Provinent d’una família lligada al negoci de la construcció, es titulà en arquitectura el 1961. Les seves primeres obres, com la casa Devitt (1960-1962), mostren la influència de la casa Farnsworth de Mies van der Rohe i de les seves derivacions californianes en l’arquitectura de R. Neutra o C. Ellgwood, representants de l’arquitectura moderna americana. Després de treballar a Sydney, el 1969 obrí el seu estudi, des d’on treballà sempre sol, construint sempre dins el seu país i concentrant la seva obra en l’àmbit de l’habitatge unifamiliar. Les cases de Murcutt s’aixequen del pla de terra i estan construïdes amb tècniques pròpies de la mà d’obra local i amb materials senzills i directes (fusta, xapa ondulada i vidre) que responen a la lògica del context i que poden trobar-se fàcilment en catàlegs de construcció prefabricada. Les cobertes corbes de xapa i la pell de làmines de vidre de les cases rurals Marie Short (Kempsey, 1974-1975), Ball-Eastway (Glenorie, 1980-1983) o Magney (Nova Gal·les del Sud, 1982-84) responen a les diferents inclinacions estacionals del sol i a les exposicions de les vistes del paisatge envoltant, de la mateixa manera com ho fan les façanes, permeables i ajustables a cada condició meteorològica. Murcutt s’ajusta a l’economia material i a la depuració formal i, especialment, té en consideració la consciència de l’impacte global que pot tenir cada decisió arquitectònica particular. La interpretació de l’herència del llenguatge modern en relació amb el llegat vernacular i la presència imponent del paisatge australià l’han portat a desenvolupar una estètica de la necessitat que entronca amb la cultura nòmada aborigen i les seves construccions temporals, o amb la vida dels primers colons i els seus coberts d’activitat agrícola i ramadera. La seva és una arquitectura d’estranya coherència que revela la passió pels fenòmens naturals d’una manera més visual i intuïtiva que no pas teòrica i que transforma la natura en eina de projecte. Ha realitzat pocs edificis públics i sempre de petita escala, com el Museu d’Història Local de Kempsey (1976-88). Actualment, duu a terme la seva obra més gran: el Centre d’Art a Riversdale, un conjunt d’equipaments per a una comunitat d'artistes. Professor de nombroses institucions d’arreu del món, el 1992 rebé la medalla Alvar Aalto per la racionalitat constructiva de la seva arquitectura i per la particular interacció que s’hi produeix entre natura, paisatge i cultura. El 2002 rebé el 26è premi Pritzker d’arquitectura.