Antoni Clapés i Flaqué

(Sabadell, Vallès Occidental, 9 de juliol de 1948)

Poeta, editor i traductor de poesia.

Estudià economia i del 1966 al 2013 treballà d’informàtic. El 1976 obrí a Sabadell la llibreria Els dies i, posteriorment, creà Les edicions dels dies (1981-86) i el 1989 Cafè Central, projecte editorial independent al servei de la poesia que codirigeix amb Víctor Sunyol, en el qual, a banda de l’activitat d’edició, ha dut a terme més de quatre-centes accions relacionades amb la poesia. Els anys 1970-74 col·laborà en la creació i direcció de Sala Tres, un espai dedicat a l’art contemporani.

La seva obra, d’orientació decididament avantguardista, és propera al minimalisme i a la poesia del silenci, i comprèn I li estrebà les vetes de la cotilla (1971), Escrit en fulles de te (1986), Crepuscle de mots (1989, premi Ciutat de Palma-Joan Alcover de poesia), Epigrafies/Epigramies (1991), Trànsit (1992), A frec (1994), Matèria d’ombres (1995), Tagrera (1997), In nuce (2000), On la forma s’engendra (2000, amb Víctor Sunyol), Llavors abandonaries Greifswald (2002), Destret (2003), Alta Provença (2006), Miro de veure-hi (2007), Un sol punt (2009), La llum i el no-res (2009, premis Cadaqués a Quima Jaume i Cavall Verd-Josep M. Llompart de l’AELC, 2010), La lentitud, la durada. Una antologia personal (2010), L’arquitectura de la llum (2012), Pluja (2015), Arbre que s’allunyà (2017), Heimat (2019) i Clars, aquest matí, són els teus records (Obra reunida, 1989-2009) (2020). És també autor del volum d’aforismes El radical sentit (1990) i coautor, amb Carles Hac Mor, d’unes Converses en dos volums (2006) de tema literari.

Ha traduït poesia del francès i de l’italià i poemes seus han estat traduïts al castellà, el francès, l’anglès, l’italià, el portuguès, l’alemany i l’àrab. El 2012 guanyà els premis Mots Passants i Cavall Verd-Rafel Jaume per la traducció de Tomba de Lou, de Denise Desautels, i el 2021 el premi Crítica Serra d’Or de traducció per Tal qual, de Paul Valéry, i el premi PEN Català de traducció per El desert malva, de Nicole Brossard.

Ha col·laborat amb pintors, com ara a Laberint (1996, amb Benet Rossell), Dèdal (1997, amb Jaume Ribas), Silenci (2004, amb Montsita Rierola), La casa de la llum (2012, amb Pilar Abad) i En guaret (2013, amb Benet Rossell, i ha creat i dirigit els espectacles Com una espurna (2010), en ocasió del centenari de Màrius Torres, i No t’angoixis per les meves llàgrimes (2014), a partir de fragments de Tomba de Lou. Col·labora en les seccions culturals de diversos mitjans de comunicació.