El secret bancari té sobretot rellevància en els casos de demandes d'informació sobre comptes i transaccions efectuades per part de governs de països tercers en relació a titulars que són ciutadans d'aquests. Tot i que la normativa pot variar segons les legislacions, la confidencialitat dels bancs en relació als tractes amb els clients n'és l'element comú, i el seu trencament, objecte de sanció penal. En part, deriva del secret professional.
Tot i que des de molt abans fou una pràctica reconeguda consuetudinàriament, no fou fins el 1934 que a Suïssa es promulgà la primera llei destinada a protegir el secret bancari. En anys posteriors, altres estats europeus adoptaren legislacions similars, entre els quals hi hagué Àustria, Liechtenstein, Luxemburg i Andorra. Fora d'Europa, Singapur esdevingué un Estat amb una acusada protecció del secret bancari, com també molts dels petits estats insulars on operen els anomenats centres offshore, coneguts també com a paradisos fiscals. Als Estats Units, el 1970 s'aprovà la Bank Secrecy Act.
Tot i que gràcies al secret bancari, als anys trenta moltes famílies de jueus perseguides pel Tercer Reich pogueren transferir el seu patrimoni a Suïssa, la progressiva liberalització de les transaccions financeres internacionals ha posat cada cop més en qüestió aquesta pràctica. La raó és que, arran d'aquestes facilitats i l'acceleració de la globalització, s'han intensificat les pràctiques fraudulentes d'evasió fiscal, blanqueig de diners i encobriment del finançament d'activitats criminals.
L'OCDE i altres organitzacions pressionen amb l'objectiu d'aconseguir l'aixecament o la desregulació progressiva del secret bancari. No fou, però, fins als atemptats de l'onze de setembre de 2001 que l'ofensiva contra el secret bancari prengué un considerable impuls, a partir sobretot de l'entrada en vigor de la Patriot Act dels EUA, el mateix any. Posteriorment, la depressió econòmica que s'inicià el 2008 arran de la crisi financera mundial comportà una intensificació de la pressió sobre els estats que protegien el secret bancari amb l'objectiu d'impedir l'evasió fiscal.
L'any 2009, Àustria, Liechtenstein, Luxemburg i Andorra es comprometeren a modificar la legislació per tal que els estats tercers poguessin accedir als comptes de titulars sospitosos de pràctiques delictives diverses relacionades amb el secret bancari. Després que Àustria i Luxemburg aixequessin el seu veto, la Unió Europea aprovà la supressió del secret bancari per als seus estats membres, disposició que entrà en vigor al gener del 2011. Suïssa aixecà gran part de les restriccions associades al secret bancari des del febrer del 2013.
Pel que fa Andorra, que l'any 1995 havia aprovat una Llei de protecció del secret bancari i de prevenció del blanqueig de diner o valors producte del crim, al març del 2009 es comprometé formalment a aixecar el secret bancari, i al setembre el Consell General aprovà la Llei d'intercanvi d'informació fiscal. El 2009 i el 2010 Andorra signà amb els estats espanyol i francès acords bilaterals d'intercanvi d'informació fiscal, que posteriorment féu extensius a altres estats. El febrer del 2016 la Unió Europea i el govern andorrà signaren a Brussel·les l'acord pel qual es derogava el secret bancari per a aquesta organització a partir del 2017. L'acord preveia l'intercanvi automàtic d'informació entre l'administració dels Estats membres i el Principat sobre les dades personals i bancàries de tots els residents europeus amb comptes bancaris en entitats andorranes.