OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

convivència d’ajuda mútua

substantiu femeníf
Dret civil    Dret dels Països Catalans
dret civil català dr civ cat
Qualsevol situació de convivència de dues o més persones majors d’edat que, sense constituir una familia nuclear, comparteixen un mateix habitatge, unides per vincles de parentiu sense límit de grau en la línia col·lateral, de simple amistat o de companyia.

Les persones que conviuen posen en comú elements patrimonials i el treball domèstic, amb una voluntat d’ajuda mútua i de permanència. Com que aquestes situacions són molt heterogènies i diferents de les relacions de parella, els seus components no cal que es limitin a dues persones i tampoc no se n'han d’excloure els germans, que constitueixen el seu nucli principal. Aquest tipus de convivència pot donar solucions a les persones grans, les quals resolen així els seus problemes econòmics i socials, i també evita l’aïllament en institucions geriàtriques. No poden tenir relacions de convivència mútua les persones que tinguin un vincle matrimonial subsistent o que formin una unió estable de parella. Les situacions de convivència s’han de constituir en escriptura pública per a poder tenir plena efectivitat, encara que també quedarà acreditada aquesta mitjançant una acta de notorietat que declari l’existència de la convivència durant dos anys. Els pactes que regulen la situació de convivència i els drets i deures de les persones poden establir-se de forma verbal o per escrit, ja sigui en document públic o privat. Aquestes situacions s’extingeixen per acord de tots els que conviuen, per voluntat d’un dels membres, per matrimoni o relació de parella estable d’un d’ells, per mort i per les causes establertes en el pacte. En cas que s’extingeixi la situació de convivència i tots els seus membres siguin vius, els que no siguin titulars de l’habitatge n'hauran de sortir en el termini de tres mesos, sempre que no existeixi pacte. I si l’extinció es produeix per la mort del titular de l’habitatge, la resta de membres podran encara viure-hi durant sis mesos. Si mor l’arrendatari de l’habitatge, els convivents tenen dret a la subrogació de l’arrendament pel termini d’un any. Si l’extinció es produeix en vida de tots els seus membres, la persona que ha treballat pels altres i no ha rebut mai una contraprestació i, a més, se li ha produït una desigualtat econòmica amb un enriquimient injust, tindrà dret a una compensació econòmica. Aquesta compensació va a càrrec dels beneficiats i s’ha de fixar per acord dels afectats o, si no n'hi ha, mitjançant arbitratge o de forma judicial. També pot succeir que mori un dels membres; en aquest cas, la resta que sobreviu, si eren mantinguts pel premort el darrer any de la convivència perquè no disposaven de mitjans econòmics suficients per a poder viure, tenen dret a una pensió alimentària a càrrec dels hereus del mort. L’esmentada pensió serà com a màxim per un període de tres anys. La regulació de les formes de convivència s’ha diversificat els darrers anys tant amb l’aplicació dels pactes de convivència previstos a la llei 22/2000, amb relació a l’acolliment familiar per a persones grans i a les situacions convivencials d’ajuda mútua com en l’aplicació de la llei 10/1998, de 15 de juliol, d’unions estables de parella. Pel que fa a les unions en convivència afectiva de caràcter estable homosexual, el legislador espanyol ha obert la porta perquè també puguin optar al matrimoni amb el reconeixement d’aquest dret a la llei 13/2005, de modificació del Codi Civil.

Col·laboració: 
MDCA

Llegir més...