Neta i besneta d’alcaldes de Mollet del Vallès, respirà de petita un ambient antifranquista, especialment influït pel seu oncle Jordi Solé i Tura. S’introduí en la política a 16 anys, participant en moviments universitaris i reivindicatius com la Comissió per a la Defensa de Gallecs. Llicenciada en medicina i cirurgia per la Universitat de Barcelona, exercí d’internista a l’Hospital de Palamós a partir del 1981, del qual el 1982 fou nomenada directora general i s’especialitzà en gestió i economia sanitària.
El 1979 s’afilià al Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE). Fou alcaldessa de Mollet del Vallès del 1987 al 2003. Durant el seu mandat dugué a terme una remodelació a fons de la ciutat, designada subseu olímpica (1992) i on s’instal·là l’Escola de Policia de Catalunya. Diputada pel PSC al parlament català des del 1992. Fou nomenada consellera d’Interior del govern de coalició PSC-ERC-ICV presidit per Pasqual Maragall i Mira format el 2004, càrrec des del qual donà un gran impuls al cos dels Mossos d’Esquadra. En el segon govern tripartit de coalició, el president Josep Montilla i Aguilera la nomenà consellera de Justícia (novembre del 2006). En les eleccions del novembre del 2010 fou reelegida com a diputada i passà a l’oposició, i fou elegida secretària segona de la mesa del Parlament, càrrec que exercí fins al final de la legislatura (octubre de 2012). A l’octubre del 2013 anuncià que abandonava el Consell Nacional del PSC, del qual formava part des del 1980, i posteriorment el partit.
Amb altres ex-alts càrrecs crítics del PSC fundà al juliol del 2014 la plataforma Moviment Catalunya, que al novembre s’uni a Moviment d’Esquerres (MES), un partit catalanista i sobiranista. Al setembre del 2015 anuncià la baixa de militància del PSC i a l’octubre de MES. L'any 2017 guanyà el premi Carles Rahola d'assaig per República pagesa, una crònica del moviment rabassaire que parteix de la figura de Feliu Tura, avantpassat seu que n'era un dels dirigents.