Una de les principals troballes de l’evo-devo ha estat el paper que la duplicació de genomes ha tingut en l’evolució de les espècies. En l’origen dels vertebrats s’han detectat dues duplicacions successives de tot o de bona part del genoma del cordat ancestral, el qual era morfològicament semblant a un amfiox actual, fet que alliberà un nombre considerable de gens de les seves tasques primigènies i permeté que es fixessin mutacions que els conferissin noves funcions. Concretament, un dels grups de gens que es considera que han estat clau en els canvis morfològics dels vertebrats ha estat el del gens Hox. Tanmateix, també s’ha demostrat l’enorme conservació dels gens directors del desenvolupament, que es troben en la inducció d’aquests processos. Així, s’ha demostrat que el gen PAX6 és responsable de l’inici de la formació d’ulls o d’òrgans fotoreceptors en tots els animals estudiats, tant vertebrats com invertebrats, i que és funcionalment bescanviable entre ells en la inducció d’estructures fotoreceptores. Totes aquestes dades han portat a proposar que la robustesa, la modularitat, la conservació i la innovació dels processos de desenvolupament es troben a la base de moltes de les innovacions evolutives, en tant que qualsevol canvi morfològic s’ha d’haver format durant el desenvolupament embrionari.
f
Biologia