Anomenada antigament Força de Goscons, es troba a l’inici del camí de Vallalta, al veïnat de Goscons, al tram mitjà de la vall de Goscons. És de planta quadrada, teulada de quatre vessants i consta de dos pisos i golfes. El portal és adovellat i al damunt hi ha una important finestra coronella. La resta de finestres, moltes amb espitllera, són gòtiques d’arc conopial amb carasses i blasons a les mènsules.
Aquesta casa forta, fins al segle XVII, es componia d’un edifici central protegit per espitlleres i matacans i flanquejat per dues torres rodones, de les quals queden únicament els fonaments, ja que al segle XVIII foren enderrocades i posteriorment substituïdes per unes garites a cada cantonada de l’edifici. Al costat de la casa s’aplegaven una capella d’estil romànic sota l’advocació de Santa Maria de Goscons i altres edificacions annexes formant un pati central, encerclat per una muralla a dos nivells tancada per un gran portaló blasonat i protegit per un gran matacà emmerletat. A mitjan segle XX la casa, malmesa durant la guerra del Francès, fou curosament restaurada. Aparegueren aleshores restes arqueològiques d’època romana, perquè l’antiga força era cimentada sobre una vil·la romana que dominava un dels camins que unien la costanera Via Augusta amb les terres de l’interior. S’hi descobrí una sitja de pedra, fragments d’àmfores d’oli i de vi, monedes, restes d’un mosaic, pesos de teler, etc., i un hipogeu d’origen mitraic, que possiblement fou reutilitzat al segle XIII per una comunitat de bons homes. Consta d’una sala rodona amb set urnes i una creu càtara esculpida al centre, a vint metres de profunditat sota el celler. Una antiga llegenda popular diu que en aquesta força, al segle XIII, s’hi va amargar un important tresor consistent en uns reliquiaris de gran valor i un suposat Sant Calze.
Hi ha notícies documentals de la força al principi del segle XI, sota el domini de la nissaga dels Goscons, que eren també castlans de Montpalau i senyors de Sacreu. La casa forta era l’eix central de la quadra de Goscons, que comprenia els veïnats de Goscons, Sacreu i Vallalta amb els seus molins, que posteriorment formaria part de la baronia de Goscons a l’Alt Maresme. La família Arquer de Goscons, descendent dels antics barons, conserva encara avui, al seu arxiu, el permís reial de l’inici del segle XVI per a refer les fortificacions atrotinades pels embats del temps.
A l’Arxiu Diocesà de Barcelona s’ha trobat un exvot del segle XVII en què apareix toscament reproduït l’edifici i el seu entorn.
Bibliografia
- Artigas, M. i altres (1977). Carta arqueológica d’Arenys de Munt. Arenys de Munt.
- Bonet i Garí, L. (1983). Les masies del Maresme. Barcelona.
- Campo i Jordà, F. (1998). Castells medievals del Maresme. Figueres.
- Camps i Arboix, J. (1977). Les cases pairals catalanes. Barcelona.
- Canal i More, Adrià (1997). Els cognoms del Maresme. Barcelona.
- Catàleg del Patrimoni històric arquitectònic d’Arenys de Munt
- Pons i Guri, J.M. (1983). Inventari dels pergamins del arxiu històric Fidel Fita d’Arenys de Mar. Barcelona.
- Pons i Guri, J.M. Un siglo de arte religioso en San Martín de Arenys. Arenys de Mar. Col·lectiu del Museu Arxiu d’Arenys de Munt , 1985.