Inicià la seva trajectòria poètica amb El vent i la casa tancada (1990), premi Rosa Leveroni de Cadaqués, i continuà amb Llibre dels homes (1998); Haikús del camioner (1999); Transgredior (1999), amb fotografies de Vanessa Pey; Gitana Roc (2000); Mos de gat (2002); Vents de la terra (2004), i AIOÇ (2004), premi Ciutat de Barcelona 2005. El 2006 obtingué el premi de poesia Sant Cugat a la memòria de Gabriel Ferrater amb l’obra Missa pagesa. Més tard publicà Musot (2009) i La dona que mirava la tele (2010), una extensa narració en vers arran del món de la televisió i la influència que té en la societat contemporània. El mateix any publicà Cap home és visible. Poesia catalana medieval, una selecció de poemes traduïts a la llengua actual des del punt de vista d’una poeta. Els anys 2011 i 2012 rebé el premi València de poesia per les obres Gàrgola i La flor invisible, respectivament, i el 2016 guanyà el premi Ausiàs Marc per El guant de plàstic rosa (2017). El 2019 publicà Ictiosaure, que rebé el premi Crítica Serra d’Or de poesia 2020, i el 2021 Sutura.
La seva és una poesia directa i sarcàstica, amb un ús freqüent de dialectalismes. El 2016, la lectura del seu poema Mare Nostra en ocasió de la concessió dels premis Ciutat de Barcelona donà lloc a una polèmica pel seu caràcter qualificat d’irreverent. L’any 1992 publicà el seu únic volum de contes, Maruja Reyes sóc jo i el 2012 l’obra de teatre Pallarina, poeta i puta.