomf del partit fonamentalista Front Islàmic de Salvació (FIS) en les eleccions generals del 1991, el president Bendjedid anul·là el procés electoral després de la celebració de la primera volta. Des d’aleshores se succeïren els atemptats fonamentalistes, especialment del FIS i de l’encara més radical Grup Islàmic Armat. Es calcula que entre el 1992 i el 1995 hi hagué 40 000 víctimes mortals.
m
Religió
Política